diumenge, 22 de setembre de 2019

Per què una guerra?

Óscar Hernández Bernalette
Diplomàtic

Amb quanta lleugeresa es parla de militars aprests per al combat, d'invasions, un segon Vietnam i una guerra civil. Les guerres no són com les veiem en les pel·lícules, ni tan sols en els documentals. Només els que han escoltat de prop l'explosió de les bombes, que han vist països destruïts, qui han escoltat el crit d'un nen, d'una mare o un ferit, recorden les olors de la descomposició i el sofriment, entenen el dolor que produeix qualsevol conflicte militar. No obstant això, darrere de cada tragèdia universal que coneixem han existit homes maldestres, capaços de veure les seus nacions destruïdes o ser responsables de milers de morts per l'obstinació de mantenir-se a on ja no pertanyen.


La malaptesa dels homes de poder pot ser infinita. Tant que diuen conèixer als seus pobles i la majoria de les vegades sucumbeixen davant les temptacions per mantenir-se en la mel del comandament. Qui vol ser cap d'una nació quan la gran majoria li desaprova ?  Els pobles arriben al punt de rebuig dels seus líders no sempre perquè difereixen de la ideologia o la forma d'exercir el govern, sinó que moltes vegades gran part de la població càrrega en el mes recòndit de les seves psique social un gran ressentiment contra els que abusen i es perpetuen en el poder. D'allí, que les vàlvules d'escapament democràtiques com ho són, l'alternança i les eleccions transparents són eines fonamentals per mantenir la pau social de les nacions.


Quant vessament de sang s'ha produït perquè els homes de govern no entenen els límits dels seus drets en el poder.


Quan un home electe es torna sobirà, quan els que hereten no representen la legalitat i quan es violenta diàriament les arques de l'estat per a benefici de pocs, llavors, en aquest torrent de saviesa que porten les ciutadanies es dóna pas al desig de canvi, de nous temps, de nous rostres i de futur per a aquells que han quedat marginats per l'abús i el no respecte d'uns quants sobre molts.


Faig aquestes reflexions pensant en Síria com a exemple i en l'actual crisi de Veneçuela.


La Guerra Civil va tocar les portes de Damasc. La mort i destrucció recorren els carrers i en el centre la testadura actitud d'un "rais" de quedar-se al poder. Preferir la mort a la submissió, deixar que milers d'éssers innocents morin per un caprici és un sense sentit i només per mantenir-se al poder. De què serveix estar en les més altes esferes de l'autoritat mentre un poble es dessagna, quan una comunitat internacional li recomana el seu retir i quan a més els signes de la història indiquen que aquest poble va cap a un abisme. Ni l'autòcrata, ni la seva família, ni els seus seguidors tindran temps millors.


A Líbia l'home fort es va negar a negociar i va acabar en la major humiliació després de 42 anys al poder i amb un país fracturat i esfondrat. A Egipte, Mubarak, molt més astut i racional va evitar una guerra civil. Es va enfrontar a una destinació incerta, al pes de la Llei i la seva nació entre conflictes de baixa densitat encara es manté en peu i recentment acaba un procés democràtic.


A Tunísia, on va néixer el que s'anomena la primavera àrab, terme dolent per al dictador però bo per a la integritat de la nació, les protestes i disturbis de carrer van forçar la renúncia i fugida del país del president Zine Abidine Ben Ali, que va governar durant 23 anys.


En el cas de Veneçuela estem en el vèrtex d'una confrontació. La història va donar un gir que cal saber interpretar. L'única manera de preservar la pau i una societat democràtica és sent realment democràtics. Hi ha temps per estar i temps per anar-se'n.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH