Millennials i la caiguda del guindo

S'utilitza la denominació 'millennials' amb referència als joves que van néixer en els dos últims decennis del segon mil·lenni. Se'ls coneix també com la Generació Y, successiva d'aquella X dels nascuts entre els anys 1960 i 1980.

Les seves edats estan ara al voltant dels 25-35 anys. Se'ls ha generalitzat com a joves creatius, vitals i optimistes, en el costat positiu. Però també capritxosos i al·lèrgics a la feina sacrificat, en la visió més crítica. Tals atributs s'han intensificat, si és possible, amb la Generació Z, o sigui els nascuts entre els anys 2000 i 2010. A aquests se'ls diu 'post-millennials', però mantenen, com el seu apel·latiu indica, trets dels seus antecessors, si de cas més acusats. És a dir, utilitzen profusament els mitjans digitals vivint en un món virtual que ha desplaçat les relacions interpersonals al mínim. Així queda il·lustrat per les dades que la formació de parelles mitjançant el contacte a través d'internet sigui el majoritari als EUA, o que la meitat dels solters britànics mai hagin concertat una cita amb les seves parelles cara a cara ( The datemix ).

Naturalment quan es parla dels millennials i post-millennials s'han de tenir en compte els contextos on viuen i es socialitzen. Concentrant les anàlisis en les democràcies avançades a banda i banda de l'Atlàntic poden identificar efectes diversos i importants. Per exemple, en el cas d'Espanya i de les societats mediterrànies, és crucial certificar la menor valoració que semblen prestar els (post) millennials als rols assumits culturalment per la família. Les derivacions que això implicaria per al manteniment d'un règim del benestar familista com el predominant a l'Europa del Sud -i tot just patriarcal a la manera en què solia desenvolverse- són de llarg abast.

Els sociòlegs hem acostumat a establir com 'ritus de pas', fonamentals en la vida de les persones, els moments en què s'iniciaven altres etapes com la formació, per exemple, de parelles i famílies. En el cas d'Espanya, succeeix que ara els membres de la generació dels 'millennials' ja no es casen. Segons les dades de  l'EPA (Enquesta de Població Activa, II / 2016), tot just un 19% del total de les espanyoles entre 20 i 34 anys havien formalitzat la seva unió sentimental. Segons l'INE, l'edat mitjana al matrimoni dels espanyols és de 37 anys per als homes i de 34 per a les dones. De realitzar una projecció estadística mecànica, i si continués aquesta tendència, el 2030 no se celebrarien matrimonis abans dels 35 anys. Les parelles viurien 'informalment' en convivència o unions de fet.

Comportaven els ritus de transició -o eren resultat- de l'accés a una ocupació estable que es confiava mantenir per molt de temps (si fos possible fins a la jubilació). Eren aquests moments crítics en la biografia de la gent que l'preclar sociòleg Manuel Pérez Yruela, il·lustrava socráticamente com de 'caiguda del guindo'. Es requeria clarividència respecte a com afrontar el futur. Aquells joves adults que no aconseguien transitar funcionalment cap al nou estatus podien restar en una situació de permanent expectativa existencial durant la resta de les seves vides. Circumstància que ara forma part inalienable de l'horitzó laboral de no pocs (post) millennials.

CANVIS

En els temps que corren, l'activació laboral i els canvis tecnològics condicionen poderosament al procés de 'caiguda del guindo'. És indubtable que la Gran Recessió deslligada el 2007-08 ha afectat molt durament el sistema general de relacions socials i econòmiques que estableix l'hemisferi occidental després de la Segona Guerra Mundial. Per sobre de qualsevol altra consideració, destaca la progressiva robotització de les nostres democràcies que anuncia canvis profunds i estructurals en la vida de les pròximes generacions. Es correspon això a l'efecte de l'anomenada quarta revolució (post) industrial impulsada per la generalització d'internet i l'automatització. Tot sembla apuntar que s'intensificaran les progressives aplicacions de la intel·ligència artificial (IA) i la ulterior maximització tecnològica productiva. Les conseqüències d'aquestes tendències és que bona part del treball assalariat es considerarà superflu des d'un enfocament estrictament mercantilista.

La visió convencional entre economistes era que els avenços tecnològics crearien noves oportunitats laborals. Però en els últims anys s'ha demostrat el contrari.

No és que disminueixin linealment les ocupacions com a conseqüència de la IA i la robotització, sinó que grups de

amb nivells baixos de qualificació laboral ja no poden optar a salaris que els proveeixin d'estàndards de vida satisfactoris, o que els habilitin a efectuar ritus de pas amb garanties de suficiència material. En la mesura que es produeix una baixada en els sous de les ocupacions susceptibles d'automatització o de baixa qualificació, minven les ofertes laborals tal succeïa en fàbriques i centres de treball després de la segona i la tercera revolucions industrials. Davant aquesta perspectiva, la caiguda del guindo pot ser traumàtica o, senzillament, no arribar-se a produir.

Naturalment si els (post) millennials amb menors destreses no disposen de capital per viure, el problema de la pobresa augmentarà. Si no és que les famílies segueixin funcionant com 'caixes de resistència' de microsolidaritat que solucionin les situacions més peremptòries, a falta d'una eficaç acció de l'Estat del Benestar i de la implementació d'una renda ciutadana.

No es tractaria, per tant, que els assalariats menys qualificats romanguessin en una situació de pobresa (working poor), sinó que veurien obstruïts seus itineraris de mobilitat ascendent. D'aquí que cobri cada vegada més importància l'apilament d'instrucció, capacitats i competències que possibilitin emancipació i igualtat d'oportunitats.

Alternativament, i amb l'ascens de la plutocràcia, la anglobalització i el poder corporatiu, el futur dels nostres joves madurs podria encaminar-se cap al neofeudalisme. Un escenari en el qual la caiguda del guindo hauria passat a ser un episodi irrellevant en les seves biografies.