Populisme: vox populi, vox Dei

Luis Moreno

Professor d'investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics

Donald trump op 1 1 1


Així deien els antics greco-romans, el llegat segueix informant -i conformando- nostre codi social i polític en els límits del Mare Nostrum. L'opinió del públic ciutadà expressa la voluntat dels déus i per això ha de ser respectada. Sèneca apuntava, per exemple, que "sacra populi lingua est" (sagrada és la llengua del poble).


Vint segles més tard vam assistir a la sacralització de la diferenciació política per l'existència i ús de llengües pròpies. La seva rendibilitat electoral, en absència d'altres recursos de poder, continua sent alta (sigui a nivell estatal, subestatal i fins local). És això un poderós instrument d'afiliació electoral basat en una creença (quasi) divina. Com ja apuntava l'antropòleg Clifford Geertz, una força coercitiva primordial com la llengua relaciona les persones de forma immediata i irreversible i no com a resultat de l'atracció personal, la necessitat tàctica, l'interès comú o l'obligació moral. Passa, però, que amb més freqüència els individus es comuniquen en més d'una llengua i amb nous mitjans digitals. Les forces coercitives es deixen sentir, per tant, de forma múltiple.


Emperò, els polítics han de seguir a ulls puntetes les veus del seu poble. Un axioma del qual pot nodrir no només la idea democràtica, sinó fins a la autoritària i despòtica, sempre que aquesta última sigui vehicle de la voluntat popular.


En realitat, el vocable 'populisme', i segons la pròpia accepció del diccionari de la RAE, és una

tendència política a la qual es subscriuen tots els partits o moviments polítics, simplement perquè tots ells pretenen atreure a les classes populars i, eventualment, guanyar-se el seu vot o aquiescència.


Però l'al·lusió a l'ús despectiu que la pròpia Acadèmia de la Llengua fa del terme populista pretén buscar una singularitat conceptual a aquest. És a dir, el 'populisme' seria una pràctica -en comptes de filosofia política- que es basa en la demagògia, una estratègia utilitzada per aconseguir el poder polític mitjançant falses promeses. Ens endinsem aquí en un terreny no només relliscós sinó de inabastables arenes movedisses, perquè, hi ha formacions polítiques amb aspiracions a governar que renunciïn a "impossibles" en els seus manifestos electorals?


RECLAM ELECTORAL


Recordi la pervivència (cada vegada menor) dels anomenats 'catch-all-parties' (partits agafahotot). Els seus objectius han estat els d'apropiar-se nombrosos reclams electorals, el que els ha portat amb freqüència a adoptar posicions generalistes i a realitzar promeses de vegades incompatibles entre si. Els escletxes electoralistes i assumptes entrecreuats que aquests grans partits 'agafahotot' han deixat lliures, han estat aprofitats amb gran eficàcia pels nous partits 'populistes', generalment monotemàtics o amb una idea forta en els seus reclams electorals que fa inaudibles, i fins inexistents, altres veus dels déus.


Un exemple puntual respecte a l'anterior podria ser el cas del Moviment Cinc Estrelles a Itàlia i la seva promesa de renda ciutadana. Aquest programa encara no ha estat implementat però va ser el seu autèntic èxit electoral, especialment en el meridió italià. Allà alguns dels seus votants s'afanyaven a fer cua a l'endemà de les eleccions a les oficines governamentals per rebre el seu corresponent subsidi monetari. Ara el govern dels estel·lars i els leguistes de Salvini tracta de rebuscar en els comptes públics diners per emprendre tal promesa electoral.


Recordem que Itàlia és el segon país, després de Grècia, amb més deute públic de la UE (al voltant del 132% del PIB, més del doble del 60% establert pel Tractat d'Estabilitat, Coordinació i Governança, o Pacte Fiscal europeu, adoptat en 2012). Confiem que la alegries pressupostàries del present govern italià no llastin irremissiblement la idea justa de la renda ciutadana.


Amb la victòria del dretà Donald Trump en les eleccions presidencials nord-americanes es van intensificar els epítets contra el populisme.


No gaire lluny geogràficament del país nord-americà, el president esquerrà Daniel Ortega també va ser titllat de populista després del seu triomf en les eleccions nicaragüencs àmpliament contestades per l'oposició. Malgrat la seva comuna denominació com populistes, tots dos polítics no podrien estar més allunyats ideològicament entre si. El savi expresident uruguaià, José Mújica, manifestava en una recent entrevista que populista era tot el que molesta, amb el que no s'està d'acord. Vindria a ser com un cable dialèctic que simplifica el disgust cap a partits que causen rebuig entre sectors -minoritaris i majoritaris- de l'electorat. Potser convindria afegir, en nom de la clarificació semàntica, que "populisme" a seques vol dir poc, més enllà del seu ús com a arma llancívola en la pugna política entre líders i partits polítics en contínua competició electoral.


Quin millor esclariment que afegir adjectius qualificatius al substantiu del populisme? En realitat tals adjectius haurien de complir la seva funció clarificadora ressaltant específicament les propietats que se li atribueixen al populisme de què es parli. Així, per exemple, reaccionari complementa el tipus de populisme desplegat pel milionari novaiorquès Trump. El seu lema de campanya ( 'Make America Great Again') va expressar genuïnament, i amb gran economia de paraules, la naturalesa del seu populisme. Cal recordar que "reaccionari" és un terme referit a ideologies o persones que aspiren a instaurar un estat de coses anterior al present. I això és el que Trump segueix oferint als electors nord-americans, és a dir, una reacció per recuperar el 'Number One', el qual ell considera que els EUA han perdut.


Per a Trump i els seus sequaços poc importa saltar-se els postulats neoliberals i abraçar la causa del proteccionisme del món anglo-nord-americà. El que importa és ser els primers i manar.


En nom d'evitar les incessants cerimònies de confusió propiciades no només per les 'fake news' (notícies falses) sinó per la voràgine d'una màrqueting polític de posar i treure, bé seria que ens  acostumessim a suplementar en acabar el populisme amb qualificatius com ara : "eurófobo", "imperialista", "neoliberal", "racista", "reaccionari", "supremacista", "religiós", "revolucionari", "xenòfob", "consumista" o "carismàtic", posem per cas. Valguin aquests epítets com a exemples d'un variat mostrari en què no tots els populismes són iguals. Perquè plurals i variats són els déus que els avalen i les veus es deixen sentir sense solució de continuïtat en els temps insubstancials que corren.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH