Política i justícia

Antoni Bayona, lletrat major del Parlament de Catalunya durant la tempestuosa legislatura que va desembocar, el 27 de setembre de 2017, en una presumpta i discutible declaració d'independència, ha publicat recentment un llibre apassionant, mereixedor de la major atenció: "No todo vale" . (Ed. Península). En ell ens adverteix de com de perillós resulta "intentar dissociar democràcia i legalitat ... perquè no hi ha res tan anti-democràtic com negar el valor d'un dret l'origen és democràtic". La pràctica i el relat del procés estan travessades per l'intent de desbordar l'ordenament jurídic. I, per aquest camí, la política llisca fàcilment cap a un populisme autoritari i fractura la societat en lloc d'organitzar la convivència. Així va passar en les lamentables sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre d'aquell any, en què la majoria independentista, atropellant els drets de l'oposició, va forçar l'adopció de les lleis de "desconnexió". Així doncs, la sessió que suposadament havia de consumar el mandat democràtic del poble català, diu Bayona, "va ser la menys democràtica celebrada mai". Tan poc democràtica com l'esbós de la República que va sorgir d'aquell Ple: un Estat sense separació de poders, en què la magistratura quedava sota el control de l'executiu ... mentre els seus decrets escapaven a qualsevol control jurídic. Com va escriure en aquell temps el constitucionalista Xavier Arbós, "potser es tracta d'un Estat nou, però no millor".

Sota els llots d'aquella crisi, la relació -sempre tensa- entre política i legalitat travessa una autèntica prova de foc amb el judici dels líders del procés que se celebra al Suprem. No es tracta, repeteix el seu president Manuel Marchena, d'un judici contra l'independentisme, sinó contra la via unilateral que van emprendre els seus dirigents. Es jutgen fets, no idees polítiques. El cert, però, és que aquest judici té una enorme i explosiva càrrega política. La seva desenllaç serà transcendent per al futur polític de la democràcia espanyola -que l'independentisme s'esforça per posar en dubte als ulls d'Europa- i, per descomptat, per a la cohesió de la pròpia societat catalana. Més encara: la celebració d'aquest judici certifica el fracàs d'una acció política que no va saber gestionar i canalitzar el major conflicte institucional hagut des de la transició. D'una banda, hi va haver temeritat en posar en perill l'autonomia i desafiar l'Estat en una jugada "de farol". De l'altra, Rajoy va dimitir de la política i es va refugiar després de les togues. De tal manera que la magistratura s'ha d'enfrontar a una tremenda crisi política... en unes condicions propícies a fer que els jutges se sentin com l'últim baluard de l'Estat. I aquests, com és sabut, declinen la seva percepció de les coses segons les pautes del Codi Penal. Enverinada combinació que explica sens dubte el relat de Pablo Llarena - apuntant als delictes de rebel·lió i sedició - i que fa témer un veredicte sever per part del Suprem.

No pocs juristes contesten la pertinència de tals càrrecs, que requereixen el concurs de la violència. I, no de qualsevol violència, com la que podria resultar del desbordament d'una protesta de carrer. Es requereix, indica Bayona recordant la posició del tribunal de Schleswig-Holstein, "un nivell de violència de suficient intensitat per forçar l'autoritat estatal a cedir a les exigències dels acusats". Aquests van cometre sens dubte greus abusos, de conseqüències polítiques i socials molt negatives. El veritable judici ha de ser el de l'opinió pública, el de la ciutadania. Perquè la democràcia i la política triomfin és decisiu que la justícia sigui equànime, que s'ajusti a Dret i no forci els fets fins que encaixin en determinats tipus penals. "La"  desobediència sistemàtica" podria ser objecte de consideració penal. Però avui no ho és i cal acceptar-ho. El que no es pot fer és castigar per elevació".