A Espanya manen 20 famílies, a Podemos només una

Aquest passat dissabte retornava Pablo Iglesias a l'arena política, després d'haver gaudit de la seva baixa per paternitat de tres mesos. Es pretenia que la seva tornada fos una entrada triomfal, en olor de multituds. Res d'això s'ha produït, l'assistència de militants i simpatitzants ha estat discreta malgrat que en aquesta ocasió s'havien posat autocars gratuïts per anar a rebre el líder, que no està precisament en el seu millor moment. Fins ara, tot el que volgués assistir a mítings, congressos o reunions havia de rascar-se la butxaca, ningú posava pegues al pagament per tal de ser ungit pel profeta. Podemos no pagava els autocars, no ho feia perquè això era cosa de la casta política que havia de fer-ho per omplir els recintes.

Pablo Iglesias ha tornat més populista i funambulista que mai, és normal, les enquestes no li donen bons resultats. Cal aplicar-se a fons, des d'ara mateix, les eleccions hi són, no queda temps d'estendre ponts amb altres formacions després de tots els conflictes interns que estan vivint i encara segueixen sense sortir d'ells.

Veient Iglesias pujat a l'escenari rodó, em ve a la memòria la famosa foto en què estaven els cinc fundadors de la formació. Quatre homes i una dona: Luis Alegre, Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa, Iñigo Errejón i Pablo Iglesias. Dels cinc, només queda al capdavant Pablo Iglesias, amb la companyia de la seva dona Irene Montero, aspirant a succeir-lo. És el matrimoni qui té el control absolut de Podemos. Després hi ha els peons que executen sense dir ni piu les ordres del líder. S'haurà preguntat Iglesias de qui és la culpa de la marxa de quatre companys i amics fundacionals? No li cal, la culpa és dels quatre. Deia Kant que "només l'il·luminat, no té por de les ombres".

En el seu discurs, a part de fer, per obligació, una petita autocrítica del que està succeint en el partit, el seu discurs ha estat més dur i radical, no ha deixat canya dreta, està contra tot. Tant en la seva forma com en el contingut del seu discurs no dista molt del populista Maduro.

Deia Iglesias que a Espanya manen 20 famílies, en Podemos només una: ell mateix i la seva dona després d'haver-se carregat a la resta de famílies que discrepen de la seva política autoritària.

Els mitjans de comunicació tampoc s'han salvat de la seva crema dialèctica: interessos, ocults, campanyes en contra del seu partit i falta de llibertat d'expressió. Amb aquestes crítiques, pròpies d'un autoritari, crec que no ha vist el programa de la seva col·lega Monedero ...

Molts es pregunten com és possible que el líder podemita vulgui governar un país, quan no és capaç de fer-ho en el seu propi partit?

Iglesias no respecta la pluralitat de criteris dels components de la seva formació, utilitza les primàries, que són una enganyifa, com a targeta de ser el més transparent de tots. No és democràtic imposar als seus candidats, tot i que en alguns casos hi hagi més vots en blanc que vots del sí, cas del candidat per Barcelona, Jaume Asens, que ha generat dures crítiques i deixa un cert tuf autoritari.

La intervenció d'Irene Montero tampoc té desperdici. "Estem a punt de poder governar, de ficar a Pau en el Consell de Ministres. Aquesta és la meta principal de Podemos? Al final, tots pretenen tenir el poder per exercir-lo de manera molt personal. Se sol dir que la hipocresia és la part externa del cinisme, així l'aplica l'aspirant a la Moncloa.

Total, que la tornada de Pablo Iglesias només ha aportat més discurs populista i personalisme. "No he vingut a la política a fer a fer amics", sentenciava. Està clar que ha vingut a col·locar-se en la vicepresidència, si els ciutadans el voten.

Hi ha una frase de Michel Cioran que diu: "Imaginar tot, predir-ho tot, excepte fins on podem enfonsar-ho".