Pobles indígenes i governs progressistes a Amèrica Llatina

"Els pobles indígenes hem tingut els majors beneficis durant els governs socialcristians que durant governs d'esquerra", afirma un germà quítxua equatorià, en abordar la situació actual de les nacionalitats indígenes en aquest país.

Aquesta asseveració, per més trivial que sembli, hauria de ser motiu de reflexió i d'autocrítica per als intel·lectuals i actors polítics d'esquerra en Abya Yala. Per què a l'Equador, després d'una dècada de govern progressista, fins i tot amb evidents èxits socioeconòmics, hi ha aquesta sensació indígena?

Els governs progressistes, en el seu intent de superar el neoliberalisme i l'intervencionisme nord-americà, van estar i estan concentrats en l'enfortiment dels estats nacionals (en alguns casos anomenats plurinacionals). Però van descuidar i descuiden l'enfortiment de les autonomies indígenes.

En el cas de l'Equador, la seva Constitució Política (2008) no reconeix autonomies territorials indígenes. Per tant, la dècada del progressisme va ser una dècada perduda per als pobles en relació als seus drets com l'autodeterminació, restitució de territoris, consentiment, etc.

La Constitució Política de Bolívia (2009) reconeix autonomies indígenes, però la seva implementació encara és insuficient, tant per la inèrcia estatal, com per l'apatia dels pobles indígenes per exercir-les.

En l'imaginari col·lectiu dels pobles indígenes, encara preval el culturalisme neoliberal consistent en les "demandes" de drets culturals (idiomes, vestits, educació bilingüe "intercultural", llocs sagrats, etc.), però no així l'aspiració a la restitució de territoris, autodeterminació indígena, etc.

No se si va ser una promesa de governs progressistes el salt dels drets culturals indígenes cap al reconeixement i foment dels drets polítics (restitució de territoris, autodeterminació, consentiment, etc.) però, la veritat és que aquesta transició encara segueix pendent.

Més per contra, en el cas de l'Equador, segons sembla, fins i tot es va retrocedir en la implementació de drets culturals per nacionalitats indígenes. És amb l'actual govern que recentment es crea la Secretaria d'Educació Intercultural Bilingüe.

Rafael Correa no va prometre la implementació de l'agenda dels pobles indígenes. En aquest sentit és, fins a cert punt, explicable l'absència de polítiques públiques sobre drets col·lectius indígenes durant el seu govern. Però, va ser injustificable el seu desdeny cap a les organitzacions indígenes del país, només pel fet que aquestes organitzacions s'hagin declarat en oposició a l'esmentat govern. En Correa, pel que sembla, va poder més la por als moviments socials com a forces destituents de governants que la possibilitat de trobar-hi un aliat per sostenir els canvis empresos.

En el cas d'Evo Morales, a Bolívia, l'endarreriment en la implementació dels drets polítics col·lectius dels pobles indígenes es deu, en bona mesura, a la primacia del pensament d'esquerra de classe mitjana sobre el pensament indianista que encapçalava l'ex Canceller Choquehuanca, dins d'aquest govern.

L'encara vigència de la creença: "Els subjectes de les revolucions són els proletaris, i els seus avantguardes" en el pensament i praxi de les esquerres llatinoamericanes, és una altra de les raons de fons del per què no es va promoure, ni va impulsar prou els processos emancipatoris dels pobles durant els governs progressistes. Els maoistes reconeixen als camperols com a subjectes revolucionaris, però com a individus. Mas no com a pobles amb autonomies.

De qualsevol manera, la fase progressista va ser un aprenentatge per a tothom. Especialment per als pobles indígenes. Però, això no significa que els pobles hagin renunciat a les seves agendes d'emancipació i integració com a pobles a nivell regional. Més per contra, aquesta experiència exigeix als pobles a transitar del culturalisme neoliberal cap a l'exercici dels drets polítics col·lectius.