El SPD imita el PSOE

Angela Merkel i Martin Schulz.

El altre temps Partit Socialdemòcrata alemany, que era font d'inspiració per a tot el socialisme europeu, avui s'ha convertit és un ectoplasma del que va ser, un partit en decadència, allunyat de les seves bases tradicionals i de la seva ideologia fundacional, en què cada elecció va perdent vots, sent residual en les zones de l'antiga RDA, i incapaç de projectar una política de canvi per solucionar els greus problemes socials que travessa l'Alemanya d'avui.

Qui va ser mirall per als altres, avui còpia el dolent de la resta, i així Martin Schulz, qui es va passar tota la campanya electoral prometent que no tornaria a pactar amb Merkel, avui està disposat a fer-ho, per allò de la raó d'Estat , els sona ?.

Si, aquí ho hem vist amb el PSOE, del no és no a l'abstenció, si bé és cert que abans defenestrar a Pedro Sánchez, que de totes maneres al seu torn, sembla més interessat a arribar a acords amb el PP, que a treure-li del govern.

Què passa amb la socialdemocràcia europea ?, senzillament que és incapaç de proposar alternatives al neoliberalisme imperant, quan no, la majoria de les vegades l'abraça amb un fervor religiós, que supera els apòstols del mateix.

Realitza discursos "esquerrans" quan està a l'oposició, esperant recuperar vots perduts, però en arribar l'hora de la veritat, on vaig dir dic, vaig dir Diego, i tornem a la casella de sortida.

Ja no queda res d'aquell SPD fort i vigorós, orgull de l'esquerra europea, que va comptar a les seves files gent com August Bebel, Rosa Luxemburg, Karl Liebneckt, o més propers com Willy Brandt, avui ni tan sols és hereu de Gerard Schroeder, amant de la tercera via de Blair, i que va posar la primera pedra sobre la tomba de l'SPD.

Simplement és un partit moribund, que pateix una agonia lenta i dolorosa, que presenta algun senyal d'esperança (les seves joventuts i l'ala esquerra no estan per l'acord), però amb escàs futur que aquesta es concreti en una cosa positiva.

Al PSOE ni això, zero autocrítica i zero ideologia, sagnia de vots, i el que és pitjor sagnia de militants, alguns d'ells històrics, cansats d'anar o no-res o al punt de no retorn.

Trist final, per als que estaven cridats a ser l'avantguarda obrera, o com deia l'Evangeli de Mateu, la sal de la terra, de la lluita i exemple naixeria una societat més justa i igualitària. En fi, la vida és així i no podem fer res més, com sempre deia un professor meu a la universitat.