​Addicció a les pantalles, l’epidèmia silenciosa del segle XXI

Des que fa 20 anys els primers ordinadors personals van entrar a les nostres cases, la vida quotidiana de molts ciutadans s'ha anat transformant, cada cop més ràpidament, davant de tres tipus de pantalles: la televisió, els ordinadors i els telèfons intel•ligents o smartphones. Mentre la televisió va necessitar per influir en la societat més de cinc dècades, els ordinadors personals —i sobretot internet— han canviat les nostres vides de forma molt més ràpida. Però han estat els telèfons intel•ligents els que han propiciat, en deu anys, els més inimaginables canvis socials i personals, les conseqüències dels quals tot just comencem a entreveure.

No hi ha dubte que els telèfons intel•ligents han modificat sensiblement les nostres vides i el nostre entorn. Tot és possible amb aquests dispositius: des de buscar feina i exercir com a agenda digital o càmera portàtil fins a pagar les factures i comunicar-nos amb els nostres companys i amics. En definitiva, ens permeten estar connectats o millor dit «hiperconnectats» amb el món. Avui el món està tan sols a un «clic» de distància.

Però tota nova tecnologia —per moltes avantatges que aporti— també té ombres. I la principal desavantatge de les noves pantalles rau en el seu potencial poder addictiu. Només cal caminar pels carrers o entrar una cafeteria per adonar-nos que cada cop hi ha més gent que abandona el diàleg i la comunicació cara a cara per «empantallar-se» davant d'aquests dispositius. Sembla com si l'evolució ens portés de l'Homo Sapiens al «Phono Sapiens». És una paradoxa que els instruments que haurien de facilitar la comunicació entre les persones ens portin a una societat cada cop més individualitzada i en ocasions quasi autista.

No és tan sols una opinió, les dades son incontestables: al mon hi ha 176 milions de persones amb símptomes d'addicció a les pantalles. Tan preocupant és el problema que el psicòleg social Adam Alter postula que l'addicció a les pantalles s’ha de considerar l'epidèmia silenciosa del segle XXI. Una epidèmia que avança avança inexorablement pels cinc continents.

L'ADDICCIÓ A LES PANTALLES ÉS UNA MALALTIA?

Formalment, encara no pot considerar-se com a tal donat que no és una entitat clínica reconeguda en les classificacions internacionals de malalties. Però se n’està estudiant la inclusió de l'entitat que fa referència a l’addició a internet.

En tot cas, recents investigacions com la de la Universitat de Seül (Corea del Sud) han demostrat que la dependència dels smartphones hauria de ser ja classificada com una addicció perquè l'ús excessiu dels dispositius produeix alteracions químiques en el cervell, —sobre tot l'augment de la dopamina un poderós neurotransmissor que desencadena efímeres sensacions d'eufòria i recompensa i ens impulsa a buscar-ne més— i la desconnexió dels smartphones pot comportar reaccions fisiològiques similars a la síndrome d'abstinència causada per l'addicció a les drogues tòxiques.

Fins ara, els metges pensàvem en les addiccions com quelcom lligat fonamentalment a substàncies químiques susceptibles d'abús com l'heroïna, la cocaïna, l'alcohol o la nicotina. Però els resultats dels estudis clínics han obert un camp ben diferent: el de les socio-dependències.

Efectivament, l'addicció a les pantalles és ben diferent a la de les drogues clàssiques. Mentre l'addicció a les substàncies tòxiques afecta una part molt petita de la població i és rebutjada socialment, l'addicció a les pantalles és un trastorn conductual que està molt més estès i que està socialment acceptat. La gent espera que responguis als missatges immediatament, des de l'ascensor, mentre sopes o fins i tot quan estàs al bany. De fet el mòbil pot actuar com una veritable «bomba de dopamina» que, a mesura que rebem un «I like» o alguna recompensa semblant, produeix una descàrrega d'aquesta substància que ens satisfà per un moment.

VOSTÈ ÉS NOMOFÒBIC?

