Una Europa a schock: la ultradreta al galop

La ultradreta europea d'avui

¿Està Europa en un profund xoc polític en funció dels últims esdeveniments electorals com a conseqüència del sostingut auge de la ultradreta?, la resposta hauria de ser Sí. Però, no tan sols pels resultats electorals de Suècia sinó pels resultats a Itàlia, la 3ra economia de la Unió Europea. És interessant destacar els efectes de les eleccions a Suècia, dutes a terme el passat 9 de setembre de l'any en curs, on s'observa un augment electoral significatiu per part del partit ultranacionalista i d'ultradreta d'aquest país, Demòcrates de Suècia (DS ). Aquest partit arriba a una votació històrica, de l'ordre del 20,6%, triant 73 parlamentaris i erigint-se com el partit polític més votat de la coalició de dreta i ultradreta. DS a l'elecció del 2018 va assolir el 17,6% dels vots el 2018 (el 2014 el DS aconseguia el 12,9%) així veiem que l'alça del DS ha estat sostingut en gairebé una dècada. Tot i això, el DS malgrat ser el partit més votat de la Coalició de Dreta, Centre i Ultradreta no va aconseguir imposar com a primer ministre el seu líder, Jimmie Akesson. Serà el Partit Moderat el que elegeix el primer ministre Ulf Kristerssen.

L'alça electoral i social d'aquest partit ultranacionalista, populista, xenòfob, antiimmigració i anti Unió Europea, es dóna en un dels països on l'anomenat Estat de Benestar ha estat un baluard de la socialdemocràcia europea ia nivell mundial. Precisament, aquest Partit Socialdemòcrata Suec que ha governat per moltes dècades la política d'aquesta nació, ara està fora del govern malgrat haver arribat al 30,5%. A causa que la coalició de la socialdemocràcia, de l'esquerra i dels Verds no obtenia la majoria al parlament per reelegir la, fins aleshores, primera ministra Magdalena Andersson. El Bloc de Dreta, Ultradreta i Centre aconsegueix el 49,8% de la votació contra el Bloc d'esquerra que arriba al 48,8%. Però no només a Suècia es verifica aquest auge dels partits i moviments ultranacionalistes, xenòfobs, antiislamista, sinó també als altres països nòrdics que han tingut forts partits polítics socialdemòcrates i socialcristians. La dreta nacionalista avança i creix a la població d'aquestes nacions.

L'excepció a aquest avenç de les forces conservadora i d'ultradreta als països escandinaus l'ha donat recentment la socialdemocràcia danesa amb la seva primera ministra Mett Frederiksen amb una coalició de centre esquerra, aconsegueix imposar-se a les eleccions legislatives del passat 1 de novembre 2022. I , així, s'aïlla a la dreta i la ultradreta del seu objectiu de ser govern a Dinamarca. Tot i això, com a nota a prendre en consideració, cal assenyalar que el programa de Mette Frederiksen ha incorporat mesures draconianes en el tema de la Immigració gairebé propis de partits de la ultradreta danesa, entre altres menors punts programàtics de clar contingut conservador.

Més complex el panorama europeu es veu als resultats de les eleccions parlamentàries d'aquest 25 de setembre a Itàlia, què va confrontar dos grans blocs polítics: la Coalició de la ultradreta i dreta constituïda per Fratelli d´Itàlia (FdI), dirigida per la parlamentària , Giorgia Meloni; La Lliga de Matteo Salvini i; Força Itàlia (FI) encapçalada per Silvio Berlusconi i, la del centre esquerre dividida en què va incloure el Partit Democràtic (PD), el Moviment 5 Estrelles i dos partits més petits com Acció i, Més Europa. Prèviament al desenllaç d'aquesta elecció, les enquestes d'opinió donaven com a vencedors la Coalició d'ultradreta i dreta i que possiblement el partit FdI de Meloni esdevindria la primera ministra d'Itàlia. I, va ser precisament la Coalició d'Ultradreta i de Dreta la que obté la majoria electoral. Itàlia eleva així la ultradreta com els grans vencedors en el pla intern electoral. La ultradreta italiana a nivell internacional i regional podria desestabilitzar la balança a l'interior de la UE -potser no actualment- posant en perill l'adhesió del bloc comunitari a Ucraïna a l'actual guerra amb Rússia. Meloni fins ara es comporta dins dels paràmetres polítics comunitaris, però en un futur no tan llunyà podria, la primera ministra italiana incidir, a les destinacions de la UE. Tornem a reiterar, no oblidem que Itàlia és la tercera nació més important de lespai europeu.

Què fer?

El fenomen de la ultradreta ens és gens nou en la història del vell continent només que aquesta vegada es fa més palès que en el passat. Després de la dissolució de la Unió Soviètica (1991) diverses nacions d'aquesta òrbita que van ingressar a la UE van girar cap a polítiques i governs de dreta i ultradreta, com Hongria, Polònia Bulgària, l'ex Txecoslovàquia i altres nacions de l'est europeu.

A diversos països de la UE s'observa un increment de la influència de la ultradreta a partir dels primers anys del present segle XXI. Alguns partits de centre i conservadors s'han aliat a la ultradreta per conformar governs. Fins i tot en algunes nacions d'Europa, el “cordó sanitari” democràtic no ha prosperat i han estat poques les nacions on han aconseguit aturar aquest auge ultradretà. Si hem d'analitzar més detingudament aquest anomenat “èxit” –almenys en el pla electoral- de la ultradreta segle XXI aquesta no sobrepassa més del 30% de les votacions, la qual cosa, per cert, no és poc, però encara no es constitueixen en majories socials i polítiques, cosa que, si seria enormement perillós per a la salut del sistema democràtic, ja debilitat substantivament.

Val la pena, perquè la història ensenya i ens pot permetre il·luminar les conseqüències brutals dels moviments ultradretà, populistes, nacionalista, xenòfobs, en el passat europeu i en les experiències recents de règims autòcrates, pseudo dictatorials a les prefectures de governs que s'acosten perillosament a postures post nazistes i postfeixista.

Davant d'aquest auge nacionalista i ultradretà, l'esquerra i les forces democràtiques europees estan en problemes seriosos de poder aturar l'ofensiva política i social d'aquestes forces ultra conservadores. Estem en un nou clivatge polític al vell continent i, els partits polítics tradicionals, com els socialdemòcrates, social cristians i liberals no estan donant respostes adequades a les noves reivindicacions socials, polítiques, culturals, ni, per cert, econòmiques de les seves respectives societats . L'esquerra, excomunistes, socialdemòcrates, partits liberals i de centre polític conservador –però democràtics- no han aconseguit o bé no han volgut desenvolupar polítiques de contenció o aïllament del setge ultradretà. Molt deuen fer aquestes forces democràtiques per guanyar la batalla polític cultural a la ultradreta. La divisió política, que en determinades ocasions s'han produït al camp democràtic, han donat peu al vertiginós ascens de la ultradreta europea.