Solana, persona 'non grata' a USA

La notícia ha passat de puntetes en les tertúlies mediàtiques. Gairebé, gairebé, s'ha ocultat per la seva 'incomoditat'. Tot el que sigui molestar aquests dies a l'Oncle Sam des d'aquesta banda de l'Atlàntic adquireix tints de perillositat. Quina pot ser la reacció de l'Administració Trump davant comentaris, fins i tot crítics, d'aquells que gosin esmenar-li la plana al Gran Germà nord-americà? La negativa a concedir-li el permís d'entrada als EUA a Javier Solana porta l'empremta de l'Administració de Donald Trump. Fet i fet, no deixa de ser una altra mostra en una cascada de comportaments autosuficients i parafeixistes que inclús provoquen reaccions populars de repudi cap a aquells que treballen per a aquesta extravagant administració. L'últim succés ha involucrat a la Secretària de Premsa de la Casa Blanca, Sarah Huckabee Sanders, que va abandonar un restaurant a Lexington en ser increpada pel públic allà present.

Naturalment el secretari general de l'OTAN (1995-99) i Alt Representant de la Política Exterior i de Seguretat de la UE (1999-2009) ha tret ferro a l'assumpte, una reacció molt ajustada a la seva personalitat llaurada en la gestió de múltiples conflictes i desencontres al llarg de la seva carrera política. Com se sap, Javier Solana es va implicar en la consecució de l'acord nuclear amb l'Iran, el qual ha estat rebutjat per l'Administració Trump. Sembla ser que el seu últim viatge a Teheran va ser el 2013, amb motiu de la presa de possessió del president Hassan Rohani, circumstància que ha quedat registrada en els arxius del sistema que tramita automàticament els permisos AQUESTA i que s'obtenen telemàticament per poder viatjar als EUA. Als nacionals de països 'amics' com Espanya, l'ESTA permet tramitar per Internet un permís de viatge amb exempció de visat.

Tot indica que el sistema va rebutjar automàticament la sol·licitud de Solana perquè s'havia registrat el viatge anterior de Solana a l'Iran, circumstància que l'inhabilitava a obtenir el permís. Es tracta d'un despropòsit cap a algú que ha treballat al costat de la diplomàcia nord-americana en nombroses ocasions a fi d'obtenir consensos i superar situació d'imprevisible confrontació en diferents zones del món. Tota una falta de cortesia cap a qui com a becari Fulbright va passar sis anys a EUA i va obtenir el seu doctorat en Física a la Universitat de Virgínia. Aquests detalls hauran passat inadvertits per als que donen per callada la resposta davant semblant disbarat.

I és que està molt arrelat en els 'think-tanks' o gabinets d'estudis espanyols l'atlantisme seguidista. Són com corretges en la conformació de l'opinió pública a favor de les tesis de l'administració nord-americana del moment. Són coneguts com 'lap dogs' (gossets falders) en la polleguera que conforma el treball de recerca i les propostes polítiques afavorides pels mandataris nord-americans. Poc els fa enrere en les seves funcions glorificadores que al capdavant de la present administració nord-americana es trobi un inefable com Trump, el nou representant del 'ordeno i mano'.

Però no pensi el lector que Trump és un personatge tan nou en l'esdevenir polític dels Estats Units. Tampoc és el seu populisme loquaç -i rude- cosa excepcional en la sempre fascinant pugna política nord-americà. Per la seva gran capacitat analítica, i per als que no ho hagin fet, recomano molt vivament la lectura de la novel·la del recentment mort Philip Roth (1933-2018), 'La Conjura contra Amèrica' (2004). Es tracta d'una història alternativa. És a dir, es desenvolupa la ficció d'una evolució d'esdeveniments allunyada del que realment va succeir. No obstant això, es tracta d'esdeveniments de ficció ben documentats i plausibles per al lector. Si més no, li fan pensar en el que hagués passat si les coses haguessin transcorregut d'aquesta manera alternativa (a Espanya Jesús Torbado el va portar a terme en el seu també recomanable novel·la, 'En el dia d'avui' (1976), una altra ucronia sobre una Espanya republicana vencedora de la Guerra Civil).

En la novel·la de Roth trobem sota el mantell de la recreació literària apunts polítics sobre uns EUA premonitoris d'algunes actuacions del present. La novel·la de Roth es basa en el desplegament de les idees aïllacionistes i filonazis exposades per l'heroi nacional Charles Lindbergh, primer pilot a creuar en solitari l'Atlàntic al maig de 1927 a bord del seu mític Spirit of St Louis. En la novel·la se'ns dóna compte dels comitès 'America First' i d'unes propostes d'homogeneïtzació que culminen amb la derrota del propi Franklin Delano Roosevelt en l'elecció presidencial de 1940. Bona part dels missatges del republicanisme maldestre i prepotent que ara fa les delícies dels 'think tanks' atlantistes queden reflectits magistralment a les estupendes pàgines de la novel·la de Roth.

El descuit del sistema AQUESTA cap a algú que ha estat responsable de la major organització de defensa militar des del final de la Segona Guerra Mundial no reflecteix una simple malaptesa burocràtica. És un despropòsit polític cap a un dels impulsors de llarga trajectòria de l'Europeització com és Javier Solana. El pretext explicatiu del rebuig provocat per l'algoritme del filtre aplicat als que hagen visitat a l'Iran (igual que altres països de la llista negra com l'Iraq, Síria, Sudan, Líbia, Somàlia o Iemen) és inconsistent. Per què no s'inclou en el mecanisme discriminatori de les sol·licituds algun element qualificador com podria ser el passat polític d'un amic dels EUA com Solana? O és que els amics ho són només per conveniència ia temps limitat?

Bé sabem des que el gran 'xivato' Edward Snowden ho va airejar als quatre vents que les pròpies companyies de telefonia i comunicació han facilitat sistemàticament milions de dades per a la seva rastreig selectiu per part de les agències de seguretat nacional nord-americà. Aquestes saben perfectament qui és, d'on ve i on pot anar a la tardor de la seva vida el preclar polític espanyol. En l'ocasió que ens ocupa, la seva pretensió de viatge no era altra que la d'assistir a un acte per invitació de la prestigiosa Brookings Institution de Washington DC. Una invitació amiga, s'hagués presumit...

Postdata: Bé faria Javier Solana a considerar la redacció de les seves memòries per a benefici de propis i estranys.