La Síndrome de la discòrdia: una pandèmia a Catalunya?

La desconcertant situació política i social a Catalunya requereix una reflexió serena respecte a una qüestió clau: vivim una veritable pandèmia del que es podria anomenar "Síndrome de la discòrdia"?

En Medicina, una "síndrome" (del grec "syndrome") és un conjunt de signes i símptomes que presenta alguna malaltia amb certa identitat i significat. D'altra banda, la discòrdia és un desacord, una oposició entre persones que tenen pensaments, sentiments o desitjos enfrontats. Aquesta paraula prové del llatí "discòrdia" i conté dos elements. El primer element és el prefix "dis-", que indica separació. El segon és "cor-cordis", és a dir cor. Per tant, l'allunyament dels valors, sentiments i emocions d'una part de la ciutadania cap a l'altra provocaria la instauració d'aquest imaginari (o no tant) síndrome.

Òbviament, al nostre país hi ha discòrdia. L'ha haguda sempre, des de la Guerra dels Segadors del segle XVII fins als fets de maig de 1937 entre anarquistes i comunistes. Però la veritable pregunta que ens hem de fer avui és: la discòrdia ha arribat ja el rang de pandèmia?

La resposta és no -un no rotund-, encara que alguns mitjans de comunicació ho vulguin fer veure amb les seves pràctiques desinformatives i manipuladores.

Els donaré quatre arguments i una possible solució al respecte.

El primer argument té a veure amb la manipulació dels "mass media" per part de certes corporacions que operen de forma solapada i oculta. La seva influència ha aconseguit que determinats mitjans de comunicació de masses -tant tradicionals com moderns- s'entestin a generar un fals relat sobre els recents esdeveniments públics esdevinguts a Catalunya. Un fals relat inventat tant per determinada premsa, ràdio i televisió més propagandística que informativa com per alguns hiperventilats pregoners de les xarxes socials. Tots dos tipus de profetes de la postveritat convergeixen en un mateix objectiu: la distorsió deliberada de la realitat per tal confondre l'opinió pública per influir negativament en les seves actituds socials i crear, en l'imaginari col·lectiu, un fals estereotip de situació gairebé prebèl·lica. Però no ens enganyem: aquesta propaganda espúria no resisteix la mínima confrontació amb els fets objectius. Només cal sortir de casa i veure la realitat, l'ambient social que es viu a peu de carrer a les nostres ciutats i pobles.

No es pot negar que es produeixen incidents aïllats -certament més que fa uns anys-, però seria una fal·làcia creure que aquests successos, tan lamentables com infreqüents, signifiquen que la nostra societat està vivint una pandèmia de discòrdia de dimensions bíbliques com la pesta que va aniquilar part de la població de l'Europa medieval.

Només cal una mirada crítica al nostre entorn per veure que el dia a dia ho desmenteix tossudament. L'anecdotari de lamentables enfrontaments no amenaça seriosament la pau social. No seria sensat ni realista creure que la violència ha pogut finalment ensenyorir d'uns carrers i places on durant l'última dècada s'han vingut manifestant pacíficament centenars de milers de ciutadans -tant unionistes, independentistes com equidistants- el comportament cívic ha estat l'enveja i admiració d'Europa.

CULTURA

Una segona raó es fonamenta en la cultura del nostre poble. La idiosincràsia dels catalans no és en absolut procliu a conflictes violents. Som més partidaris del diàleg, del seny i de la inclusió de l'altre respectant la diversitat. Som un poble de migrants que acull més d'un milió de nouvinguts majoritàriament integrats en la nostra cultura. La nostra és una societat multicultural que parla 277 idiomes. Conviuen en ella 160 nacionalitats que, en la seva diversitat, han aconseguit fer-ho en pau i concòrdia. Aquesta convivència inclusiva s'ha basat tradicionalment en el "fer els coses plegats" a partir de la interacció solidària entre les persones. Som gent pacífica que ha demostrat sempre un exquisit respecte a la diversitat que ens conforma i ens enriqueix com a éssers humans i com a Societat.

La diversitat de llengües, orígens culturals i creences ha estat sempre un avantatge en la nostra evolució social.

Què persona sensata pot creure a aquells que ens volen fer veure el contrari magnificant les accions violentes d'una petita part de ciutadans que amb prou feines són un fil d'aigua enmig d'un mar serè i calmat?

