Ja no ens resulta estrany sentir que la filosofia pot canviar-nos la vida. Fa anys que ens vam adonar que la paraula d'alguns dels filòsofs que tanta son i maldecaps ens van donar a l'institut podia amagar una llavor real capaç de fer germinar una cosa transformadora. Vam veure que encara que molts autors van passar la seva vida tancats en les quatre parets del seu despatx, altres van voler reflexionar sobre la vida, pensar-la a fons, convençuts que aquesta oferia més del que els seus ulls captaven. Ells van creure que hi havia un lloc més enllà del que habitaven, encara que inserit en ell, una nova forma de viure a la qual només es podia accedir mitjançant la reflexió filosòfica. Es van posar mans a l'obra per arribar a aquest destí: per portar-nos a aquesta nova vida, un entorn present aquí i ara, però tot i vedat a falta d'una mirada diferent, més profunda i conscient, capaç de revelar-ho.
Són moltes les obres, múltiples les teories i gairebé infinites les intuïcions sobre la vida que bateguen en elles. Inabastables i enciclopèdiques, escapen als propòsits i possibilitats d'aquest article. Per això, en el que segueix em limitaré a mostrar una única experiència, la meva, assenyalant quatre espais de la filosofia, quatre llocs de la seva història i la idea que dins d'ells va canviar la meva manera de veure la vida i el rumb que aquesta portava.
Podria citar més, probablement també menys. Espero que serveixi com a invitació a un pensar que després de milers d'anys de dir molt, segueix a l'espera que entenguem el seu missatge i deixem de parlar d'ell, per començar a posar-lo en pràctica.
Nietzsche i la bellesa de la vida
Si alguna cosa podem valorar en Nietzsche és la cruesa i la potència incisiva dels seus assajos. Capaços de donar en la clau del que es pensava de manera tan literària com precisa, en ells trobem constants revolucions per a la història del pensament. No obstant això, va ser la seva concepció de la vida el que em va impactar en els primers acostaments que vaig tenir amb ell: un agraïment cap a ella que llisca entre pàgines i pàgines que aparentaven dir el contrari.
La relació de Nietzsche amb la vida és una història d'amor que, com totes les que mereixen ser explicades, va fer patir molt a qui la narra. No obstant això, és també la crònica d'un enamorat assedegat de la seva estimada, tot i els rampells d'aquesta.
Nietzsche ens ensenya que no importa quant dolor ens infligeixi la vida, el sofriment que suportem en ella, ja que per molt continu o interminable que pugui arribar a ser, passa en un entorn d'una bellesa infinita. Per a Nietzsche, la vida sempre, i subratllo, sempre, mereix ser viscuda. Els seus textos són una crida a mirar més enllà del que depriment, sense obviar-ho, plantant-li cara, per veure el que amaga. Una travessa intel·lectual pel dolor que desemboca a una vida plena de si mateixa.
A Nietzsche li dec el meu incondicional amor per la vida, que encara que de vegades oblido, sempre torna a mi. O jo a ell.
L'existencialisme i la responsabilitat de ser
Em refereixo a Jean-Paul Sartre, Albert Camus però també Soren Kierkegaard, ja que sense aquest últim no parlaríem d'ells. Van ser els filòsofs que més van aprofundir en el que significa existir i què implica per a cada un de nosaltres carregar amb el pes de l'existència. Igual que Nietzsche, van ser presos erròniament per pessimistes, però això es deu al fet que els que els van cridar així buscaven en ells una reflexió motivacional, d'una alegria vàcua i prematura, que els digués com viure. Aquest no és l'estil existencialista: ells prefereixen dotar-te d'eines perquè entenguis què hi ha en joc i que siguis tu, de forma autònoma i lliure, sobretot lliure, el que decideixis què fer amb el temps que se t'ha donat.
Mestres de la responsabilitat, se'ls va acusar també de saturar l'ésser humà amb les exigències de l'existència. No obstant això, el que van fer va ser just el contrari. En un món d'obligacions i ordres, d'imposicions i definicions que regulen com haurien de ser les coses, ells van canviar el nostre rumb al convidar-nos a ser els qui crèiem que havíem de ser. Per què? Perquè ningú més pot decidir-ho. Ens van lliurar de relats ancestrals sobre els nostres orígens, van buidar aquells discursos que ens culpabilitzaven per no complir estàndards aliens a la nostra voluntat i van tornar la responsabilitat del nostre ésser al seu legítim propietari, nosaltres.
