Xile: Política Exterior i Nova Constitució

Context

A la història recent de Xile, la possibilitat de reconstruir la matriu social i democràtica de l'Estat de Dret amb un nou contracte social reconeix tres fites: l'esclat social del 18-Octubre 2019, l'”Acord per la Pau i la Nova Constitució” de novembre del mateix any, i la convocatòria de l'anomenat Plebiscit Nacional o d'Entrada, on la ciutadania va ser cridada a votar per aprovar o rebutjar una nova Constitució elecció que es va fer el 25 d'octubre del 2020. L'alternativa d'aprovar va aconseguir un 78,28 % versus el 21,72% del rebutjar en aquesta votació. A la mateixa papereta se li preguntava als electors si desitjaven una constitució mixta redactada pel parlament (50% elegits pels membres del legislatiu i 50% de part de la ciutadania) o bé una redactada 100% per integrants electes per la ciutadania, contemplant paritat de gènere i representants dels pobles originaris. Aquesta última alternativa va ser la que va triomfar amb el 79% dels vots versus el 21% que va aconseguir l'opció mixta. L'elecció dels Convenció Constituent (CC) es va dur a terme entre els dies 15 i 16 de maig del 2021, i els sectors d'esquerra i progressistes van aconseguir una àmplia majoria. La CC s'instal·la a la feina l'1 de juliol del 2021, amb un termini d'un any per redactar la NC. Aquesta proposta és lliurada a la ciutadania el 4 de juliol de 2022 i ha de ser aprovada o rebutjada al Plebiscit de Sortida aquest proper 4 de setembre. El procés constitucional xilè es mira amb admiració i simpatia per l'opinió pública internacional. Són innombrables els mitjans de comunicació de fora de Xile que observen amb molta atenció i interès els resultats d'aquest plebiscit de sortida, valorant enormement el debat constitucional, l'assoliment d'una proposta d'una NC i, per cert allò inèdit de la conformació paritària de la Convenció i la participació dels pobles originaris.

La política exterior no ha estat aliena a aquests processos i requereix nous conceptes per a la nova etapa iniciada a partir del treball de la CC. A la Nova Constitució (NC) les relacions internacionals donen compte del canvi de paradigma que s'observa tant a nivell nacional i regional llatinoamericà, com a escala internacional.

UNA POLÍTICA EXTERIOR QUE DEIXI ENRERE ELS CANONS DEL SEGLE XX

La política exterior de Xile des del retorn a la democràcia no va estar al nivell de les transformacions requerides pels desafiaments dels temps actuals. Atrapada en lògiques i estructures pròpies del silc XX, la política exterior va estar basada en la consecució d'innombrables Tractats Econòmics Comercials Internacionals (TLC) que, sense deixar de reconèixer-ne la importància, resulten insuficients com a objectiu primordial de cara al segle XXI. Així, per exemple, la diplomàcia política, la cultural, la paradiplomàcia, van ser, com a màxim, de baixa intensitat, o fins i tot inexistents. Tot això no significa que no hi hagi hagut avenços i èxits en la política exterior d'aquests darrers trenta anys com, per exemple, inserir novament Xile en el concert de la política exterior després d'haver viscut un profund aïllament internacional producte de la dictadura cívic- militar de Pinochet, que es va estendre per disset anys.

Els canvis requerits han de ser part d'una política exterior qualitativament diferent de l'anterior període (1990-2021) mentre s'enfronta a les complexitats i interaccions d'un món globalitzat, en canvi constant -contradictori i incert-, marcat per lluites hegemòniques, pel ressorgiment de populisme autoritaris i per les pressions polítiques duna societat democràtica, madura i demandant. La política exterior té un tractament rellevant al nou text constitucional i explicita els interessos fonamentals, els valors, les visions del món i els conceptes que la guiaran davant del segle XXI. Una política exterior d'acord amb els temps que estem vivint hauria de lliurar la possibilitat de jugar un rol en la conformació del nou escenari internacional. La possibilitat de col·laborar en la democratització de les decisions i de les seves institucions s'obre, per exemple, a través d'esquemes multilaterals i de la utilització d'eines conceptuals més enllà del dret internacional (DI), com la sobirania intel·ligent, la responsabilitat internacional amb desenvolupament en funció de la pau i la seguretat internacional.

