Doble poder

Tota una tradició de l'esquerra marxista es va emmirallar en l'onada revolucionària desfermada a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. A Rússia, a Hongria, a Alemanya… l'ensorrament dels vells imperis donava pas a revoltes populars i moviments insurreccionals. En el seu decurs, sorgien organismes d'elecció directa que esbossaven una nova institucionalitat, desafiant l'autoritat de governs i Estats mig desballestats. Naturalment, aquestes situacions de 'doble poder' només podien ser episòdiques: més d'hora que tard, s'havia de resoldre el pols entre el règim anterior, desacreditat, i el nou ordre que pugnava per nàixer.

Doncs bé, es diria que l'independentisme voldria dibuixar - ara com ara en un terreny merament simbòlic, però altament significatiu - una situació de 'doble poder' entre les legítimes institucions de l'autogovern i uns organismes privats – auspiciats tanmateix des de la Generalitat – que suposadament encarnarien el 'mandat democràtic de l'1-O': un Consell de (ara, 'per') la República, un consell assessor de cara a un futur procés constituent, un cens d'inscripció voluntària (previ pagament)… Sense oblidar l'Assemblea de càrrecs electes. És cert que, si comparem el disseny final d'aquests dispositius amb la idea primigènia que subordinava literalment la Generalitat al 'Govern a l'exili', podem constatar que el propòsit inicial ha quedat força diluït. Realisme? Resultat d'un cert estira i arronsa entre ERC, clarament a l'alça, i l'entorn de Puigdemont, necessitat de recuperar protagonisme polític? Sigui quina sigui l'explicació, i tot i haver-se tornat vaporosa, aquesta institucionalitat paral•lela no deixa de ser simptomàtica d'un greu problema de fons. I, atès el moment en què se'n pretén iniciar el desplegament, al final de la instrucció contra els dirigents independentistes i amb la societat catalana colpida per les dures peticions de presó de la Fiscalia, la iniciativa no podia ser més maldestre… ni més irresponsable.

Rere la insinuació d'aquesta institucionalitat alternativa no hi ha cap dinàmica revolucionària, ni cap mandat democràtic. L'1-O va representar una gran mobilització de la part del país favorable a la independència; però en el marc d'una convocatòria que excloïa més de la meitat de la ciutadania i no podia concitar cap reconeixement. Recents enquestes apunten que menys d'un terç de l'opinió pública considera l'1-O com a emissor d'un mandat. 

Les 'noves institucions' s'insereixen en aquesta lògica d'exclusió. Una lògica populista que degrada la democràcia. Són organismes formats per independentistes que s'auto-legitimen per a representar 'el poble'. De moment, per la força de les coses, diuen actuar de manera paral•lela a les estructures de l'autogovern de Catalunya. Fins i tot, en el cas del Consell per la República, destaquen la seva vocació d'esdevenir una 'plataforma d'internacionalització del conflicte'. Però, tot plegat traspua menyspreu vers la gestió dels problemes de la població: misèria 'autonomista'. 

La dinàmica intrínseca d'aquests muntatges soscava les institucions basades en el sufragi universal de la ciutadania, aprofundint la crisi de credibilitat que pateixen. Josep Costa, Vicepresident 1er del Parlament, ho expressava així: "Tenir un parlament no és imprescindible per a fer un procés d'independència". Els sacerdots que interpreten les essències de la nació troben enutjosa la democràcia representativa. La mera existència d'un Parlament, amb representants de les diverses opcions polítiques, posa de relleu la realitat complexa de la nostra societat. I això pertorba el relat d'un poble homogeni, mogut per un sol anhel nacional.

Discursos simbòlics, no pas innocus. Som a les portes d'un judici que marcarà el futur de Catalunya i d'Espanya. La Fiscalia parla d'un intent de subvertir les institucions democràtiques. Invocant, és cert, una violència que mai no va existir. Qui treu profit d'aquestes gesticulacions abrandades i impotents?