dimecres, 16 de octubre de 2019

​El Mundial de futbol i la República catalana

Genís Carrasco
Metge i escriptor

SeleccionEspaolafutbolSuiza


Hi ha notícies que passen desapercebudes malgrat el seu interès, si més no, sociològic. Aquest és el cas de les recents declaracions del president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo. Interrogat pels periodistes sobre si optaria a presidir el Partit Popular espanyol va respondre que encara no ho havia decidit i que "ara el més important era que Espanya fes un bon Mundial".


El que sorprèn no són les declaracions, en si mateixes més cortina de fum i maniobra de distracció que altra cosa, si no la manca quasi absoluta de protesta als mitjans de comunicació i les xarxes socials contra unes declaracions tan frívoles. Si ho pensem bé, resulta tan escandalós com alarmant que s'acceptin d’un dirigent polític uns arguments tan insubstancials, banals, trivials i pedestres. No oblidem que es tracta d'un dels cabdills del partit polític que ha promogut la corrupció més obscena, dinamitat els drets civils i judicialitzat un problema polític tot generant alarma social per set milions i mig de catalans i, per més de dos milions, a més la càrrega ignominiosa de nou presos polítics i de set persones innocents exiliades per complir un mandat democràtic.


En temps tan embrollats, la utilització d'arguments futbolístics per ocultar els grans problemes del país, mereix, si més no, una anàlisi crítica. Especialment en un moment en que s’està desenvolupant l'esdeveniment futbolístic més important del planeta: el Mundial de Rússia 2018.


En aquest sentit, m’agradaria aportar les meves reflexions sobre la relació entre el Mundial de futbol i la República catalana i per tant entre futbol i política. Per dur-ho a terme, primer faré un aclariment sobre la meva perspectiva d'anàlisi, continuaré intentant desmuntar tres mites i llegendes sobre futbol i política, per acabar fent un prec als meus conciutadans.


REPUBLICÀ


Primer, atenent al necessari fair play, haig de clarificar la perspectiva personal des de la que s’aborda aquesta crítica. Una perspectiva necessariament subjectiva i òbviament discutible: la meva. La visió d'un ciutadà actiu amb sang culé i cor català. Un català -amb els quatre avis de fora-, legítimament republicà que aspira a una República catalana solidària i avançada agermanada amb una República espanyola moderna, democràtica i fraternal. Un nou republicà forçat a ser-ho per dignitat i autoestima. Un català que estima solidàriament els espanyols com els germans que són també sofridors de les disbauxes d'alguns "personatgets" incorregibles d'aquesta pell de brau.


Des d'aquesta perspectiva tolerant i integradora, tot el meu respecte i consideració pels meus conciutadans que, contràriament, aspiren a una Espanya unida o federada. Només faltaria! Crec que les meves reflexions són transversals i poden ser compartides per tots.


El primer mite que cal desmuntar és el vell anacronisme de que el futbol és "l'opi del poble". Es una fal•làcia. El futbol no ha substituït a la religió per "narcotitzar" el poble com afirmava Karl Marx. Ni molt menys. Si hi ha algun actor social sospitós de manipular, alienar i desmobilitzar els ciutadans són alguns mitjans de comunicació obstinats en desinformar i difondre fake news i trolls. Però sigui quina sigui l'essència del futbol -esport, espectacle o negoci-, el cert que ho és de la meitat del poble donat que les enquestes demostren que l’ interès per aquest esport abasta al 48% dels ciutadans. A més, és una afició transversal que comparteixen moltes persones, sigui quina sigui la seva professió, la seva classe social, o fins i tot de la seva ideologia (sigui independentista, unionista o equidistant).


La importància social del futbol és inqüestionable. I no oblidem que pot ser no és més que un gran negoci, però és un negoci que segueix aportant nombrosos exemples d’humanitat, dignitat i solidaritat.


En conseqüència, tot el meu afecte i consideració, com no podria ser d'una altra manera, pels milions de ciutadans que gaudeixen amb el futbol com el que és, un esbargiment. No seré jo qui estigui contra el fet de posar pantalles a Barcelona per veure els partits de la "Roja". Faltaria més! La societat catalana es inclusiva, tolerant i diversa i si hi ha ciutadans que volen veure-la els hi ho hem de facilitar (uns mil cinc cents en una ciutat de quasi dos milions). Tant de bo li vagi molt bé esportivament a la selecció espanyola per gaubança d’alguns dels meus conciutadans. Però pensem-ho bé, el futbol no és més ni menys que un espectacle, una legitima diversió que mai no s'ha de fer servir com maniobra de distracció política. Els ciutadans no hem de caure en aquest parany.


POLÍTICA


Una segona llegenda és la de que "futbol és futbol". Quan Johan Cruyff va pronunciar la seva mítica sentència sabia que expressava més un desig que la realitat. La influència que la política exerceix sobre el futbol és innegable. I ho fa des de temps històrics tal com ho demostra l’hemeroteca. En citaré tres esdeveniments a tall d'exemple.


