L'agència de les Nacions Unides per a la Infància va sorgir després de conclosa la Segona Guerra Mundial, just per protegir milers de nens que per la violència van caure en l'orfandat. Abans d'això ja existien desenes de centres anomenats d'acollida en diferents països europeus, la majoria d'ells atesos per monges o frares, segons es tractés de nens o nenes i excepte casos especials la majoria d'ells van arribar a aquesta condició per raons de misèria.

Hi ha casos però, la distorsió tot just està sent revelada en ple segle XXI, com és el de la ciutat irlandesa de Tuam, que ha desvetllat després de l'ensorrament i les excavacions d'un centre catòlic per a mares solteres, una esgarrifosa realitat de fosses, amb aproximadament 800 esquelets d'infants des de les 35 setmanes fins als 3 anys. A major abundància a l'Europa central i oriental actuals, s'han detectat nens vivint en condicions deplorables en una mitjana de gairebé 700 menors per cada deu mil habitants, quan que la mitjana mundial és cinc vegades menor és a dir 120, segons xifres de la pròpia UNICEF.

No obstant això, els conflictes bèl·lics no són l'única causa per la qual els menors d'edat acaben enclaustrats. El sol exemple d'Espanya -fins i tot abans de la conquesta- ens permet comprendre la influència de només tres famílies al segle XIII, per exercir el control de centres, el model després es va traslladar a la Nova Espanya. Els convents o monestirs -primer de franciscans i després de dominicos- van ser establerts en centres indígenes de rellevància a Michoacán, Yucatán. Zacatecas, Durango i Nou Mèxic. Així les coses a la fi del segle XVI, aquests llocs habitats per religiós (e) si les persones recollides -infants expòsits, dones "pecadores", mestissos reclosos per evitar la vergonya dels nascuts il·legítimament etc.- eren seu d'escoles, tallers, hospitals, granges, hortes i moltes altres coses que suposaven un procés d'ensenyament. Els frares (que no les monges), participaven de l'elecció de les autoritats civils.

Els hospicis a la nova Espanya eren doncs llocs amb més o menys avantatges sostinguts en bona mesura per les aportacions privades [1]. Els que comptaven amb aportacions privades donaven donacions sense interessos ni garanties similars als préstecs o suports a fons perdut de l'època moderna.

Tenien ingressos propis, i donaven donatius "graciosos" que eren com préstecs a fons perdut, fins i tot per a la guerra com va passar quan Ferran VI, els va demanar suport per lluitar contra Anglaterra. La casa per expòsits fundada per Vasco de Quiroga -1531- a Valladolid i altres similars que funcionaven amb la missió de practicar la caritat per ajudar i protegir el pobre i el miserable, van anar a final del dia a l'antecedent d'institucions com l'hospital de Morelos o diverses escoles com a resultat, de la real Ordre de Carlos III -1788- perquè als nens se'ls doni la deguda educació i ensenyament, perquè siguin vassalls útils i ensenyin oficis i destinacions convenients a ells mateixos i al públic.

El nombre de dones que per causa d'un embaràs fora de matrimoni eren dipositades en convents, va ser disminuint amb la il·lustració i després amb els moviments reivindicadors de drets socials.

Avui dia, les mares solteres semblen tenir un halo de valentia que a més de garantir-los llibertat, els permet accedir a un suport governamental a més de beca per al seu chilpayate. Els casos de nadons expòsits no només són l'excepció sinó de ple la societat els condemna deixant a aquesta progenitora en el paper d'homicida. Per què llavors després de més de dues dècades d'haver ofert aquests avantatges, a la ciutat de Mèxic es concentra el major nombre de "ninis"? Què ha faltat als nens assistents a diverses institucions de suport per sortir a "ocupar un lloc respectable en la societat"? Haurà estat un error treure control d'aquestes institucions -que després es van cridar de beneficència pública- a eclesiàstics com el cardenal Lorenzana?

Pel que sembla el simple fet d'haver esborrat de la llei qualificatius despectius com bastards, espuris, incestuós, adulterí o il·legítims [2], no ha estat suficient perquè els estigmes de generacions completes siguin descartats Serà per això que prolifera el bulling, l'absència total de respecte a l'autoritat -mestres, pares- i la desconfiança en els que a final de comptes tenen l'obligació d'administrar les contribucions que tots aportem? Serà legítim moure a l'extrem de desconfiança de "no arriscar" llevant les institucions de desenvolupament infantil el control dels seus recursos? De què va valer l'esforç juarista per crear el 1861 la direcció general de la beneficència publica? El president Juárez, va exercir la seva funció en un àmbit de divisió i interessos molts pitjors dels que avui sense proves es denuncia cada matí. Què va ser el que li impuls a donar autonomia econòmica a la casa de nens expòsits?

Un any més tard es va emetre una disposició que la va declarar autònoma de la Beneficència Pública en l'aspecte econòmic, ja que comptava amb recursos propis que li permetien solucionar les seves necessitats [3]. Qui vigila avui, no només les cases que acullen nens -infractores, sense pares etc.- sinó els que reben amplis pressupostos per donar de menjar a captaires, ancians i discapacitats? El perdó i l'amnistia, són també per als que en administracions passades no van fer un bon ús d'aquests recursos?

Ara que suggereix tornar a esquemes familiars de tres segles enrere, valdria la pena rellegir l'anàlisi de Pilar Gonzalbo Aizpuru, qui ressalta que llavors i durant dos segles precedents, els nens abandonats o sense possibilitat de cura tradicionalment eren rebuts en el si de les seves famílies -avis, oncles, padrins-, la qual cosa per cert no era el comú sinó l'excepció i per a famílies adinerades; donant com a resultat l'abandonament i la marginació dels nens expòsits i els pobres.