La consciència de l'univers

La realitat és profundament aclaparadora. Des d'un àtom qualsevol fins al més gran dels cossos celestes, la complexitat de la realitat ens envolta sense que sapiguem ben bé com ni per què. És això últim, aquest "per què", el que en ocasions ens treu la son.

Habitem un cos compost de cèl·lules que, al seu torn, componen òrgans i fluids vitals que els recorren. Vivim envoltats d'una matèria l'estructura atòmica de la qual no veiem, encara que intuïm científicament, amb la qual interactuem com a éssers materials que som. Observem amb estupor un raig creuant el cel, ignorant que és aquesta mateixa energia la que recorre el nostre cos. Contemplem el moviment dels astres, la dansa gravitacional que els uneix, la mateixa que ens manté ancorats a terra, i ens meravellem ja que existeix.

"TOT AIXÒ HA DE SER PER ALGUNA COSA"

Ens costa imaginar que tanta sincronicitat sigui per a res. Si tot el real està format pel mateix pols d'estrelles, ha de ser per alguna cosa: més encara, ha de ser per alguna cosa. La nostra racionalitat fa que passem de la fascinació estètica per la contemplació de la realitat a la pregunta pel pla o el disseny que la guia. La ment humana projecta sobre el món el que conté, i s'incomoda amb tot allò que no és capaç de racionalitzar.

Potser hàgim d'acceptar que no tot és racional i que, per tant, no pot ser racionalitzat. Podria ser que l'univers estigui impregnat d'un pla còsmic, diví o no, que l'empeny cap a un destí incert. Potser siguem peces d'un projecte de dimensions astronòmiques, que dóna sentit i recer a cada esdeveniment que ocorre en ell: potser sí, potser no. Potser no importi massa.

EL LLOC DE L'ÉSSER HUMÀ AL COSMOS

En la seva obra El lloc de l'home en el cosmos (1874), el filòsof alemany Max Scheler va afirmar que la totalitat de la creació -si és que ens està permès cridar-la així- estava encaminada a l'aparició de l'ésser humà. Una tesi ambiciosa, del tot criticable, que tanca una idea de gran bellesa en el seu si.

És possible imaginar la realitat com un cos unificat; un ens integral intercomunicat. Igual que els diferents sistemes del cos humà, podríem dividir en escales seu funcionament. De l'univers a les seves galàxies, d'entre totes elles, la nostra, d'entre tots els seus planetes, el nostre i, d'entre tots els altres -que sepamos-, la vida. Una vida que en el seu estrat humà pensa i es pregunta per si mateixa i per tota la resta.

LA CONSCIÈNCIA DE TOT

Si concebem l'univers com un cos, no ens resultarà difícil advertir que el nostre paper és ser la ment d'aquest. Per la seva pròpia naturalesa, l'ésser humà és l'organisme amb una potència de pensament li ha permès torsionarse sobre si mateix. El nostre pensament no només s'enfoca al món, sinó que es flexiona, re-flexiona al voltant del seu propi ésser i, per tant, al de la totalitat de la realitat.

Probablement no hi hagi un altre ésser en l'univers capaç de fer una cosa així. Potser és aquesta singularitat la que ens defineix i, si hem d'atribuir-nos un paper en l'immens entramat de l'existència, sigui aquest; el nostre poder per pensar la realitat. Som la consciència de l'univers, el punt exacte del cosmos en què aquest pren consciència de si mateix.

Per a Aristòtil, el plaer de déu era la simple contemplació de la seva obra. Nosaltres, humils mortals, sabem que no hem creat res del que habita per sobre dels nostres caps; però, sí que se'ns permet gaudir d'aquest goig diví de la contemplació del que existeix, meravellant per la seva mera existència.

L'ésser humà és l'únic capaç de contemplar l'univers com una obra d'art. Creació o esdeveniment, ordre o atzar, projecte o successió d'instants aleatoris: poc importa.

La pregunta humana pel que existeix és un dels esdeveniments còsmics més transcendentals de la història de l'univers. No permetem que ens impedeixi gaudir del que contemplem, ni menyspreem l'honor que implica.

Omar Linares és filòsof i terapeuta en thelosconsulta.com