El primer fou el tancament del Nou Camp l'any 1925 per ordre del general Joaquín Milans del Bosch -governador militar de Catalunya- després que 14.000 persones xiulessin l'himne espanyol. Aquella salvatge repressió va acabar luctuosament amb l'exili i posterior suïcidi de Joan Gamper. Fou la primera vegada que el govern central es va creure la bajanada de que a cops de pal es podien arranjar les convulsions independentistes a Catalunya. I no han aprés.


El segon fou la sacralització del concepte franquista "de la unitat inquebrantable de la pàtria" quan la selecció nacional es va imposar a Rússia a l'Eurocopa de 1964. Llavors, el futbol va servir d'analgèsic nacional i de representació plena d’una imaginaria identitat espanyola. Identitat que aportava el concepte d’unitat d’Espanya qualificant-la de  "sagrada". Fins i tot puc entendre que per alguns sigui justificada, convenient, desitjada, necessària… però no pas sagrada. I no pensem en aquesta manipulació barroera com una cosa llunyana.


Avui en dia les victòries de la selecció espanyola i la de molts altres països segueixen fent-se servir de contrapunt optimista a la crisi econòmica, política i social en què es submergeix el món. Glòria barata, de cartró pedra, de decorat i de tramoia.


El tercer esdeveniment és recent. Gairebé un segle després del tancament del camp de les Corts, el dia del referèndum de l'1O, el partit entre el Barça i Las Palmas al Camp Nou es va jugar a porta tancada. Aquell dia parafrasejant a Johan "el futbol no va ser futbol". I tampoc ho és quan el Nou Camp segueix omplint-se d'estelades i crits d’independència i República catalana que esclaten al minut 17:14 de tots els partits.


El tercer i darrer mite es la gastada frase de que al poble li agrada el futbol perquè només l'interessa el "pa i circ". Aquesta frase s'atribueix al poeta Juvenal a Roma, 100 anys A.C., que volia mostrar el seu menyspreu pels seus conciutadans que no s'interessaven gens en la política imperial. Juvenal afirmava que el poble només desitjava dues coses: pa i circ (panen et circenses) i que si se’ls donava s’obtindria la seva aprovació i el seu vot. Afortunadament, els ciutadans han canviat molt en aquest 22 segles i ara s'interessen majoritàriament les mancances en educació, pensions, serveis sanitaris, transport, seguretat i drets civils. Així ho demostraren la participació de més de dos milions i mig de persones en el referèndum de l'1O i la taxa de participació en les eleccions del 21D que assolí el 85,9%.


CIUTADANS


És ben clar que a un poble, sigui quin sigui, que se sent amenaçat, fuetejat i reprimit per la situació política, aquesta li interessa molt i molt. L'esport, intrínsecament, no aliena. No faré aquí una teoria de l'alienació, però la hipòtesi de la manipulació popular mitjançant l'esport és sempre de la dreta més rància que veu la massa de ciutadans com manipulables perquè són pobres d'esperit i víctimes del clientelisme. Per tant, es basen en una falsedat profundament antidemocràtica: els electors o votants són un ramat de xais. Fals: la realitat demostra que els ciutadans són massa intel•ligents per ser alienats o manipulats. I la majoria de la societat catalana té clar que el futbol ha de servir com veritable esbarjo dels ciutadans però mai per oblidar l'aclaparadora realitat dels seus problemes i els del seu país.


Malgrat el que volen els que sostenen el fals tòpic de que el futbol i política no s’han de barrejar, el cert és que no es poden separar. Senzillament, perquè comparteixen molts elements comuns. Els partits no es juguen, com prediquen alguns, dins d'una bombolla protectora. El binomi "política-esport" no té una frontera clara si es considera l'esport de forma global, amb tots els elements -d'índole social, cultural o econòmica- que l'envolten i el condicionen. I amb la política passa el mateix. "Tot és política" deia el filòsof Antonio Gramsci.


Tots aquests mites i llegendes sobre futbol i política són fàcils d'enderrocar i no oculten el fet que són dos fenòmens més semblants del que es podria pensar. Tanmateix el Mundial de futbol se sembla molt a la República catalana. Ambdós són una bella pàgina en blanc que entre tots hem d'omplir amb pensaments i sentiments. Impliquen un treball col•lectiu on només sobren els violents i que, tant de bo, siguem capaços d'omplir sense que ningú se senti vencedor ni vençut. Mundial i República es nodreixen de la il•lusió i creativitat col•lectiva i són realitats a l’espera, paraula que té la mateixa arrel que esperança.


La victòria d'un equip de futbol difícilment servirà perquè canviï el que està malament al nostre país. El futbol com espectacle hegemònic corre el risc de servir per ocultar els grans problemes del país. No ho hem de d’acceptar, el futbol no ha de ser mai l'opi del poble. Aquest país té problemes molt més importants que el futbol; al capdavall només és una festa i un esbargiment. Res més. Ni res menys.


Guanyi qui guanyi el Mundial de futbol d’enguany seguirem tenint un deute públic del 98,8% del PIB, una taxa d’atur juvenil del 33,6%, un índex de corrupció de 57 punts, un índex de pobresa infantil del 26% i la certesa de que molts creuen que cal democratitzar més Espanya mentre que altres creiem que només la República catalana i la República espanyola ens portaran un mon millor i més just.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH