Tant tens, tant vals

"… no se puede remediar. si eres de los que no tienen, a galeras a remar…"

(Manolo García / Quimi Portet, Astronomía razonable, 1993)

Serveixin les paraules de la popular cançó del grup musical 'El último de la fila' com a il·lustració de la gran (pos) veritat material dels nostres temps. Són diverses les variants d'aquesta filosofia de vida afavorida per un capitalisme rampant que tot ho condiciona. La finalitat última és el d'incrementar el nivell de rendes de la gent; perquè si no, s'argüeix, vals poc o gens. És una regla fins i tot en situacions de desamor com resa l'al·ludida cançó. Tot sigui pels diners i la prosaica adoració del vedell d'or.

Dels tres desitjos vitals populars (salut, diners i amor), el central d'adagi depreda als altres dos. Pel que fa a la nostra reflexió d'avui, el citat en primer lloc també se supedita a tenir recursos per poder pagar, per exemple, la factura mèdica del sector sanitari lucratiu. Així, els pobres que es queden al paire dels sistemes universals de la salut afronten la malaltia i l'absència de 'qualitat de vida' com una cosa ominosa i irreversible. Per a aquells de vostès que no l'hagin vist, els recomano vivament la pel·lícula ' Sicko ' del singular cineasta Michael Moore (disponible i gratis a internet).

Alguns diran que el rondinaire de la gorra de beisbol és un extravagant cercador de notorietat fàcil mitjançant denúncies estrambòtiques i exagerades. No sol ser així en la majoria dels seus films, com succeeix amb la seqüència en 'Sicko' de la velleta desnonada d'un hospital nord-americà perquè la seva assegurança privada s'ha negat a abonar els costos de la seva perllongada malaltia i que no cobreix la prima abonada per la pacient. El atònit espectador europeu assisteix incrèdul a l'escena de la pobra vella a la llitera mòbil entubada i enmig del carrer, com a conseqüència d'un desnonament metge per insolvència financera.

La situació abans descrita va ser valentament confrontada per Barack Obama i la seva Llei de Protecció al Pacient i Cura de Salut Assequible (Obamacare), la qual pretenia la cobertura de 30 milions de nord-americans sense prestació mèdica. Les asseguradores privades, fidels seguidores dels principis mercantils de la maximització de beneficis, van rebre els plans del 'socialista' Obama com un afront als valors democràtics i fins cristians de la civilització nord-americana. Després de créixer amb tot tipus tipus d'argúcies de filibusterisme parlamentari, simplement, de compra de voluntats polítiques dels congressistes nord-americans després de l'elecció de Trump, aquest  va signar un decret presidencial que va iniciar el desmantellament de la reforma d'Obama.

Així que als pobres, com els desenamorats, només els resta anar-se'n a remar a les galeres de les penalitats materials i afectives.

Per contrast, què passa amb els que tenen molt i fins poden 'comprar' l'afecte? Dirigeixin la pregunta a Carlos Ghosn, el capitost de la indústria de l'automòbil que fins fa pocs dies gestionava el primer conglomerat mundial dels cotxes després de l'aliança de Renault-Nissan-Mitsubishi. La seva detenció al Japó ha estat per suposada evasió fiscal, entenent-se que l'ús del vocable 'suposada' és una argúcia retòrica per temperar les dimensions de la malifeta sota sumari.

Segons les informacions aparegudes en els mitjans del país del sol naixent, la suma no declarada a les autoritats fiscals per l'empresari global de la indústria automobilística podria ascendir a 5.000 milions de iens (uns 38,5 milions d'euros, aproximadament).

El cas de Ghosn és emblemàtic de la conducta de l'individualisme possessiu que indueix a molts dels nostres joves a seguir un exemple d'èxit personal mitjançant l'acumulació del peculi propi. Resten inoculats per l'enganyós 'miratge de la riquesa' associat a un consumisme sumptuari sense límits, i ara promocionat sense embuts per l'anglobalització de trumpistes i brexiters. Un consumisme il·lusori que porta de la mà les pràctiques del risc moral responsables d'incentivar despeses i deutes sense base en les possibilitats reals de l'economia, sigui individual o col·lectiva.

En una recent reunió d'un projecte científic europeu seguia amb atenció la ponència presentada per la meva col·lega de la Universitat de Torí, Elsa Fornero, antiga Ministra de Treball en el Govern Monti (2011-13), que va afavorir una reforma per posar una mica d'ordre en el galimaties del sistema de pensions italià. Com saben, la Fornero ha estat injuriada i vilipendiada sense pietat pels partits que ara componen l'actual govern populista i parafeixista italià. En la seva presentació parlava l'exministra de la necessitat de propiciar un alfabetisme financer bàsic per al comú de la gent. Per dur a terme les grans reformes s'hauria de saber quants diners tens i pots emprar sense posar en perill un bé comú que es dóna com a permanent i immutable (seguretat social). Paraules que tristament cauen en sac foradat en el discurs polític del Bel Paese transalpí.

El poder glamurós estès entre amplis sectors socials per posseir més i més és un cascall l'efecte interessat del qual promou un tipus de capitalisme global.

Passa que, malgrat estar advertits, els admiradors de l'egoisme depredador representat per l'àvid Ghosn no renunciaran a validar la màxima del 'tant tens, tant vals'. No obstant això, les brases per la lluita ideològica estan lluny d'apagar-se per molt que ho proclamin els proponents del TINA (There Is No Alternative). Alternatives clar que n'hi ha, com són les de reformar i preservar el nostre model social europeu i la seva institució emblemàtica, l'Estat del Benestar. Per aconseguir aquests objectius no ens queda una altra que remar i seguir remant, encara que sigui en les galeres del desamor asocial...