L'existencialisme ens ensenya que és la constant presència de la llibertat, i no la manca de la mateixa, el que ens angoixa i bloqueja en el nostre dia a dia. Que som amos de nosaltres mateixos i que la culpabilitat per no estar a l'alçada de qui som pot ser també un motor per al canvi individual i social.
A ells els dec l'impuls que em porta a voler seguir caminant i creant el meu camí, un sentiment imprescindible quan un pretén sobreposar-se a situacions de boira, pèrdua o derrota.
La serenitat del savi estoic
L'estoïcisme, al meu entendre el més fidel hereu de la tradició socràtica, va ser la primera escola de filosofia que va prendre consciència tant del paper de les creences en el desenvolupament del pensament com de la importància d'aquestes per a l'equilibri emocional humà. Van dedicar segles de treball a la creació de tècniques que permetessin l'autodomini de la ment i una òptima gestió de les emocions. Sabien que tot home i dona tenia la possibilitat de ser feliç fossin quines fossin les seves circumstàncies vitals, i que l'únic que impedia aquesta felicitat eren les creences errònies.
D'una banda, segons ells la clau consisteix apropiar-se del procés que dóna lloc a una creença, prendre consciència de com es gesta en nosaltres. Ens ensenyen a adonar-nos del que passa quan percebem alguna cosa, dels judicis que es produeixen, adiestrándonos en el seu examen per evitar que es colin falsedats en el nostre pensament. Un exercici que ho canvia tot, sens dubte.
D'altra banda, ens van convidar al constant anàlisi d'aquelles creences que ja existeixen en la nostra ment, que ja afecten la nostra decisió i ànim, per comprovar si són certes o precisen d'una crítica que les converteixi en el que haurien de ser: un fidel reflex de la realitat. Una tasca interminable, els beneficis per al nostre dia a dia són també il·limitats.
L'estoïcisme ens ensenya que és possible mirar les coses tal com són, sense por, ja que no hi ha res a la vida que pugui danyar el que som. Als estoics els dec la introspecció, l'hàbit de dialogar amb mi mateix, ja que encara que és una cosa que fem des de nens, van ser les seves lliçons les que em van permetre orientar-lo a un autèntic autoconeixement i desenvolupament interior.
Epicur i el plaer d'existir
Parlar d'hedonisme és parlar de plaer (hedoné), i si busquem un grup de filòsofs que van fer del plaer una forma de vida rigorosa i meditada aquests són, amb permís dels cirenaics, els membres de l'escola d'Epicur. Va ser en aquest entorn, en aquest "jardí", on fa més de dos mil anys el filòsof de Samos va establir les bases d'una recerca de la satisfacció i plenitud vital basada en el bé moral.
Al contrari del que un podria imaginar, la vida d'aquests pensadors va ser austera, atès que el seu objectiu era el cultiu d'un plaer superior, diferent del mer goig físic; més propi, segons ells, d'animals. Van crear diferents ascètiques, exercicis físics i intel·lectuals que tenien com a fi un delit reservat als més savis: el plaer d'existir.
Epicur ens ensenya que vivim embrancats en una recerca frenètica de la satisfacció immediata, atrapats en un desig voraç, infatigable, que només pot portar-nos a la frustració i la infelicitat. A les seves cartes i màximes els dec l'experiència que el simple fet d'estar viu, d'existir i tenir una vida en contacte amb tot el que existeix, és de per si un motiu suficient per a l'alegria i la il·lusió. Em recorden que el major bé que podria anhelar és el que ja tinc: ser aquí, ara, fent exactament el que faig.
***
No m'estendré més. Són uns pocs exemples, els meus, que no busquen convèncer, sinó fer veure la importància que cada un busqui els seus. Que no us aclapari la profunditat i extensió de la història de la filosofia, ja que no es tracta de convertir la pròpia ment en un compendi de corrents i autors. Conèixer una sola valdria, doncs l'estudi de cadascuna d'elles donaria per viure i millorar diverses vides, sense repetició ni avorriment possible.
Senzillament, us convido a acostar-vos al pensament d'aquells que van dedicar la seva vida a reflexionar sobre la vida i el viure, perquè estic convençut que sortireu recompensats. Paraula de filòsof.
Omar Linares és filòsof pràctic en thelosconsulta.com
Escriu el teu comentari