El Gran Recapte d'Aliments de 2018: fem-ho possible

Genís Carrasco
Metge i escriptor

Gran recapte 2


Que a Catalunya, una de les regions més riques de la Unió Europea, hi hagin 200.000 persones sense una alimentació digna és molt més que una dada estadística: és una vergonya social. Els recomano que vagin a veure la distribució d'aliments entre els necessitats que fan les entitats solidaries. Se n'adonaran que molts d'ells son treballadors amb salaris minúsculs que no els permeten mantenir les seves famílies. I es preguntaran on és el dret d'aquests conciutadans a l'alimentació per una vida digna. Jo ho vaig fer i vaig experimentar vergonya aliena. Una vergonya que evidencia que la precarietat social i la cronificació de la pobresa són una part dolorosa de la nostra realitat social.


Una realitat que em planteja dos sentiments contraposats: orgull i vergonya.


Orgull perquè la societat civil hagi emprés iniciatives tan magnifiques i necessàries com la de la Fundació del Banc dels Aliments amb seu a Barcelona. Aquesta entitat va néixer a Phoenix, Arizona (EE.UU.) l'any 1966 de la mà de John van Engel. Gairebé vint anys després el projecte s'introduí a Europa a través del Banc d'Aliments de París i tres anys després nasqué el primer Banc d'Aliments d'Espanya amb seu a Barcelona, sota el nom de Fundació Privada Banc dels Aliments, una entitat catalana pionera en l'àmbit estatal.


Els resultats de la seva tasca fonamentada en la col•laboració de milers d'entusiastes voluntaris son impressionants. Actualment les entitats vinculades als quatre Banc d'Aliments atenen 209.441 persones d'arreu de Catalunya que no poden accedir a una dieta suficient, segura i saludable.


Però més enllà dels números, l'esforç dels més de 25.000 voluntaris per apaivagar les necessitats dels més desafavorits, té molts rostres. Naturalment no conec a tots els voluntaris, però els imagino amb la cara de dues persones properes: la meva esposa Àngela i la meva cunyada Montserrat. Aquestes dues dones valentes i abnegades des de fa anys dediquen part del seu temps i els seus diners a coordinar la recollida i classificació d'aliments. Són per mi la imatge dels milers de voluntaris que veurem les portes dels mercats i supermercats durant els dies 30 de novembre i 1 de desembre d'enguany.


Tanmateix, pensar en la innegable necessitat d'iniciatives solidaries com el Gran Recapte també em provoca vergonya. Vergonya per tenir uns polítics que han estat incapaços de lluitar contra aquesta xacra. Polítics que gestionen els nostres impostos donant prioritat a despeses militars —que han crescut un 10,7%— al temps que retallen la despesa social en un 20% tot deixant descobertes moltes de les necessitats socials imprescindibles per garantir el dret al benestar dels ciutadans.


Personalment estic d'acord en que el 40% dels meus ingressos vagin a parar a l'Estat. Cap objecció si els diners dediquen a cobrir les necessitats socials i a pagar dignament als metges, als bombers, als professors i als altres funcionaris que treballen abnegadament per l'Estat del Benestar. Però no sembla que aquest sigui l'objectiu dels meus impostos a jutjar per les justes demandes que aquest col•lectius s'han vist obligats a plantejar en les darreres setmanes. Els polítics haurien d'avergonyir-se perquè la renda garantida d'inserció social o la llei de la dependència siguin paper mullat sense la plena implantació a la vida real que volem el ciutadans. En el mateix sentit, que siguin necessàries campanyes com el Gran Recapte fan palesa la vergonyosa ineficiència de la classe política per resoldre problemes prioritaris com la pobresa crònica. De que ens serveix l’aparent millora de l‘economia si no ha comportat ni una mínima disminució de la pobresa ni de les situacions de precarietat que pateixen una bona part dels nostres conciutadans?


El fet és que un altre any més seré un orgullós voluntari del Gran Recapte. M'agradaria que el proper any no en fes falta perquè l'Administració se n'hagi fet càrrec d'aquestes necessitats urgents. Però no sóc un il•lús. Mentre visquem en una societat que permet que un jutge condemni a 21 mesos de presó una persona que va robar un entrepà en un forn perquè tenia gana, mentre un de cada cinc catalans visqui amb menys de 460 euros al mes i mentre un de cada quatre nens sigui pobre, milers de ciutadans conscienciats sortirem al carrer a ajudar. Personalment, no ho faré per caritat sinó perquè aquestes persones tenen dret a una alimentació i a una vida digna. Si l'Administració no respecta els seus drets, nosaltres seguirem contribuint a la millora de les seves condicions de vida en un aspecte cabdal com és l'alimentació. No solucionarem els seus problemes però ajudarem a pal•liar algunes de les seves necessitats. Tan de bo ben aviat visquem la desaparició del Banc d'Aliments per falta d'usuaris. Però mentre tant els hem d'ajudar.


Està en les meves mans. Està en les vostres mans, lectors.


Fem-ho possible.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH