divendres, 22 de març de 2019

Carles Campuzano

Manuel Fernando González Iglesias

A Puigdemont no li agraden els que tenen criteri propi. Amb un encefalograma polític pla, en uns moments tan compromesos per algun dels seus companys -precisament el d'aquells als quals va aconsellar que es quedessin a Catalunya mentre ell fugia a Bèlgica- ara ha decidit enterrar la Convergència que el va fer alcalde i diputat, apartant de les llistes electorals a aquells que són més intel·ligents i millors polítics que ell.


Posaré un exemple: Carles Campuzano. L'home que al costat de Sánchez Llibre va fer possible que el grup parlamentari que dirigia Duran i Lleida portés al zenit del poder l'invent de Jordi Pujol, que va servir no només perquè Catalunya superés a Euskadi en el gran grup de les autonomies, sinó en l'assoliment, gens menyspreable, que no es podia fer en la política espanyola sense que hi hagués de trucar a Barcelona per sol·licitar el corresponent placet. De moment -que se sàpiga- cap líder català ha aconseguit emular semblant gesta i d'aquella economia puixant i europea només queden les cendres que han deixat les fuites massives d'empreses i capital.


Carles Campuzano


Per si els serveix d'alguna cosa, Campuzano és, o era a Madrid, a més d'un portaveu formidable, la baula perduda per a col·lectius tan importants com el dels discapacitats, que sempre el trobaven quan feia falta per donar un cop mà i estovar als governs socialistes o populars, quan s'oblidaven de complir les seves promeses pressupostàries que sempre, sempre, són cosa de vida o mort al sobreviure diari de tanta bona gent.


Si Puigdemont preguntés al Cermi, a l'ONCE o en qualsevol associació de persones amb alguna discapacitat si coneixen a Carles Campuzano, segurament només escoltaria paraules d'agraïment a una feina discreta però tremendament efectiva. Avui sabem que el ximple de Waterloo vol treure-se'l de sobre ningunejant-lo en una llista electoral.


A aquest periodista li sembla una solemne barbaritat i una injustícia política inqualificable. Només em queda l'esperança que les urnes ensenyin a aquest sàtrapa de pa sucat amb oli la maduresa de la que sempre hem presumit els catalans. Aquest senyor ni és Honorable ni un patriota. Només un ambiciós al que li interessa només la bonança personal a costa de la dels seus conciutadans. Ara es surt amb la seva, però Catalunya perd.


Carles, gràcies per tot el que has fet en la política i en la vida, sobretot per aconseguir la utopia que ens permeti assolir un món sense barreres.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH