La Convenció del PP d'aquest cap de setmana, no és una reunió més de militants destacats del primer partit de dretes d'aquest país perquè, per l'expectació que desperta i, sobretot, de moment polític en què vivim, s'assembla més a aquest punt d'inflexió en el qual un grup ha de triar el camí que seguirà en un futur immediat, sense que li quedi massa marge de maniobra per cometre una equivocació històrica.

Des que Manuel Fraga va canviar l'Aliança Popular dels Set magnífics per les sigles del Partit Popular, la dreta d'aquest país mai no s'havia sentit tan observada per l'opinió pública que formen els seus conciutadans, tant votants com no votants, en els seus trenta anys de vida. La presència al recinte d'IFEMA, junts però no barrejats, d'adversaris i fins i tot enemics aferrissats, parla a les clares que d'allà ha de sortir alguna cosa diferent al que hi ha, i que si això no és així, en les properes eleccions hi haurà patacada segur.

D'entrada, l'actual líder Casado Blanco li convé no plantejar la Convenció contra cap dels seus opositors interns, perquè si ho fa, l'estampida cap a Ciutadans o cap a VOX pot ser històrica. Al país ens convé un partit de dretes organitzat i solvent, on la corrupció desaparegui de veritat del seu ADN i la crispació es re-direccioni cap al debat intern i no cap als titulars dels diaris.

Molts som els que afirmem que VOX neix de la discreta i ja històrica tasca de Fraga de remansar les reaccionàries ideologies franquistes que ell mateix representava al costat dels altres sis magnífics, adornades per la "fidel espasa triomfadora" del Maestro Guerrero, dins de l'immens habitacle que era la casa comuna de la dreta espanyola. Allà, per entendre'ns, ja ningú era fatxa i tots podien presumir d'nou carnet de demòcrata, fossin ex procuradors del moviment, ex falangistes carlins, liberals o democratacristians. La ruptura insospitada del bipartidisme, amb tots els seus escàndols i enfrontaments, ha acabat amb aquest paradís escampant les restes del naufragi en diverses pasteres, algunes de les quals han tornat a aparèixer en la plàcida costa del carrer Gènova.

Pablo Casado Blanco no és Aznar, ni de bon tros Rajoy, i aquesta Convenció és la seva. La que de debò pot atorgar-li el segell de líder en els propers anys o, pel contrari, enviar-lo al limbe on Hernández Mancha levita en soledat eterna. A tots ens convé que la Convenció del PP surti bé. I això escrit per un periodista republicà d'esquerres pot sonar a sarcasme. No ho és perquè, tal com podem observar en l'auge de la ultradreta a Europa, un actua per pur interès col·lectiu, però també individual. Per això, en el nostre titular ens vam mullar oberta i contundentment: la Convenció del PP ha d'acabar bé.

I senyors, aquí passa com en aquell acudit que em van explicar de nen sobre un pare que volia que el seu fill aprengués a nedar, i que per aconseguir-ho no se li va ocórrer millor mètode que llançar-lo, sense massa pudor, a les fredes aigües del Pare Miño, amb l'inquietant consell: Manolito, dóna-li a les manetes que et convé!