Museus en descuit

El meu privilegi en 1990 d'entrar a veure el detalls del que va ser residència de més de quatre desenes d'emperadors xinesos fins que l'últim, Aisin Gioro Pu Yi -Puyi- va estar aparellat per una certa frustració, en poder observar l'acció depredadora de turistes --locals i internacionals-- als quals poc els preocupava, escopir o deixar algun símbol que recordés, no sé a qui, que l'autor de tal disbarat havia estat aquí.

El Palau de l'Harmonia, lluïa llavors amb prou pols, molt retard de manteniment i per descomptat, la possibilitat de visitar una major extensió de la ciutat prohibida, era una cosa que el govern de llavors tenia bastant limitat.

El 1987, la pel·lícula dirigida per Bernardo Bertolucci [1] sobre la vida de qui el 1908 i amb tot just dos anys d'edat, es va convertir en emperador i per tant una divinitat xinesa, va obrir aquestes portes per primera vegada al "poble" . Abans de ser museu, l'habitant principal va ser empresonat i de miracle es va salvar de la revolució cultural maoista que en altres ciutats fora de Pequín, va acabar amb estàtues mil·lenàries de divinitats budistes o polítiques.

Però aquest complex construït entre el 1406 i el 1420 [2], ha salvat una mica del seu patrimoni cultural, no només perquè durant la revolució maoista, el primer ministre Zhou Enlaid, va disposar d'elements de l'exèrcit per evitar l'abús d'un poble al qual se li va permetre odiar els rics i imaginar que per la sola obertura de les portes era possible assolir els mateixos nivells de coneixement que a dins es conreava. Peces que eren de major importància encara es conserven, des de 1925, al museu Nacional de Taipei i tot just en l'última dècada, s'ha fet tota una tasca per restaurar i prevenir la destrucció de les estructures de fusta més antigues del món.

Història similar podem dir del que va ser el vell castell del Louvre construït al segle XII -1190 a 1202- embellit amb ampliacions renaixentistes quan Carles V va guardar aquí les seves col·leccions més preuades; la qual cosa va donar peu perquè en el segle XVI, els reis Francesc I i Enric II, planegessin convertir el palau en qüestió en una residència reial. La història del Louvre abans de convertir-se en museu, va veure intervenir en la seva planificació a Catalina de Medicis, Enric IV i diversos violents líders de religions. Pintors de la talla de Claude Perrault, Simone Vouetm Le Brun, Delacroix i Braque, van intervenir murs i alguns dels sostres. Existeix ja algun tipus de difusió de tota la riquesa artística guardada en "els pins" des que Lázaro Cárdenas, va disposar que aquí seria la residència oficial dels presidents de Mèxic? Es protegeixen els retrats de presidents als quals s'ha demonitzat? Qui han estat els artistes que els van pintar?

Per haver abolit la monarquia francesa i pel fet que els seus membres s'havien traslladat al Palau de Versalles, va ser relativament senzill que al segle XVIII, s'instal·lessin al Louvre diverses institucions acadèmiques i certs interessats en l'organització d'exposicions. Per descomptat es van nacionalitzar diversos béns de propietat real, i l'accés va ser disposat inicialment considerant només tres dies per a públic en general, cinc per a artistes i dues per a manteniment i neteja Existeix algun criteri d'accés al que va quedar després de la destrucció d'un immoble històric a Coyoacán per donar lloc a una llibreria? Qui ha demanat comptes de l'ús de milions de pesos gastats en aquest projecte que avui obre les portes tenint com a centre la funció de cafeteria de barri enmig d'una zona habitacional? Què han fet o que pensen fer per impedir que se segueixin tirant a la canella milions de litres d'aigua provinents de l'ull natural que van trencar fa dos sexennis els inexperts però caríssims constructors d'aquesta vitrina fora de lloc?

Obrir llocs per a la cultura no és un acudit i menys encara és la macana amb la qual demostra que ja es va abolir un sistema --la monarquia en el cas de França-- i es va arribar a un altre que per decret pugui dir-segon, tercer o quart. Un més de dels moments foscos del museu francès es va donar pel exacerbat egocentrisme de Napoleó [3] que a partir de 1803 el va convertir en alguna cosa ostentós i dedicat més aviat a glorificar. Sigui com sigui, cal recordar que no només la visita converteix l'espai en una cosa acadèmic; es requereix de plans, cures i relacions amb institucions educatives, la qual cosa no s'aconsegueix disfressant l'espai que conté història, en cinema a l'aire lliure amb els jardins coberts de petates. Per un decret derivat de la revolució al Louvre en 1791, va ser dedicat a funcions artístiques i científiques; amb tot i les cures extrems al llarg del seu funcionament ha patit intents de destrucció i moltes vegades això és responsabilitat no només del malvat agressor sinó dels responsables de tenir cura del museu en qüestió.

Estan conscients les noves autoritats mexicanes del deteriorament del que va ser propietat del senyor José Zermeño, després col·legi Pars, després FONAPAS i avui escola superior de música? Quins interessos han permès que es mantingui com a administradora una dona que no va saber explicar com durant la seva gestió al Conservatori de perdre fins pianos? Poden les autoritats actuals explicar que va passar amb els testos grossos d'època que abans li rebien a cada costat de l'escala? Per què la biblioteca i els soterranis es van convertir en celler de mobles i objectes personals d'aquesta "administradora"? Quant es paga a una empresa de jardineria que no ha impedit un deteriorament gairebé mortal del que van ser bells jardins? Tant de bo que és empresa no sigui la responsable de tenir cura dels pins! ni cap altra àrea que ara per ara mereix no només admiració sinó respecte.

[1] Coproducció de la Xina, Itàlia, Regne Unit i França, guanyar 9 0scares i gairebé 40 premis diversos. Basada en el llibre biogràfic de Puyi, que va acabar la seva vida en 1967 com a jardiner d'un espai públic "Jo vaig ser emperador de la Xina".

[2] Ordenat per l'emperador Yongle té 980 edificis en una superfície de 72 hectàrees d'arquitectura palatina tradicional i just en 1987 va ser declarat patrimoni de la Humanitat.

[3] En els temps del seu poder el museu va portar el seu nom, i es va convertir gairebé en celler de l'art de tot Europa i una altra llunyans territoris que conformaven el seu imperi. Afortunadament per als països i els pobles del món molts dels tresors confiscats als vençuts van ser retornats, però contra el que no es pot lluitar és la destrucció del inculte. Veure detalls en l'obra història dels museus de Mèxic de Miguel Ángel Fernández que alguna vegada va estar a disposició dels clients als Pins.