Part, que no pacte. Això sí... amb dolor

Madrid és la fàbrica de rumors més important de l'Occident europeu. Els de ultimíssima hora situen als Pressupostos de l'Estat que defensen Sánchez i Iglesias en lloc preferent de tots els comentaris, tant els sectaris com els dels anomenats "analistes polítics" independents, que no independentistes, que s'inclinen "ara mateix" per un acord secret que faria que Podem-Comuns donés suport als d'ERC al Parlament, per així no haver de dependre els republicans dels vots "contaminats" del PSC, aconseguint, a canvi, el suport dels diputats de Junqueras al Congrés, sense que els independentistes tinguin, aparentment, de donar el seu braç a tòrcer davant del PSOE.

Ada Colau, per la seva banda, gràcies a semblant tripijoc, també aconseguiria els vots als seus comptes a l'Ajuntament de Barcelona com a premi de consolació per garantir uns "alguna cosa de substància econòmica" en la pròxima campanya electoral que s'acosta, on després d'una legislatura nefasta, ha comprat tots els números aparells pegar-se un sonor patacada. Ahir els seus cops de colze per sortir a la foto del Planeta, segons m'expliquen, van ser visiblement antològics per la seva desvergonyiment i falta de vergonya aliena. L'auditori va riure amb ganes.

Jutgin vostès. Si els sembla lògica aquesta descripció que els faig de com es veuen les coses pressupostàries abans de la baralla final i, a partir d'aquí, preparin-se per assistir a qualsevol tipus d'escenari en les pròximes tres setmanes, que és quan el Govern socialista dirà allò de "Habemus Pressupostos", moment en què ens entrarà els periodista una mena de bogeria col·lectiva a la recerca de les primícies d'un possible acord que eviti les eleccions a Espanya ia Catalunya, un fet que a cap de les parts, diguin les bestieses que es diguin, els interessa que es produeixi, vostès. ja m'entenen.

Ahir, per cert, al sopar dels Planeta no va assistir ningú de la Generalitat. Torra i l'exiliat a Waterloo van tocar a arravatament i una de les majors editorials del món es va haver d'empassar un menú de exquisideses sense els de la família independentista de Catalunya, inclòs el seu propi Govern, que pel que es va veure, aquesta vegada van estar tots d'acord: Boicot a la família Lara.

Com això segueixi així, entre els quals coneixíem a Lara Pare i Fill, que hem estat esborrats de la llista de convidats per Crehueras des que va accedir al timó de la nau editorial, més els que ara desapareixeran per declarar-se independentistes, al final aquest sopar multitudinari i única es convertirà en un piscolabis íntim entre el jurat i el mateix Crehueras per a major glòria de la literatura en parla espanyola. Es va estalviar una pasta gansa senyor José, que amb les seves aventures financeres al Sabadell li vindrà molt bé.

No obstant això, a uns pocs encara ens queda l'esperança que la meitat de la família Lara -que es porta a caure d'un burro amb aquest intrigant de pacotilla reprengui el poder- ens torni a uns i altres l'alegria de perdre de vista a semblant esperpent empresarial i poder recordar amb un somriure als llavis aquell accent sevillà que ens captivava a tots del fundador de l'editorial en la nit dels Planeta, o en el meu cas, quan li convidàvem als Minuts d'Or, als quals sempre assistia en companyia del seu fill. Brindo per ells i per l'insaciable sentit de l'hospitalitat d'aquesta gran família d'editors.

I el pacte dels Pressupostos, periodista? Bé, doncs bé, al final hi haurà pacte. Part, més que pacte. Això sí ... amb dolor, amb molt de dolor.