L'evidencia científica ha objectivat que els usuaris de telèfons intel•ligents presenten també majors oscil•lacions en la quantitat d'àcids gamma-aminobutíric, glutamat i glutamina (neurotransmissors responsables del funcionament de l'activitat cerebral) que els consumidors que no ho són. Com més gran és l'alteració en el nivell d'aquestes substàncies, més greu pot ser el quadre de dependència i majors poden ser els nivells de depressió, ansietat, insomni i impulsivitat en els addictes respecte als consumidors que no presenten l'addició. Però la major novetat d'aquest estudis ha estat descobriment de la «nomofòbia» (no-mobile-phone phobia) que no és més que la por a no estar connectat, l'angoixa per deixar-se el telèfon intel•ligent a casa o per no poder consultar els missatges cada pocs segons.

L'autodiagnòstic de nomofòbia és ben fàcil: si vostè es capaç de deixar el mòbil a casa durant tot un dia sense patir angoixa o ansietat incontrolable, no pateix aquesta addicció.

EL PRIMER QUE CAL PER CURAR-SE ÉS ACCEPTAR L'ADDICCIÓ

L'addicció a les pantalles a Espanya afecta al 44% de la població. Són persones que no en poden prescindir i que atenen el seu mòbil tot i estar amb els seus amics, familiars o parella. Alarmant?

Pot ser no tant. Recentment vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la conferència de la Dra. Dominica Díez, responsable de la Unitat d'Addiccions no Tòxiques de la Divisió de Salut Mental Althaia i una de les més prestigioses expertes del país. L'experta recomanava un mètode pràctic i efectiu per solucionar l'addició a les pantalles. El primer pas, per aprendre a desconnectar-nos, és reconèixer que tenim un problema de dependència. El segon pas és delimitar espais i hores en que no utilitzarem el mòbil com, per exemple, durant les trobades amb familiars i amics a partir de les vuit de la nit.

Si ho fem de forma constant, recuperarem el plaer de la conversa cara a cara, de viure i gaudir la vida real sense necessitat de fer un post o prendre una foto per compartir-la immediatament en les xarxes socials, experimentarem el plaer de veure una pel•lícula o escoltar un concert sense estar pendents del que està passant a Facebook o Twitter i d'escoltar els altres sense interrompre la nostra capacitat de concentració i distreure'ns mirant, sense necessitat, el telèfon.

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DE LES PANTALLES

L'escriptor argentí Hernán Casciari ironitza sobre com seria la literatura clàssica si el telèfon intel•ligent hagués existit sempre, com creuen molts nens d'avui. La Penélope de l'Odissea no hagués esperat amb incertesa a Ulisses. Amb el seu mòbil a la mà, hauria telefonat a Ulisses i aquest no hagués atès el cant de les sirenes ni hagués procreat amb la nimfa perquè Penélope podia haver observat les infidelitats del seu espòs a través de la càmera integrada al seu poderós mòbil. I Tom Sawyer no s'hagués perdut en el Mississippí perquè l'haguessin trobat gràcies al servei de localització de persones que avui tenen integrat els telèfons mòbils.

LA NOVA TENDÈNCIA TECH: DESCONNECTAR

El 75% de les elits tecnològiques de Silicon Valley, entre ells alguns de Google, envien els seus fills a la Waldorf School de Península, a Califòrnia que és una escola que no fa servir ordinadors. Aquesta és la nova tendència que reflexa el que els propis creadors de la tecnologia son molt prudents a l'hora de prevenir la dependència dels seus fills de les tecnologies addictives.

Però no cal ser catastrofista, acceptem que les pantalles han vingut per quedar-se però donem-li la consideració del que són: instruments pel nostre desenvolupament dels ciutadans, no l'objectiu de les nostres vides. Com tot a la vida, també per al mòbil val un consell d'or: fer-lo servir amb moderació.

Utilitzem la tecnologia, com no pot ser d'una altra manera, però recuperem el plaer de la conversa cara a cara sense emoticons ni i «I likes» perquè encara que les relacions reals sovint són més complicades que les digitals, al final són les que ens donaran veritables satisfaccions.