Montblanc, una de les poques ciutats que conserva íntegrament les muralles medievals

Pablo-Ignacio de Dalmases

Catalunyapress montblancviatge
 

 

Els textos no només s'escriuen sobre argila, papir, pergamí o paper. També sobre les pedres, fins al punt que hi ha ciutats que són en si mateixes un llibre obert de la seva pròpia història. Aquest és el cas de Montblanc, a la comarca de la Conca de Barberà. Poques urbs conserven les seves muralles medievals tal com passa en població tarragonina que no només ha sabut mantenir-les dempeus, sinó que a més a les darreres dècades ha aconseguit anar desprenent-ne les adherències espúries que les havien anat ocultat al llac dels segles.

 

La vila va ser fundada el 1162 per Alfons II el Cast i segons Palau i Dulcet “va ser gairebé sempre domini real”. A partir de llavors va rebre la visita de nombroses monarques (Pedre II, Alfons III, Pere IV -que va ser qui va fer construir les seves famoses muralles-, Jaume II, Martí l'Humà -el primer duc de Montblanc, títol instituït pel seu germà Joan I -, Ferran II i Alfons V el Magnànim ia la vila es van celebrar nombroses sessions de les Corts catalanes.El mateix autor considera que a mitjans del segle XV “va aconseguir la seva major florida” i un segle més tard el papa Cement VIII la va declarar “ vila de les més insignes de Catalunya”.

 

Les guerres peninsulars el van afectar inevitablement, així al segle XVII durant les revoltes de Catalunya i França contra Castella; després, a principis del XVIII, quan es va produir la guerra de Successió, va haver-hi divisió d'opinions: encara que la vila es va manifestar partidària de l'arxiduc, un dels seus veïns, Salvador Alva, va aixecar gent armada a favor de Felip d'Anjou; a la guerra del Francès va ser ocupada pels francesos, si bé la va recuperar l'exèrcit espanyol al comandament d'O'Donell; i no va poder romandre al marge de les guerres carlines. El 15 d'abril del 1863 va arribar el ferrocarril, fet que va permetre donar sortida a una activitat fabril que es va centrar en la producció de teixits, vins, aiguardents, gomes i espardenyes. I, finalment, un Decret del Ministeri d'Educació Nacional de 16 de desembre de 1947 va declarar “conjunt monumental i artístic a la vila de Montblanch” (sic).

 

El seu element definitori són les seves muralles esplèndides. No es conserven les que van precedir les construïdes a mitjans del segle XIV, però les erigides per ordre de Pere el Cerimoniós llueixen pràcticament amb la mateixa esplendor que en els seus orígens. Tenen una longitud de 1.700 metres, sis d'alçada i 1,20 de gruix. Al seu llenç es van interposar 31 torres de setze metres, més dues torres-portal i es van establir inicialment quatre vies d'accés que corresponien als punts cardinals: els portals Sant Antoni, Sant Francesc i les torre-portes de Sant Jordi i de Bové, a les quals caldria sumar la del Castlà, els Cinc Cantons –única torre de planta pentagonal– i el Foradot.

 

L'eix que divideix la ciutat fortificada per la meitat és el carrer Major, al qual s'accedeix per la porta de Sant Antoni i se'n surt per la del Castlà. A la part dreta de la ciutat antiga hi ha l'església de Santa Maria la Major (construïda sobre una anterior romànica i d'estil gòtic, va quedar inacabada a causa de l'epidèmia de pesta negra i llueix una façana barroca per haver resultat destruïda l'original durant la guerra dels Segadors), l'ajuntament, les cases Desclergue -a la plaça Major- i dels Josa -aquesta, seu del Museu Comarcal-, l'antic palau reial -d'estil gòtic i on s'allotjaven els monarques durant les visites -, el Museu el Pessebre i l'església de Sant Marsal. I a la banda esquerra, el palau Alenyà, les restes de l'antic call o call jueu, l'església de Sant Miquel (de façana romànica i interior gòtic, va ser seu de talls el 1307 i 1370 i també del parlament de Catalunya) i el palau del Castlà o governador. Fora del recinte hi ha una altra església interessant, la de Sant Francesc, del segle XIII, que va tenir un convent franciscà de intensa activitat cultural però que va quedar abandonat a causa de la desamortització i ha desaparegut, conservant-se només el temple.

 

La ciutat ha crescut més enllà de les muralles, però el centre antic ha perdut activitat comercial. Moltes botigues romanen tancades, però a l'ajuntament les ha convertit en testimoni de la seva història col·locant als seus aparadors fotos i explicacions del servei que es prestava a cadascuna.

 

Fora del recinte emmurallat ia l'antic camí que condueix des del Portal de Sant Antoni fins al pont vell sobre el Francolí, es troba l'església i l'antic hospital de Santa Magdalena, seu actualment de l'Arxiu Històric i Comarcal de la Conca de Barberà.

 

Finalment, a certa distància de la ciutat, es rendeix culte en un santuari a la Mare de Déu de la Serra, la imatge del qual diu la tradició que la princesa Irene de Làscaris va voler traslladar de Salou a Saragossa però que, en passar per aquest punt, la unta de bous que la transportava es va negar a continuar, cosa que es va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre en aquell lloc.

logo insolito

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH