​Vox i la Reconquesta d’Espanya: relats inventats per electors ingenus

Si alguna idea sintetitza bé el pensament xenòfob, masclista i antidemocràtic de Vox és la de la Reconquesta d'Espanya. La imatge del seu líder, Santiago Abascal, cavalcant en una creuada contra els marxistes, traïdors, independentistes i islamistes que s'han apropiat d'Espanya és una imatge folklòrica, esperpèntica i inversemblant però que malauradament ha arrelat en quasi 400.000 ingenus electors andalusos. En realitat, aquest plantejament no és més que una certa reactualització de la ultradreta hispana del tardofranquisme i la transició homologada a les tendències actuals de la nova extrema dreta europea.

En estricta coherència amb la més rància tradició nacionalcatòlica, les apel·lacions de Vox a la Reconquesta han estat una constant des de que aquesta formació, escindida del Partir Popular, es va convertir en partit polític. Vox donava inici a la seva campanya per a les eleccions de 2015 a Covadonga, bressol d'en Don Pelayo i mític escenari de la historiogràficament incerta primera victòria contra l'enemic musulmà. Al gener de 2018, amb motiu de la commemoració de la presa de Granada, Santiago Abascal proclamava el seu orgull inesborrable per una gesta de set segles, així com la seva determinació de no sotmetre'ns a l' Islam.

Però tant la idea neofranquista de la Reconquesta d'Espanya com la de la majoria dels altres postulats polítics de Vox no són més que una fal·làcia populista sense cap rigor històric ni el més mínim bri de realitat.

LA RECONQUESTA D'ESPANYA NO ÉS MÉS QUE UN MITE

Fins finals del segle XIX cap historiador parlava de Reconquesta. El terme fou encunyat dins el nou relat històric elaborat pel nacionalisme espanyol decimonònic, segons el qual l'arribada de l' Islam a la península al començament del segle VIII i la consegüent formació d'al-Andalus van ser una autèntica "catàstrofe nacional" que només es va poder corregir gràcies a la Reconquesta duta pels regnes cristians, interpretada en clau de lluita d'alliberament nacional que culminava amb la conquesta de Granada pels Reis Catòlics eL 1492.

Òbviament, quan es va produir l'arribada de l' Islam a la Península no existia una nació espanyola (no va existir com a concepte fins el segle XVIII i com a entitat jurídica neix després de l'aprovació de la Constitució de 1812 per les Corts de Cadis), ni tampoc la conquesta cristiana d'al-Andalus va donar lloc a la formació d'Espanya com a nació ni com a Estat. La vinculació de la Reconquesta amb Espanya constitueix, senzillament, el resultat d'una lectura identitària del passat, esbiaixada i tendenciosa donat que no hi ha nació sense enemic, la funció principal de la Reconquesta va ser convertir al "moro" en el major perill per a la nació, el degà dels enemics d'Espanya.

"Una reconquesta de sis segles no és una reconquesta" afirmava Ortega i Gasset i amb aquesta frase tancava la qüestió de la Reconquesta. La realitat es que fa més de 500 anys uns pobles catòlics van fer fora de casa seva a altres musulmans que l'havien ocupat durant més de set segles. Aquests conquistadors afirmaven estar reconquerint un territori que altres catòlics (visigots i altres germànics també invasors) havien posseït durant menys de segle i mig.

El mantra nacionalcatòlic de Vox de que Espanya és una nació forjada en la lluita contra l' Islam i que la Reconquesta medieval va salvar Espanya dels moros és tan fals com el de que la guerra liderada per Franco al 1936 la va salvar de rojos, ateus i maçons.

LES POLÍTIQUES DE VOX SÓN UN CALC DE LA ULTRADRETA EUROPEA I NORD-AMERICANA

Les propostes de Vox són còpia exacta de les de la ultradreta europea (francesa, holandesa, alemanya, austríaca o italiana), i també dels eslògans usats pel ultraconservadurisme que ha sorgit a Amèrica amb Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil.

