Puigdemont i la pluralitat dels mitjans públics

És el mateix treballar en un mitjà de comunicació públic que privat ?. És evident que no. En el privat, els diners són de l'empresari, en el públic surt de les butxaques de tots els ciutadans, pensi com pensi i votin a qui els doni la real gana. Per això, els professionals que treballen en el públic, han de ser plurals, com ho és la societat catalana. No hi ha cabuda per al partidisme polític que s'ha de penjar de la perxa de casa seva. Les seves preferències ideològiques les manifesten a les urnes, introduint el seu vot en elles.

Això és el que hauria de ser però la realitat és ben diferent: són els jihadistes de la informació del Procés que actuen verbalment contra els que no s'han sumat al discurs únic. Ho fan aprofitant-se de uns mitjans "públics" que han deixat de ser-ho a les mans. Aquests jihadistes, molts dels quals, estan molt ben pagats a través de les productores que facturen quantitats milionàries, que serveixen per tapar l'ètica professional i la consciència, si és que en tenen.

Com em deia algun ateu 'com van a missa molts d'ells, els pecats els són perdonats !. O si no pugen a Montserrat, entren a missa, i el monjo de torn els deixa anar les seves homilies patriotes i així se senten com els illuminati.

Cada dia hi ha exemples d'aquest tipus de pràctiques partidistes, tant a Catalunya Ràdio com a TV3. La situació no ha canviat amb l'aplicació del 155 que tant critica i al qual estan desafiant dia si i dia també, amb xuleria. ¿Això és la llibertat d'expressió? .¿ On queda el dret a la informació dels ciutadans no independentistes ?.

Segurament, aquests "professionals" ho han ficat en els diferents escusados de què disposen, que són uns quants. Ells els utilitzen molt quan els donen aquests encaixades que els ve més d'una vegada, quan veuen en perill els seus llocs de treball, malgrat seguir a ulls clucs la doctrina Goebbels cada dia: "Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat".

Toni Soler, el protegit econòmic, diu que: "tota l'extrema dreta està en Ciutadans", "que la Guàrdia Civil és una màfia", i es queda tan tranquil. És a dir segueix treballant a TV3.

Mentre que la Rahola, se'n va a l'Argentina, parla en un canal de televisió, es la presenta com a periodista i escriptora espanyola, s'expressa en la llengua de Cervantes -no té cap problema- i diu que fa 300 anys que li impedeixen parlar en català. Doncs per tenir 300 anys es conserva molt bé, tot i que ja es nota que li patinen les neurones, com al seu amic el petit Napoleó que tant es vol a si mateix però que està disposat a que Catalunya segueixi "patint" el 155, que les empreses es vagin, que s'hagin "perdut" uns quants milions, qui sap on ?, que no li importa que s'armi la marimorena als carrers, de la mà dels anomenats Comitès de la República (CDR) i que la situació està agafant tints molt preocupants. Aquesta la trista realitat de la Catalunya actual.

"El fanatisme és redoblar l'esforç, després d'haver oblidat la fi", deia George Santayana