Escapistes socials

Correspon el 'muermo' a un estat existencial proscrit en les nostres societats de felicitat compulsiva. Si no ets feliç, millor mor-te. La construcció d'un món propi en contínua excitació vital és alfa i omega per a la filosofia de vida de moltes gents. Els qui no l'aconsegueixen es troben sotmesos a una frustració dominada mitjançant l'escapisme, sovint farmacològic. En els últims anys, el consum d'antidepressius i ansiolítics a Espanya ha crescut de forma exponencial. No obstant això aquests usos són res si se'ls compara amb la deletèria plaga que s'estén als Estats Units amb el rampant consum d'analgèsics i opiacis.

A no pocs frustrats 'perdedors' nord-americans --en una societat de winners and losers-- el consol de atipar amb les drogues mèdiques en tenen prou per passar els dies i les hores. En 2016, l'economista de la Universitat de Princeton, Alan Krueger, va publicar dades sorprenents respecte a l'ús d'analgèsics al país nord-americà. Segons les seves investigacions, gairebé la meitat dels homes d'entre 25 i 54 anys que no eren actius laboralment prenien medicaments diàriament per alleujar el dolor (o la percepció del mateix). Dos terços d'ells ho feien amb prescripció mèdica.

La prestigiosa Brookings Institution va emetre un informe sobre l'epidèmia dels opiacis en el qual s'assenyalava al consum d'opiacis com a factor decisiu en la reducció de la població activa laboral masculina, la qual havia baixat al setembre de 2015 al mínim el 62% del total de la població viril. El mateix Consell d'Assessors Econòmics de la Casa Blanca va publicar un altre inquietant informe en estimava unes pèrdues de gairebé el 3% del PIB nord-americà en 2015, a conseqüència de l'abús de les drogues. Es prenia en compte no només l'increment de la despesa mèdica i la quantitat d'hores no treballades per l'addicció farmacopea, sinó també per les morts produïdes per sobredosi. El cost suposava mig bilió (milió de milions) de dòlars, xifra no gaire llunyana a la meitat del PIB d'Espanya.

Apunta la meva admirada col·lega Helena Béjar, assagista i professora de sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, que la nostra societat individualitzada ha estimulat maneres i convencions zombis, eliminant velles certeses com les proveïdes pel matrimoni i la família, encara en profunda transformació, les quals contraresten amb desigual fortuna el caos normatiu de la modernitat líquida. "Fora d'elles és el desert emocional i sexual, la solitud, la depressió i l'abisme del suïcidi. A dins, el matalàs econòmic en temps de crisi, el salvavides afectiu, l'energia emocional que ens donen els altres i que ens manté com a éssers vinculats ", escriu l'autora de Felicitat: la salvació moderna.

Com a éssers socials, els humans compten amb els altres per procurar felicitat i benestar. O ja no és així? Segons les proclames de l'individualisme possessiu cadascú és únic propietari de les seves destreses i capacitats, i d'això no ha de gran cosa als seus congèneres. Els individus asocials són al·lèrgics a l'Estat del Benestar, i només accepten una versió residual del mateix amb mínim cost i màxim benefici per a ells. Es pretén aconseguir una autonomia individualitzada que no necessita imperativament del proïsme. La mundialització econòmica i la difusió del model neoliberal de globalització anglo-nord-americana redueix a una qüestió purament de gustos la forja d'identitats individuals autosuficients, òrfenes de l'esforç comú ciutadà i l'empara de les institucions públiques.

Així, els riscos inherents a la vida social han de ser coberts, en primera instància, pels mateixos individus. Segons paraules de Margaret Thatcher, "...hi ha individus, homes i dones, i hi ha famílies. I cap govern pot fer res si no és a través de les persones, i les persones han d'ocupar, sobretot, d'elles mateixes. El nostre deure consisteix en ocupar-nos de nosaltres mateixos, i [només] després d'ocupar-nos del nostre proïsme ". La societat queda reduïda, doncs, a la societat de mercat. Si de cas, i en comptes d'una militància d'hostilitat cap al col·lectiu social, es prefereix una posició d'autosuficiència en clau personal amb una evitació d'obligacions socials, les quals sí predominen --per paradoxal que pot semblar-- en societats individualistes, com les nòrdiques, però amb una alta interiorització personal dels deures envers els altres.

En aquest tipus contraposat d'individualisme social dels ciutadans emplacen vicàriament a les institucions estatals del benestar a ocupar-se de qui necessiten ajuda, eludint potser una implicació personal directa. Però l'alt grau de confiança mútua i capital social de les societats escandinaves fa possible una gran solidaritat institucional en una 'societat d'individus' disposats a sufragar generosament amb els seus impostos alta prestacions i serveis socials. Aquestes societats no hi són, és clar, exemptes de crítiques. Per als amants de la novel·la negra els recomano vivament la lectura de les cèlebres intrigues de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, redactades entre 1965 i 1975, durant l'època que es va conèixer com Edat d'Or del benestar social. Més enllà de l'ordit policíaca desenvolupada en cadascuna de les novel·les, es cola --encara subrepticiament-- la mirada crítica dels autors denunciant que no tot era 'or el que relluïa' a la pròspera i civilitzada societat sueca dels anys 1960 -70. La seva incisiva dissecció és de caràcter moral respecte a la persistència del desviacionisme criminal i de certa mentalitat de retraïment individualista.

No es confongui, però, que fer-se el suec 'i refugiar-se en opcions de projectes individuals sigui una etiqueta referida a Muermos socials, tediosos i avorrits. O a persones que vegeten adormits per l'efecte dels opiacis o altres drogues. Les classificacions dels països on millor es viu al món insisteixen en posicionar en les seves primeres posicions als europeus del nord. Serà per alguna cosa, ¿o es tracta d'un altre escapisme aquest cop estadístic?