Presos polítics, polítics presos o presos per motius polítics: una discussió bizantina

Genís Carrasco
Metge i escriptor

Pancarta presos polticos barcelona edificio protegido ppc alberto fernndez


En ocasions, els ciutadans hem de contemplar atònits com els polítics s'enreden en discussions absurdes, improductives i que no porten en lloc. En aquestes situacions diem que estan discutint sobre "el sexe dels àngels" o bé que es tracta, simplement, "d'una discussió bizantina".

Aquest és el cas dels polítics d'un i altre bàndol quan debaten si els nou presos independentistes són presos polítics, polítics presos o presos per motius polítics.


La discussió és, en sí mateixa, totalment estèril. Tot i això permet reflexionar sobre el context en que es produeixen aquestes discussions. Aprenem de la Història. La llegenda assenyala que les discussions sobre el "sexe dels àngels" foren protagonitzades per filòsofs, teòlegs, polítics i fins tot el poble baix, engelosits en tan trivial qüestió, tot fent cas omís al setge de la seva ciutat —Bizanci— i a l'imminent assalt dels soldats otomans que l'envoltaven. És a dir, perdre el temps en qüestions bizantines tan absurdes com la denominació del polítics catalans que estan a la presó podria fer oblidar el veritable perill que ens envolta com a Societat: la imprevisible crisi política entre el Govern català i el Govern espanyol. Una crisi política que ni els més agosarats politòlegs s'atreveixen a pronosticar com acabarà.


Però anem al que és realment important: el context polític i social on es produeix aquest "debat sintàctic".


"Tot és política" afirmava l'escriptor Thomas Mann. I estic totalment d'acord. Fins i tot la Gramàtica pot ser mal emprada amb intencionalitat política. És ben obvi que no és el mateix "pres polític" que "polític pres". La sintaxi —que estudia l'ordre de les paraules en les frases— és molt important. Tothom sap que no és el mateix afirmar que algú és un "home pobre" que dir que es un "pobre home". Però des de la perspectiva d'un nou republicà català —que respecta i estima als espanyols com a germans—parlar de polítics presos és un error conceptual. 


Comprensible sí, però una equivocació que denota la ideologia del que defensa aquest terme.

Amb tot el respecte pels que n'opinen diferent —com no pot ser d'una altra manera—, en donaré dues raons per defensar que el terme polítics presos no és aplicable als presos independentistes.


La primera raó es fonamenta en la definició de pres polític que fa l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa. Aquest organisme defineix com presos polítics aquells que són empresonats per les seves conviccions i activitats de tipus polític excloent només als polítics empresonats per delictes comuns (robatori, homicidi, falsificació, corrupció...) i als que han utilitzar o cridat a la violència. És ben clar que els polítics del Partit Popular engarjolats per la sentència de la trama Gürtel són polítics presos. I també ho és que el membres del Govern Puigdemont a la presó compleixen estrictament la condició de presos polítics. No és vàlid l'argument de que els polítics independentistes van vulnerar la Constitució i les lleis vigents. Desobeir pacíficament les lleis pot ser "desobediència" però mai sedició ni rebellió. Recordem el cas de Nelson Mandela que durant més de 27 anys va estar a la presó per combatre el règim de l'apartheid a Sud-àfrica. 

Mandela fou acusat de sediciós perquè s'oposava a les lleis en vigor, lleis que amb el pas del temps han estat considerades totalment injustes.


La segona raó es deriva de l'anterior. L'actitud de Mandela va ser considerada il·legal en el seu temps però no hi cap dubte que era legítima. No és el mateix "legal" que "legítim". I quan els més de dos milions de ciutadans que varen votar "sí" l'1-O aproven l'actuació dels polítics que van fer possible el Referèndum il·legal no pot parlar-se d'il·legitimitat. Serà il·legal però va ser legitimat per la voluntat de molts ciutadans. Perquè actuar pacíficament contra unes lleis que es consideren injustes és del tot legítim. Això és el que va fer Rosa Parks —la primera persona de raça negra que va desafiar l'Amèrica blanca— seient en la part del davant d'un autobús en l'Amèrica dels anys 50 del passat segle. Ella va haver de trencar la legalitat per defensar el que considerava just. Aquesta és la mateixa desobediència que van protagonitzar els nostres avis i pares durant el segle passat. Gràcies a aquest tipus de desobediència avui votem, han disminuït les desigualtats, tenim educació, sanitat i pensions públiques i els menors de 16 anys no han de treballar per subsistir.


