EUA, endeutar-se per estudiar

El jove nord-americà confronta una de les decisions més importants de la seva vida a l'hora d'optar per cursar estudis universitaris en un dels més de 4.500 centres d'estudis superiors del país nord-americà. Sap bé que el títol universitari pot ser el trampolí per a l'ingrés i promoció en un mercat de treball molt competitiu. La instrucció universitària sempre s'ha considerat com un 'ritus de passatge' molt convenient per a l'èxit personal, especialment en una societat de 'guanyadors i perdedors (winners and losers). Hi ha hagut casos -cada vegada menys- de triomfadors sense grau universitari. Però la regla general -i generalizable- és que a millor qualificació obtinguda en els colleges universitaris es correspon una millora en les expectatives professionals dels estudiants i una major retribució salarial futura.

A més de constatar un nivell requerit de coneixements i destreses -sempre més exigent en aquelles universitats amb una contrastada trajectòria de reputació i excel·lència acadèmica- els aspirants que han completat els seus estudis de secundària (high school) han de realitzar no poques previsions de costos. Els càlculs pertoquen no només a l'abonament de les taxes i matrícules curriculars sinó als relatius als costos d'allotjament i manutenció. L'aspirant pot sol·licitar la seva acceptació en diversos centres a la vegada, i triar finalment un d'ells comprometent-se al pagament de les quantitats establertes. Excepte aquells que puguin accedir a exempcions dineràries mitjançant beques o programes d'ajuda, el pagament de les obligacions acadèmiques es realitza mitjançant la contribució de acomodats progenitors o familiars, o demanant préstecs subjectes a la seva gradual devolució durant la trajectòria universitària i postuniversitària.

Passa que, segons dades de finals de 20l7, més de quatre milions d'estudiants endeutats no van complir amb la devolució dels seus pagaments durant almenys nou mesos.

Les xifres són preocupants si es té en compte que el total de crèdits que es troben en una situació d'impagament ascendeix als 140.000 milions de dòlars americans. Fins al mateix banc central (Federal Reserve) ha fet sentir la veu d'alarma després de conèixer-se que els deutes de les famílies s'havia incrementat en el primer quart de 2018 fins a superar els 13 bilions de dòlars (milions de milions, o trillions en l'argot financer americà). El capítol de major endeutament corresponia precisament al dels préstecs estudiantils.

De mitjana deute estudiantil per càpita arriba l'equivalent als 30.000 euros, i el problema de l'impagament es deu cada vegada més freqüentment que els joves no arriben a completar les seves carreres universitàries. Aquells que deixen els seus estudis s'exposen en una proporció quatre vegades més gran d'entrar en una espiral d'impagament dels crèdits que aquells que finalment es graduen. Des de l'inici de la nova administració de Donald Trump, l'increment de les taxes acadèmiques, la disminució de les ajudes públiques i les tàctiques usureres d'alguns bancs per augmentar els interessos han creat una 'tempesta perfecta' en què es veuen involucrats milions d'universitaris.

A la llum de les anteriors consideracions és convenient remarcar algunes dades comparatives que reivindiquen l'eficàcia del nostre Estat del Benestar europeu, legitimat recurrentment en les enquestes realitzades als països del Vell Continent.

En el cas d'Espanya és de destacar que tres quartes parts dels espanyols manifesten el seu suport al fet que l'Estat s'ocupi de les necessitats de benestar de tots els seus ciutadans, entre les quals destaca l'accés a un educació universal, de qualitat i 'gairebé 'gratuïta.

Recordem que, segons un estudi de la CRUE (Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles), la taxa d'accés als estudis de grau era d'un 47% el 2016, un percentatge que puja al 54% en el cas dels països de l'OCDE i al 53% en els estats membre de la Unió Europea. Segons aquest estudi, un 35% de la població espanyola de 25 a 64 anys comptava amb estudis superiors, mentre que la mitjana de l'OCDE se situava en el 36% i la de la Unió Europea en el 33%.

TAXES A ESPANYA

El cost de les taxes universitàries a Espanya és molt baix en comparació amb els dels EUA. Serveixi com a exemple de referència l'abonament de la matrícula a la Universitat Complutense de Madrid per a realitzar, per exemple, estudis de grau en Periodisme o Comunicació Audiovisual. L'estudiant ha de completar 60 crèdits i pagar unes taxes de poc més de 1.300 euros durant un període estimat de quatre anys. A Nova York, en un centre associat a CUNY (City University of New York) l'estudiant aspirant a realitzar una carrera similar ha de completar 54 crèdits, i tot i ser un centre d'educació superior subsidiat per les autoritats públiques, ha d'abonar una quantitat en voltant dels 28.000 euros.

Les disparitat entre les dues xifres en enorme, encara que segurament no és la més crucial a l'hora de triar a la ciutat de Nova York com a lloc de residència si tenim en compte la diferència del cost de vida entre Madrid i Nova York. Hi ha estimacions al voltant de que el cost de la vida a la ciutat dels gratacels és un 50% més gran que a la vila madrilenya. Segons un col·lega i bon amic del redactor de les presents línies, si el càlcul hagués de realitzar respecte al barri novaiorquès de Manhattan, llavors s'hauria d'aplicar el factor 3 a 1. És a dir, que al cost d'un lloguer de, diguem, 1.000 euros a Madrid, hauria de correspondre un de 3.000 euros i així successivament amb les altres despeses 'ordinaris'.

Em comenta el meu nebot Joaquim, atent a les novetats editorials al seu bloc, que per d'aquí a uns mesos s'anuncia la publicació en espanyol d'una nova novel·la del popular escriptor John Graham. En aquesta ocasió es tracta de la història de tres joves que decideixen estudiar Dret a Washington amb grans il·lusions d'aprendre i practicar positivament la jurisprudència. Però en arribar al tercer any de la carrera, s'adonen que han estat víctimes d'un frau, després de demanar un quantiós préstec per estudiar en el que resulta ser una escola de segona categoria, centrada tan sols en 'ensenyar' com guanyar diners .

La paràbola del cas dels estudiants nord-americans endeutats convida a reflexionar sobre el nostre model social europeu.

Especialment a les generacions joves de les nostres societats continentals sovint fetillades pel glamour d'una certa cultura anglonorteamericana. Una cultura en la qual es predica insistentment la màxima, 'tant ganes, tant vals ". Passa que, com il·lustra el caos dels préstecs universitaris als EUA, per guanyar més has de demanar prestat i, naturalment, pagar els teus deutes. Una cosa que es fa cada vegada més difícil per a aquells joves sense mitjans econòmics que no compten amb l'ajuda d'un ensenyament publica de qualitat finançada per tots els contribuents. Els nostres estudiants queden previnguts d'aquestes pràctiques de darwinisme social.