divendres, 15 de novembre de 2019

​Xabier Arzalluz

Robert Pastor

Amb una discreció en contrast absolut amb les seves manifestacions durant els temps de vida púbica va traspassar l'antic dirigent nacionalista basc, i del PNB, Xabier Arzalluz Antia (amb aquesta grafia segons les normes acadèmiques i la voluntat propia i dels propers).


Xavierarzalluzpnv


Costa avui recordar els fets i les paraules d'un personatge d'indubtable incidència en la història contemporània d'Euskadi, de l'Estat espanyol i d'Europa.


Arzalluz va ser la veu, rotunda, i la mà al timó del vaixell centenari que encara és Eusko alderdi jeltzalea-Partit Nacionalista Basc, que ha dominat el panorama polític als territoris històrics pràcticament sense interrupció des del 1979.


Membre d'una generació irrepetible al Congrés dels diputats dels darrers anys setanta del segle passat, amb Adolfo Suárez, Felipe González, Miquel Roca, i uns "pares de la Constitució" dels quals va ser exclòs fins als debats plenaris, contra la seva imatge d'intractable va pactar amb Suárez, González, i també Aznar.


Sempre va abominar de la violència, de qualsevol violència, dins de la línia de principis d'una formació política amb funcionament intern atípic, on tots els detentadors de càrrec públics, el lehendakari en avall, estan sotmesos a la disciplina i el control dels òrgans (col·lectius i col·legiats) del partit.


Sobre el paper, Arzalluz era "només" el president, "primus inter paris", de l'Euskadi Buru Batzar –l'assemblea nacional dirigent-. Però sens dubte la seva paraula era llei, o gairebé, al conjunt de les decisions del col·lectiu.


Esquerp en les relacions amb les persones, sobretot amb segons quines persones, les seves expressions rotundes tenien la virtut d'irritar els adversaris polítics i els seus entorns, ideològics i mediàtics.


En la vida personal era una evidència que mai no amagava la formació i la professió com a membre de la companyia de Jesús, la secularització posterior, el matrimoni, els fills i els néts.


I el tracte amb d'altres depenia sempre de qui tenia al davant, de fins a quin punt coneixia l'interlocutor, de quan de temps considerava que calia invertir-hi, per desfer-se'n amb rapidesa o per passar llargues estones, a taula o no, plenes de frases ocurrents i d'un peculiar sentit de l'humor.


La llarga trajectòria política de dècades, en la clandestinitat i en democràcia, es va trencar abruptament els anys noranta, per decisió pròpia, però molt probablement també pel fracàs de iniciatives com ara el "pla Ibarretxe". "Fieu-vos d’Ibarretxe" –havia dit per avalar l'accés d'aquest a la "lehendakaritza". I ja sabem què va passar amb aquella iniciativa del jove president del País Basc i quina va ser la reacció posterior del seu partit, rellevant-lo.


La seva retirada va ser total, a diferència de la d'altres líders, que no han parat de dir la seva sobre els esdeveniments polítics posteriors, any rera any. Algun altre president va dir que la seva funció, fora del càrrec, era "no destorbar" els successors.


Molts joves d'avui difícilment coneixeran el personatge, i encara menys la persona, que va rebre una ovació tancada i unànime al Congrés a un discurs en el debat sobre la Constitució que intentava quadrar els"drets històrics vascos" amb la nova Carta Magna, però també va ser rebatut, criticat, insultat, a dintre i a fora, pels radicals del propi país i per els líders dels principals partits i institucions del conjunt espanyol.


Després del llarg silenci, encara és d'hora per fer un balanç amb neutralitat d’historiador, de la personalitat i de les actuacions d'Arzalluz al llarg del temps, de vegades aparentment contradictòries perquè –acostumava a dir- a la muntanya no es puja en línia recta, sinó fent revolts.


L'objectiu el tenia clar, però la tàctica de cada moment era variable, entre proclamacions sobiranistes rotundes i padrinatge dels acords contemporitzats dels "seus" governs amb els estatals i amb les institucions internacionals, amb les quals comunicava bé i directament des del domini del francès, l'ànglès i l'alemany.


Només la desaparició material ha retornat als mitjans el record de Xabier Arzalluz. Des de l'admiració i un cert grau d'amistat, que és el cas, com des de la tradició de parlar sempre –o gairebé sempre- bé dels difunts, potser la frase més repetida i comuna hauria de ser, en el seu idioma matern: "goian bego" ("a dalt sigui").


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH