De relators, mediadors i discutidors

Ha causat un gran enrenou no només en les tertúlies polítiques, sinó també a les xarxes socials i en els llocs públics de solaç la proposta expressada per la vicepresidenta del Govern espanyol. S'ha esmentat la figura del relator en les eventuals trobades de la taula de partits per parlar del problema de Catalunya i, per derivació, de l'encaix territorial del Principat a Espanya. S'ha al·ludit al concurs d'una mena de coordinador independent per a la negociació entre els partits. En manera fulminant s'han generat discussions pujades de to i amenaces de variada índole.

S'ha arribat a qualificar de traïdor i traïdor, epítet de gran calibre, a Pedro Sánchez i el seu govern per considerar que la presència d'un relator seria la d'un mediador que tindria potestat per dirigir les discussions polítiques entre els executius espanyol i català. A l'altre extrem interpretatiu es parla d'un simple notari el paper seria el de donar fe de tot el que es digués en les reunions interpartidàries. Respecte a aquestes reunions sembla molt improbable la presència de partits com el PP o Ciutadans, formacions políticament bel·ligerants amb la idea de les converses. Aquests han arribat a plantejar manifestacions de carrer i han redoblat la seva insistència en la convocatòria d'eleccions generals, el resultat de les quals jutgen favorables als seus interessos en la present conjuntura.

El vocable no és d'ús quotidià, de manera que el seu caràcter polisèmic i interpretatiu és una invitació a 'buscar-li tres peus al gat'. Permeteu-me al lector que faci referència a l'ús que es fa del 'relator' en l'àmbit acadèmic, i potser es pugui perfilar de millor manera el seu significat i funció. La paraula 'relator' sol ser utilitzada com una traducció del 'discussant' en anglès. La funció d'aquest últim és molt coneguda en els congressos o reunions científiques, i la seva contribució als resultats fructífers de qualsevol trobada acadèmica és important.

El relator sol ser un acadèmic encarregat de 'relatar' críticament els assumptes presentats en els textos dels ponents. És a dir, és un col·lega que no solament fa relació dels assumptes tractats en les ponències presentades en els panells dels congressos, sinó que identifica els punts o anàlisis més importants en els textos dels ponents, i que havien estat acceptats per a la seva presentació pels organitzadors de les sessions. Són diversos les funcions i característiques que es consideren necessaris per ser un bon 'discussant'.

En primer lloc, el relator ha de ser persona coneixedora dels temes tractats en la sessió acadèmica en què intervé. No és algú al paire de les disquisicions exposades per les ponències dels intervinents, per complexes i enrevessades que poguessin ser. En realitat és algú respectat pels ponents, els quals presten molta atenció a les síntesis, comentaris o suggeriments que pugui fer després d'haver llegit atentament les seves comunicacions.

En segon lloc, sol ser algú que els organitzadors dels panells o sessions consideren apropiat i respectat pels ponents. No és el cas que s'encarregui la tasca de relator pels responsable de les trobades científiques a persones que 'no saben' dels assumptes a suscitar-se en la presentació i discussions posterior dels participants.

En tercer lloc, els relators posseeixen un capacitat propositiva a l'hora d'aconsellar als ponents quines millores serien susceptibles d'incloure en futures versions de les ponències a fi de millorar la qualitat de les mateixes i, molt especialment, la seva eventual publicació en revistes o llibres acadèmics. Però ells no tenen cap potestat per forçar cap canvi en els textos.

Fins aquí la informació respecte al 'discussant' o relator acadèmic. Correspon al lector entendre la seva aplicació i conveniència en el cas de les possibles reunions entre els partits sobre l'assumpte català. Per al redactor d'aquestes línies és molt difícil aïllar asèpticament la càrrega emotiva que comportaria la celebració d'aquestes trobades interpartidaris. Però sí està disposat està a fer el seu 'quart a espases', que no és altre que el d'insistir en la necessitat de parlar i parlar en presència de qui pugui relatar sense acrimònies els acords i desacords a dilucidar. L'alternativa no és altra que la de la permanent confrontació destructiva. Una mica del que els espanyols som ponents avantatjats al congrés de l'esdevenir de la nostra història contemporània.