FITES CENTRALS DE LA NOVA CARTA MAGNA EN POLÍTICA EXTERIOR

Si és aprovada la Nova Carta Magna aquest proper 4 de setembre, els nusos centrals de la política exterior del país es troben en els següents articles del Capítol I, Principis i Disposicions Generals:

-Article 14, incís 1, defineix que “Les relacions internacionals de Xile com a expressió de la seva sobirania, es fonen en el respecte al dret internacional els principis de l'autodeterminació dels pobles, no intervenció en assumptes que són de la jurisdicció dels Estats , multilateralisme, solidaritat, cooperació, autonomia política i igualtat jurídica entre els Estats”. Aquesta proposta constitucional és una revaloració real d'una política exterior democràtica i de valors universals.

-Article 14, incís 2, consagra que Xile es “compromet amb la promoció i el respecte de la democràcia, el reconeixement i protecció dels drets humans, la inclusió, la igualtat de gènere, la justícia social, el respecte a la naturalesa, la pau, la convivència i la solució pacífica dels conflictes i amb el reconeixement, el respecte i la promoció dels drets dels pobles i nacions indígenes i tribals d'acord amb el dret internacional dels drets humans”. Aquí la NC fa seva la defensa irrestricta dels sistemes democràtics, el respecte per la pau i posa fi a lexclusió dels pobles originaris en el context del principi dels DDHH.

-Article 14 incís 3, assenyala que “Xile declara Amèrica Llatina i el Carib com a zona prioritària en les relacions internacionals”, un punt d'importància estratègica que impulsa la integració regional, política, cultural, econòmica i productiva entre els Estats, i facilita el contacte i la cooperació transfronterera entre els pobles indígenes”. En prioritzar la regió d'Amèrica Llatina i el Carib, la Nova Constitució assumeix una realitat inherent a la nació com a part d'aquesta regió del món, amb el seu hàbitat a Llatinoamèrica, i no delineada exclusivament segons els requeriments dels TLC. Advoca per la concreció d'una integració regional com una de les polítiques a enfortir a curt i mitjà termini.

-Article 15, incís 1, estableix un dels principis centrals d'una política exterior del segle actual: “Els drets i les obligacions als tractats internacionals de drets humans ratificats i vigents a Xile, els principis generals del dret internacional dels drets humans (…) formen part integral d'aquesta Constitució i gaudeixen de rang constitucional”. La importància d'aquest article rau també en la prioritat que el govern del president Boric ha donat en la seva política exterior al tema dels DDHH com un dels quatre eixos centrals la visió internacional que ha proposat aquest govern a ciutadania del país.

COROLARI

El que proposa la NC en matèria de política exterior respon als nous paradigmes a l'escenari internacional i, dels requeriments a nivell nacional en aquesta matèria. Abans del lliurament del text final, quan tot just es coneixien els acords votats per més de 2/3 de la Convenció Constitucional, van sorgir veus summament crítiques, tant de la dreta política econòmica -a través de les seves organitzacions empresarials-, d'ex cancellers de els dos governs de l'expresident Piñera, com també d'antigues figures de l'àmbit diplomàtic de la Concertació i d'alguns acadèmics davant les propostes plasmades a la NC. Les crítiques van apuntar, sobretot, a la priorització de la regió Amèrica Llatina i el Carib, subratllant que el país fa dècades d'obertura al món per mitjà dels TLC i que la majoria de les exportacions de primeres matèries es dirigeixen a l'Àsia – Pacífic .

Altres objeccions es van vincular amb la menció a la cooperació transfronterera entre pobles indígenes a la política exterior. Al meu entendre, aquestes crítiques reflecteixen un repertori anyenc quant a l'anàlisi del que és una política exterior moderna, la qual ha de donar compte de les enormes transformacions al món després de l'esfondrament del Mur de Berlín, la dissolució de la Unió Soviètica i , la nova geopolítica internacional. A més, les opinions assenyalades reflecteixen una concepció principalment economicista de les relacions exteriors, que en retallen els horitzons i el potencial.