Una tercera raó és de caràcter demoscòpic. La majoria de catalans -siguin unionistes, independentistes, equidistants o neutrals no solen expressar les seves opinions en públic. Els que sí que ho fan -en un sentit o altre- tot just són la meitat de la ciutadania. Naturalment, no es tracta de contraposar a la meitat de ciutadania activa i reivindicativa contra l'altra passiva i patidora. En absolut: les dues mereixen el mateix respecte ja que són les dues cares de la mateixa moneda social. Respecte i consideració per igual a tots els sectors d'una societat que segueix convivint serenament, com sempre, fent de la concòrdia un dels nostres grans valors cívics. Però lamentablement aquesta bona convivència no sol generar notícies. El que sí que ho fa són els incidents violents tan espuris com estadísticament minoritaris, però que alguns insensats s'obcequen a pregonar públicament com si fossin les set plagues d'Egipte.

IDENTITAT

El quart i últim argument té relació amb la identitat dels catalans. Seria pueril creure que estem davant d'un problema d'identitat com a poble, tot i que molts nacionalistes dels dos costats vulguin portar el debat a aquest extrem. No es tracta d'un veritable problema identitari: sentir-se espanyol o català o ambdues coses alhora sempre ha estat i continua sent considerat per la majoria dels nostres conciutadans com una cosa perfectament legítim i respectable. Cadascú és lliure de sentir-se una cosa o una altra, faltaria més! Hem estat i som diferents entre nosaltres -i ho som en molts sentits-, però això sempre ens ha enriquit més que separat. No hi ha dubte que aquesta diversitat enriquidora és una característica estructural del nostre país. Però ara que reneixen forces irracionals que pretenen enfrontar-nos, cal treballar més perquè les nostres legítimes i lògiques diferències no esdevinguin desigualtats inacceptables.

Finalment, m'agradaria expressar el meu punt de vista sobre quina podria ser la solució: l'apoderament de la ciutadania. La nostra sempre ha estat una terra on els ciutadans s'han unit lliurement per avançar socialment. Hi associacions de tot tipus: culturals, esportives, socials ... i hi ha més de 4.000 registrades. A través d'aquest dens teixit associatiu, tots -unionistes, independentistes, equidistants i neutrals hauríem de posar el nostre granet de sorra per aconseguir que se senti la veu de la ciutadania. És tan necessari com urgent alçar la veu i denunciar tant l'autisme d'alguns polítics ultraconservadors com les mentides d'altres esbojarrats agitadors populistes. La nostra ciutadania en el seu conjunt té el legítim dret (i el deure cívic, crec jo) de reclamar solucions polítiques als problemes polítics, refusant una judicialització de la política i una politització de la judicatura que ens han conduït a un carreró sense sortida.

És imperatiu exigir que tots i cada un dels poders de l'Estat sigui radicalment independent.

Cada poder ha de ser un instrument que només s'utilitzi per al que ha estat dissenyat. El contrari seria tan desastrós com intentar curar una pulmonia a cops de bisturí o tractar una fractura de maluc amb antibiòtics.

DIÀLEG

Per tant, ja n'hi ha prou de callar. Exigim respectuosament que s'iniciï un diàleg constructiu per aconseguir la concòrdia social. Un diàleg que respecti les lleis però que no sigui vist com una opció més sinó com una necessitat tan irreemplaçable com urgent. Un diàleg que tingui en compte que les lleis -siguin europees, espanyoles o catalanes- quan s'interpreten injustament com l'única alternativa al diàleg, mai són una solució sinó un problema afegit. Perquè l'elaboració, interpretació i aplicació de les lleis necessita obligatòriament del diàleg per tenir legitimitat social. Sense diàleg, la imposició de lleis rebutjades per part de la Societat pot ser antinatural i esdevenir un obstacle insalvable per a la convivència.

Als ciutadans ens toca reclamar que s'acabi la sordesa d'alguns polítics -catalans, espanyols i europeus-, exigir-los que escoltin la veu del carrer, recordar-los que són ells els que han de servir als ciutadans i que estan obligats a acatar el clam popular que demana que se senten i dialoguin sense condicions ni prejudicis. Que no s'aixequin fins que arribin a acords favorables per a tothom. Obliguem respectuosament els polítics a que construeixin, amb generositat, ponts d'entesa i comprensió. L'inexplicable acarnissament irracional de la política ha d'acabar ja. No és tan sols el desig de la majoria social, és una necessitat vital.

En definitiva, si volem evitar que execrable Síndrome de la discòrdia es converteixi pròximament en una perillosa pandèmia, haurem de reclamar l'aplicació d'una vacuna que és tan simple com efectiva: diàleg per a la concòrdia social.