Accepto que el govern de Puigdemont va actuar fora de la llei (per raons que considero legítimes). Però també cal acceptar que el Govern del Partit Popular que els va empresonar els va negar el diàleg i es va lucrar amb diner negre provinent de contractes públics fraudulents. 'Quid pro quo'. Crec que cal una nova Constitució que fomenti més la participació dels ciutadans i permeti la seva expressió votant un Referèndum que és l'única alternativa d'èxit a mig termini. Amb una nova Constitució més adaptada als temps actuals, probablement el Govern de Puigdemont hauria actuat dins de la llei.


El cas d'en Jordi Cuixart i d'en Jordi Sánchez —presidents d'Òmnium cultural i Assemblea Nacional Catalana—és, si cap, encara més flagrant. Quan van aconseguir dissoldre pacíficament la manifestació del 20-S —jo ho vaig veure— no eren ni tan sols polítics en actiu sinó líders d'associacions ciutadanes amb centenars de milers de socis. No són ni presos polítics ni polítics presos. Són "presos de consciència" tal com reconeix una organització tan poc sospitosa de sediciosa com Amnistia Internacional. En el seu cas, no hi ha ni tan sol lloc per la discussió sintàctica. Aquí la pregunta és: Espanya pot permetre's la vergonya de tenir presos de consciència?


Crec que per tancar el debat sintàctic el terme "presos per raons polítiques" hauria de ser acceptable per tots els meus conciutadans sigui quina sigui la seva respectable ideologia política. I crec també que quan el 80% de catalans (incloent una part important d'unionistes i equidistants) estan a favor de l'alliberament dels presos independentistes l'única alternativa democràtica ha de ser facilitar que tornin amb les seves famílies. Per humanitat però també per justícia.


Aquest hauria de ser el primer pas per obrir un diàleg empàtic i resolutiu del problema català. Però per aconseguir-ho en sobren polítics miops que fan monòlegs incendiaris en contra i sobren també periodistes i tertulians hiperventilats que repeteixen una cacofonia grinyolant sobre que els polítics catalans són a la presó per protagonitzar un cop d'estat. En el cas dels polítics independentistes parlar de cop d'estat és un "oxímoron", una figura retòrica de pensament que consisteix en complementar una paraula amb una altra que té un significat contradictori o oposat. Perquè cop d'estat aplicat en aquest cas és una 'contradictio in terminis' donat que la pròpia definició inclou necessariament l'amenaça o l'ús d'una violència que tothom sap que no va existir en l'actuació dels polítics independentistes.


Finalment, pels que segueixin negant que els membres del Govern de la Generalitat són presos polítics, els recordo que no buscaven lucrar-se sinó que sabien que corrien un risc personal seguint el mandat popular. El mateix va passar en la nostra història recent quan, a l'Espanya de la Transició, la Societat es va mostrar generosa. Quan per resoldre les ferides del franquisme —d'un i altre bàndol— es va promulgar la Llei d'Amnistia de 1977. Aquesta llei sancionava en el seu article primer que "quedaven amnistiats tots els actes d'intencionalitat política, fos quina fos el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes i els delictes de rebellió i sedició, així com els delictes i faltes comesos en ocasió o motiu d'ells, tipificats en el Codi de justícia militar". Quaranta anys després hauríem de ser tan generosos com els ciutadans del segle XX. El pacifisme, la fraternitat, la solidaritat i la generositat són els valors més segurs per resoldre conflictes greus en una Societat sotmesa a canvis vertiginosos.


Fem-ho des de la perspectiva de que la surrealista situació a l'Estat espanyol ha estat creada tant per la decisió unilateral del Govern de Puigdemont de desconèixer les lleis, com per l'entossudiment del Partit Popular de tombar l'Estatut català, que havia estat aprovat pel Parlament català, el Parlament espanyol i ratificat en referèndum. No permetem que, com passa quasi sempre a Espanya, amb les coses de la pàtria s'oblidi la raó i es deixi que la rauxa dirigeixi la presa de decisions incendiaries de les que ens penedírem.


Asserenem-nos. Posem seny, no més gasolina. Respectem fraternalment les opinions dels altres sobre les solucions més adients. Personalment no ho comparteixo però entenc i respecto que alguns defensin que l'encaix territorial de Catalunya en Espanya pot venir d'una major autonomia o d'un regim federal. Cal trobar fòrmules de diàleg constructiu o em temo que Espanya correrà el risc de trencar-se dolorosa i irremissiblement.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH