​L'home invisible

Arran de l'intent d'enregistrar l'entitat OTRAS com a “sindicat de treballadores sexuals” ha ressorgit amb força el debat sobre la legalització de la prostitució, enfrontant els sectors partidaris de normalitzar aquesta activitat amb el corrent abolicionista –que la considera una forma extrema de violència de gènere. El debat divideix el moviment feminista i, de manera no menys aguda, l'esquerra.

Aquest últim fet és molt rellevant, i té a veure amb tot un seguit de factors lligats al triomf de la globalització neoliberal: retrocés del moviment obrer, increment de les desigualtats i precarietat generalitzada, ensorrament de les utopies d'emancipació del segle XX… En el decurs de les seves últimes dècades, l'ascens del feminisme es va creuar amb la crisi de l'Estat social, conquerit en la postguerra. La crítica dels seus trets androcèntrics i perpetuadors de la discriminació es va anar tenyint d'individualisme. El sentiment d'haver arribat al “final de la història” va acabar impregnant-ho tot, inclòs el pensament de la jove generació, formada en el món fragmentat de la postmodernitat. Només així s'entén que la percepció de la prostitució com a “treball” i “font d'apoderament” hagi calat en amplis sectors de la “nova política”. Un fet que sobta quan recordem la secular tradició abolicionista de tots els corrents de l'esquerra i del propi feminisme històric. Avui en dia, Louise Michel, Rosa Luxemburg, Alexandra Kollontai, Federica Montseny o les “Mujeres Libres” de la CNT serien titllades d'estretes victorianes. I l'entranyable Fantine (“Els Miserables”) seria festejada com una dona emancipada, exercint el dret al propi cos després d'haver abandonat una feina mal pagada a la fàbrica. És així com podem veure algunes professores universitàries, que mai no s'han imaginat elles mateixes fent carrers, lluir amb tota frivolitat samarretes amb l'eslògan “Sóc puta feminista”.

Però no és menys significativa l'absència dels homes, com a tals, en aquesta confrontació. El feminisme sempre ha denunciat la invisibilitat de la dona en l'esfera pública com una expressió del domini patriarcal sobre la societat.

Doncs bé, quan parlem de prostitució, aquesta dominació es manifesta justament… a través de la invisibilitat de l'home. El debat queda molt falsejat en la mesura que els sectors partidaris de legalitzar la prostitució el presenten com una discrepància entre dones. La pretensió que només aquelles que es troben immerses en la prostitució tenen legitimitat per parlar-ne representa una doble impostura: pel fet mateix de reivindicar el seu reconeixement com una activitat professional més, totes les dones esdevenen candidates a la prostitució. I, d'una altra banda, la situació de coacció i de pèrdua d'autonomia en què malviuen les dones prostituïdes les redueix al silenci. Curiosament, les demandes de les veus que diuen parlar en nom de les “treballadores sexuals” coincideixen sempre amb les dels proxenetes, desitjosos d'expandir els seus negocis.

La prostitució constitueix un privilegi masculí. Tant si es tracta de dones i nenes com d'homes, els consumidors de sexe de pagament sempre són homes. Al llarg de la història, la prostitució ha estat un comerç viril: mitjançant l'engany, la brutalitat i tota mena d'abusos, alguns homes han condicionat i deshumanitzat dones, convertint-les en mercaderia i posant-les a disposició d'altres homes. Això és més cert que mai a la nostra època, en què les indústries del sexe mouen ingents quantitats de diners a nivell mundial i necessiten incorporar constantment nous contingents de dones i nenes, reclutades entre les més pobres. No hi ha cap altra activitat que constitueixi un vector tan clar de l'opressió de gènere, ètnica i de classe. I no hi ha cap institució que, com aquesta, esculpeixi de manera més rotunda la masculinitat en termes de dominació i violència vers les dones. Fins quan interpretarem el paper de l'home invisible?