La vall de Ricote: sínies, arbres fruiters i la petjada dels moriscs

El riu Segura és una de les lleres fluvials més importants del llevant espanyol. Nascut a la serra del seu mateix nom, a la província de Jaén, travessa diversos paratges en els 340 quilòmetres de distància que recorre fins a desembocar a la Mediterrània per Guardamar. I poc després d'entrar pel nord de la regió de Múrcia, forma una extensa vall amb característiques pròpies, la vall de Ricote, a partir del límit meridional de la qual va a parar a la plana hortana que envolta la capital d'aquesta comunitat autònoma.

La vall de Ricote constitueix un veritable verger a les zones regades pel riu i ofereix un curiós contrast perquè, envoltat de muntanyes, el passejant comprova com, a mesura que augmenta l'alçada, l'aridesa del terreny guanya la partida a la fertilitat de les zones inferiors. En qualsevol cas, aquesta zona és rica en arbres fruiters: nespres, albercocs, préssecs, prunes, raïm, algunes magranes i també cítrics, especialment mandarines, però també llimones i taronges. Tot això sense excloure oliveres, ametlles i cereals.

Una comarca, per tant, essencialment agrícola, que va tenir una població camperola majoritàriament morisca i la comanda de la qual va ser concedida, arran de la reconquesta, a les Orde de Santiago, excepte el terme d'Archena, que ho va ser a la de Sant Joan de Jerusalem. La importància dels agricultors moriscos va ser tal que els mateixos encomandes van intentar cancel·lar o almenys endarrerir l'ordre d'expulsió dels moriscos dictada per Felip III i quan aquesta va ser ja inevitable, la vall de Ricote va quedar gairebé despoblada i va entrar en una crisi de la que trigaria més d'un segle a recuperar-se.

Entrem a la vall de Ricote pel municipi d'Abarán, que en constitueix el límit septentrional. Abarán és una població de certa importància, situada al marge esquerre del riu Segura, sota l'ombra protectora de les serres de Caraila i de Solán i davant de la serra de l'Or. Una nota destacada del paisatge abaranès és la presència d'algunes sínies, que han sobreviscut al pas del temps. Les sínies són uns enginyosos artefactes que aprofiten la força de l'aigua per elevar el preuat líquid des de la llera fluvial fins a les hortes que en aquesta zona es mesuren en tauletes , cosa que equival a 1.118 metres. D'Abarán a Blanca divisem a l'esquerra el Cap de la Corona, amb un curiós graner fortificat, que és cas únic a tot Europa i en arribar a aquesta segona població contemplem no sense admiració l' azuz d'Ojós. Es coneix com a assuts una preses que embassa l'aigua del riu Segura i des de les quals aquesta es desvia a les zones de regadius. A la Penya Negra s'endevinen les restes del seu castell moro, mentre que pels darrers contraforts de la serra de Solán subsisteixen vells habitatges camperols abandonats, típicament moriscs, amb el seu hort limítrof i alguns fins i tot amb el seu forn de pa.

Seguim cap a Ojós i només sortir de Blanca passem pel costat d'una araucària de 125 metres, l'arbre més alt de la comarca. A l'entrada de la nova població hem d'optar entre agafar una carretera que se separa del llit del segur per pujar a la vila de Ricote, que dóna nom a la vall o quedar-nos a Ulls, que està de festa perquè aquell dia hi ha primeres comunions i la seva església de Sant Agustí vessa de fidels. Després d'Ojós el riu passa per l'estret de Solvent, encaixonat entre les serres del Chinte i del Salitre i al camí ens expliquen la llegenda medieval del Salt de la Núvia, fins que apareixen en llonganança dos pobles gairebé junts, separats per la llera fluvial: Ulea i Villanueva del riu Segura. I ja només ens falten alguns quilòmetres més per arribar a la ciutat balneària d'Archena, coneguda per les qualitats salutíferes de les seves aigües, la més poblada de totes les localitats de la vall i la sortida natural cap al pla de Múrcia. Allà hi ha, al Palau de Villa Rías, el Centre d'Interpretació Comarcal.

Després d'uns anys de despoblament, sembla que la gent comença a tornar a la vall. Alguns, ja grans, per passar els darrers anys de la seva vida a la terra que els va veure néixer. Altres, atrets per la calidesa d'un clima temperat. I no falten estrangers, atrets per la personalitat dels pobles ricotenys, fins al punt que ens parlen del creixent interès dels anglesos per establir-se a les noves urbanitzacions de Villanueva del riu Segura. Una naturalesa fèrtil, en un entorn àrid, amb vida plàcida ia un xut de pedra de Múrcia, la gran ciutat.