En l'àmbit dels desitjos, l'afany de tenir més poder, més diners, més béns en general dels que gaudim, gairebé sempre està inserit en el marc de l'egoisme patològic. El tercer dels evangelis [1], dóna compte d'una advertència de Jesús, per evitar l'ànsia de riqueses, ja que segons aquest ensenyament la vida de l'home consisteix en molt més que l'abundància de béns que posseeix i en aquest mateix tenor s'ensenya a no fer-se de tresors a la terra, "on l'arna i el rovell corrompen, i on lladres minen i furten..." [2] Com troben compatibilitat, governants que es diuen cristians -catòlics o reformats de totes les denominacions en les dues branques- entre el que fan amb els diners dels pobles i l'afirmació que les riquesa són trampes que porten ruïna i destrucció? Està conscient el president del país que presumeix de ser el més poderós del planeta per la seva tossuderia de cercar milers de milions de dòlars només per complir-se un autèntic capritx? Els països -rics i pobres- que volen la sortida del president Maduro, ho fan per defensar els drets humans dels veneçolans o els mou l'avarícia de sentir-se amos o amb el gaudi de petroli i minerals d'aquest país?

Ara bé, tampoc es tracta de convertir-nos tots en pobres i miserables, com pretén la perversitat dels que tot ho volen per a ells mateixos, ja que el tema no són els diners o els béns materials en si mateixos sinó la prioritat que donem a aquests en la nostra vida i per tant en la societat o el país al qual pertanyem. Ara que els diners va passar de ser poderós cavaller a déu de tot, amb disfresses d'èxit personal i professional, cotxes el risc dels quals imposa la mort -per un accident o perquè ens matin per robar-lo -aparents coses exquisides que sense sentir ens porten a creuar la línia -excessos de drogues o conductes que a la llarga es converteixen en perjudicials i font d'infelicitat- proliferen ficant els pobles en una confusió i confrontació permanent.

És difícil explicar la cobdícia de tres presidents d'igual nombre de potències per fer-se del control del petroli veneçolà, si pel que sembla abans que les reserves de cada un d'aquests països s'esgotin, ja haurà deixat de ser important aquest recurs no renovable per als negocis del món. Poden els ciutadans comuns adonar-se de la incongruència d'anunciar la ruptura de relacions diplomàtiques amb els Estats Units, però sense tocar ni una mica els negocis i relacions comercials?

El tema llavors sembla ser que mandatari ofereix més garanties als seus parells, propis i aliens, d'augmentar les seves riqueses Per quant de temps el novell relleu mantindrà la seva postura de "bo", abans d'arribar al lloc comú de la mesquinesa? La cobdícia és doncs un dels més grans mals de la humanitat moderna i és que en si mateixa aplana el camí a la corrupció, flagell de tal envergadura que eradicar-s'ha convertit en una de la metes del mil·lenni. Difereixo de qui assegura que certs pobles són corruptes per naturalesa o que aquesta tendència es porta en els gens de certs individus, coincideixo més a reconèixer que és la germinació de l'avarícia, implantada moltes vegades per propaganda capitalista immoral, la qual es tradueix no només en excessiu i irracional consumisme, sinó en corrupció com a mitjà d'aconseguir el que es desitja.

Desitjar alguna cosa de manera impulsiva, és justament cobdícia, un menor d'edat pot robar la bicicleta del veí, només perquè li sembla millor que la pròpia; joves adolescents aprendre a violar companyes amb l'afany de presumir que "jo si vaig aconseguir tenir-la" d'aquí a escalar a les difamacions, les injúries, les lesions i fins als homicidis només hi ha passos en el camí de la cobdícia.

La àvies sentenciaven que el millor mètode per guanyar una guerra era dividir, una bona estratègia per tal d'aconseguir el que de forma mesquina s'anhela és justament posar a un contra l'altre o molts en oposició a altres; d'aquí la saviesa de la nostra doctrina Estrada. Principis internacionals que s'han vist supeditats a un dret supranacional com el que es va postular a França, després de l'enderrocament de les monarquies, als drets humans. Però tampoc cal arribar al quadrat i inamovible de la norma jurídica, perquè de la mateixa manera que va passar a Cuba, a Xile o en molts altres països de l'orbe on la continuïtat de l'exercici del poder porta a l'apetència de poder sense límits, al cas dels actuals presidents incòmodes, juguen a més del que és jurídic, factors polítics i econòmics.

El que no deixa cap dubte és que el desig irracional de posseir o controlar riqueses, així com l'anhel il·limitat de plaer, estatus o poder porta a les persones a la vanitat de sentir-se superior a l'altre i al seu torn això detona l'ostentació obscena -econòmica, sexual o de poder- el cinisme, la deslleialtat, la traïció i la simulació.

Per bé o per mal la cobdícia ha existit en totes les èpoques. Oberta o oculta, de vegades fins justificada; minimitzada sobretot per als que neguen les escales morals, ètiques o espirituals; i en alguns casos és tan extrema que ha merescut l'atenció d'especialistes en les emocions com és el cas dels psiquiatres i els psicòlegs. Què mou un ésser humà a desitjar més coses si tot ho té? Com és que mai raonen que en morir no es portaran res? Els que atresoren fins el inaprehensible, s'adonen que estan perdent coses mes valuoses com l'amor, l'amistat, el goig de donar?

Alguns motivadors d'"emprenedors", tracten la cobdícia com l'última moda i precisament per això és que la pontifiquen i fins a la exalten, ja que en el cas d'alguns polítics aquests justifiquen el tenir de més per poder erradicar la pobresa ¿serà?