El centralisme i la recuperació de la "sobirania del poble" van ser apostes claus del Front Nacional de Le Pen. Vox advoca per "transformar l'Estat Autonòmic en Estat de Dret unitari" amb un "sol govern i un sol parlament" i en el qual no hi hagi policies autonòmiques.

En relació a la immigració, el partit espanyol beu de tots els seus col·legues europeus. La formació parla de "deportació dels immigrants il·legals", "d'incapacitar de per vida a legalitzar la seva situació" als estrangers que hagin entrat de forma il·legal o expulsar els legals que delinqueixin. Le Pen ja havia promès "expulsar automàticament als criminals i els delinqüents estrangers".

Però la còpia més descarada és la de l'eslògan de Donald Trump "America first" que Vox reproduïa en el seu manifest com: "Espanya, primer" i la proposta d'Abascal de construir un mur a Ceuta i Melilla com el propugnat per Trump amb Mèxic.

Abascal, en les seves propostes de "Vida i Família", està igualment influenciat per la ultradreta europea, però sobretot per l'americana. Les seves idees de "derogar la llei de violència de gènere", "suprimir els organismes feministes radicals", el suport a la "famílies nombroses" i a la "família natural" i les seves posicions contràries a l'avortament estan en el discurs de Trump, però també -i molt- en el de Bolsonaro.

EL "REALISME MÀGIC ECONÒMIC" DE VOX

Vox proposa, entre altres, mesures econòmiques eixelebrades com la reducció i eliminació d'impostos, la reducció de normatives reguladores europees en indústria i comerç, eliminació d'institucions públiques supèrflues i la reindustrialització d'Espanya a l'estil del decret de 1936 que va fundar el Institut Nacional d'Indústria franquista. El resultat d'aquestes propostes assenyalen Vox com un partit neoliberal pel que fa als impostos i populista pel que fa a la despesa amb un programa és un batibull d'impossible aplicació i uns resultats que tindrien un impacte molt negatiu en la nostra economia. Les reduccions d'impostos que proposen -baixar l'IRPF a un 20%, reduir l'IVA i els impostos de societats o eliminar impostos sobre l'habitatge- no tenen equivalent a la banda de reduir les despeses.

En altres paraules, els comptes fiscals de Vox no quadren, i la posada en marxa del seu programa suposaria un increment bastant notable del dèficit i el deute públic, amenaçant la nostra pertinença a l'Eurozona.

El despropòsit no acaba aquí, sinó que continua amb una política de mercats que proposa l'eliminació de les regulacions europees en matèria de comerç i indústria al mateix temps que proposa que el sector públic contracti preferentment empreses nacionals desatenent les lleis comunitàries del lliure mercat. Sense dubte, les posicions econòmiques ultramuntanes de Vox ens traurien del Mercat Únic.

Tanta disbauxa reflexa una mena de realisme màgic econòmic en què baixar impostos i augmentar prestacions és possible al mateix temps, en què la culpa dels problemes econòmics sempre recau fora -sigui en els immigrants, a la Unió Europea o en el comerç internacional- i en el qual els beneficis d'eliminar les famoses duplicacions o ineficiències es pot estirar indefinidament.

Faria riure si no fos perquè una vegada Vox s'ha instal·lat en aquest pensament màgic, irracional i demagògic, les conseqüències del qual, si arriba a governar aquest partit, ens perjudicaran a tots.

Vox fa bona la frase d'Edmond Thiaudière: "La política és l'art de disfressar d'interès general l'interès particular".

Fins el moment, l'èxit de Vox a Andalusia no és més que la reacció enfadada d'una part petita del poble andalús envers uns polítics que no els representen i la inhibició d'una part majoritària desencisada per la manca de resultats. Però hem d'estar alerta perquè el futur no està escrit.