Els herois anònims del 17A

Genís Carrasco
Metge i escriptor

Atemptat barcelona rambles


En complir-se un any del bàrbar atemptat gihadista del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils, tornen a la memòria algunes reflexions que m'agradaria compartir amb els lectors. Són records de vivències sobre el dolorós contrast entre el salvatgisme i la irracionalitat del terrorisme davant l'heroisme anònim de la ciutadania.


Aquella tarda d'agost em trobava de tornada de les vacances estivals. El món va tornar a enfonsar-se davant meu, l'univers es va trencar altra vegada deixant rajar una boira d'inseguretat i terror en rebre l'impacte televisiu de la imatge d'una furgoneta blanca atropellant indiscriminadament els pacífics vianants que passejaven per la vorera central de la Rambla, el mateix lloc pel que jo mateix havia deambulat quatre hores abans. Em vaig desplaçar fins allà i vaig poder contemplar un espectacle dantesc: cossos sense vida jacents a la vorera, el rastre de destrucció als quioscos de les Rambles, un silenci inquietant i l'olor a sang i a suor que impregnava l'ambient. Aquell olor em va tornar al 19 de juny de 1987, quan jo era un jove metge reclutat per atendre les víctimes d'Hipercor.


Gairebé tot ha canviat en la nostra societat en els 30 anys que separen els dos atemptats. No obstant això, més enllà del xoc davant la violència indiscriminada vaig recordar escenes similars en els dos atacs: ciutadans desconeguts donant consol als ferits, plorant al costat de les víctimes, acomodant els ferits a l'espera dels serveis mèdics i multitud d'altres petites històries anònimes plenes de solidaritat i heroisme altruista que m'enorgullien i sempre m'enorgulliran com a barceloní i català.


L'entrega valenta i generosa, que també vam poder veure a Madrid durant el 11-M, d'uns ciutadans transformats en involuntaris herois va ser la constant tant en l'atemptat de l'Hipercor com en el de les Rambles i Cambrils.


Òbviament, les precàries condicions organitzatives en què es va dur a terme el rescat dels damnificats de l'Hipercor han millorat substancialment durant l'atenció a les víctimes del 17A (numerònim amb el qual es coneix l'acte terrorista del 17 d'Agost de 2017).


El 1987, no teníem serveis d'emergències veritablement professionals amb l'única excepció del Cos de Bombers barceloní que va tenir una actuació exemplar. Recordo com els serens consells d'aquells professionals van allunyar la por que sentia mentre em posaven una màscara d'oxigen i em embolicaven amb una jaqueta ignífuga. Dos bombers em van escortar a l'interior de l'aparcament de l'Hipercor. Entre núvols de fum i una calor asfixiant entrem a l'infern. No recordo els noms d'aquells dos heroics bombers però gràcies a ells vam poder rescatar diverses persones cremades i asfixiades que reanimar al mig del carrer, al peu de les ambulàncies. També recordo altres herois desconeguts com un ciutadà amb vestit i corbata totalment ennegrits pel fum que va ajudar a escapar diverses persones i un jove treballador del centre que, en un malbaratament de valentia i serenitat, va servir de guia per a l'evacuació de diversos grups de clients masegats i terroritzats. Valentia i abnegació entre el terror i el caos.


El 17A, l'actuació de la Guàrdia Urbana, els Mossos d'Esquadra i els tècnics del SEM va ser molt més coordinada i segurament més efectiva. Els protocols van funcionar. Això no obstant, es van repetir les mateixes històries generoses d'altres herois anònims: un infermer que tornava de la platja acomodant i donant consol als lesionats, un taxista traslladant altruistament als seus domicilis a gent gran desorientades, els bars oberts perquè es refugiessin els transeünts mentre els Mossos d'Esquadra perseguien els terroristes i una infinitat de petites històries solidàries que engrandeixen a qualsevol societat. Valentia, lliurament i valors cívics davant el terror indiscriminat.


Però la grandesa d'un poble no només es demostra davant el fragor de les flames i el lament dels ferits sinó que sempre perviu en el temps. El 1987, dies després de l'atac vaig acompanyar a una multitud de conciutadans que es manifestaven en solidaritat a les víctimes i en contra el salvatgisme d'ETA. Trenta anys després, passades unes hores de l'atemptat em va ser impossible donar sang perquè els serveis hospitalaris havien quadruplicat les extraccions i no podien acceptar més donacions. L'endemà, vaig acudir a les Rambles per dipositar unes flors i em vaig trobar amb una multitud de persones amb els ulls humitejats al voltant d'enorme illa que contenia més de 8.000 objectes que els barcelonins havien ofert generosament en record de les víctimes.


No hi ha dubte que una societat capaç de tanta solidaritat i civisme demostra ser una societat tolerant, dinàmica, fraternal i generosa.


Valors cívics i socials consolidats que contrasten amb la penosa actuació de molts dels nostres polítics que segueixen sotmetent a les víctimes i les seves famílies a un luctuós oblit aliè a crits, plors i sirenes.


Només així s'explica que 30 anys després mig centenar de víctimes d'Hipercor encara no hagin rebut indemnització ni ajuda efectiva de l'Estat i que els damnificats de les Rambles i Cambrils vagin pel mateix camí. Només així s'explica que els altres herois del 17A -en aquest cas herois públics- com el Major Josep Lluís Trapero i l'exconseller Quim Forn, artífexs del desmantellament del comando gihadista, estiguin encausats o a la presó. Què es pot esperar d'una classe política que no s'avergonyeix davant l'oblit de les víctimes i que persegueix a persones íntegres i decents que van evitar que el terrorisme gihadista s'incendiés el país?


Georg Lichtenberg afirmava que quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte.


No és d'estranyar la decepció i menyspreu de molts ciutadans cap a la classe política. Però no hem de tolerar passivament aquest estat de coses: rendim un silenciós, respectuós i just homenatge a les víctimes, familiars i herois anònims i públics abans de cridar irats contra els polítics que no han sabut estar a l'alçada dels alts valors cívics de la nostra societat.


Barcelona ha de mostrar-se com Ciutat de Pau a una commemoració austera, senzilla, cívica i sense discursos polítics buits. Un acte al qual tots -sense excepció- estiguin convidats per homenatjar els autèntics protagonistes del 17A.



Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH