En els darrers 15 anys, almenys 30.000 persones han mort intentant creuar el Mediterrani que ha esdevingut, segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), la frontera més perillosa del planeta per als migrants sense papers. Només l'any passat van morir ofegades més de dues mil persones, el 60% de les quals no s'ha pogut identificar. Són nàufrags sense rostre, restes humanes sense nom, persones que corren el risc de desaparèixer, de ser oblidades per tothom.

Cristina Cattaneo és una metgessa forense italiana que s’ha fet famosa després de la publicació del seu llibre “Naufraghi senza volto” (Nàufrags sense rostre) en la que narra la identificació de les víctimes dels naufragis de les barcasses que transporten migrants a les costes italianes. En el seu llibre explica una història que s’ha fet viral: la del cadàver d’un nen de 14 anys nascut a Mali que va cosir a la jaqueta les seves notes escolars pensant que li servirien per demostrar la seva vàlua quan arribés a Europa. Però ningú va saber res del seu expedient acadèmic, que era el d’un estudiant brillant. Ningú va poder llegir les seves excel•lents qualificacions perquè no va arribar viu a terra.

Quan el van recollir del mar, el van portar a un dipòsit de cadàvers amb l'etiqueta de "sense identificar". I allà va ser-hi fins que la forense que ha decidit posar nom i rostre als migrants, va treure a la llum la seva història.

Només era un nen que ens volia oferir el millor de si mateix, el que pensava podria fer-nos confiar en ell, encara que segurament tindria molts altres valors que aportar-nos.

Només era un nen sense rostre. Un més dels morts anònims ofegats que cada dia perden la vida quan intenten creuar el Mediterrani amb les seves famílies.

Nosaltres no els donem opcions, no els rebem, no posem vies segures perquè arribin, simplement els ignorem.

Europa segueix veient com moren nens i joves, famílies senceres, sense que es mogui gens ni mica el seu llistó d'indiferència, encara que una petita part de la població pugui sentir-se commoguda per relats com aquest.

LA CRISI MIGRATÒRIA AL MEDITERRANI

El temps pasa i la crisi migratòria a Europa ens segueix deixant xifres cada cop més esgarrifoses, sense que ni les polítiques de blindatge fronterer ni el discurs de la por hagin fet altre cosa que agreujar el problema.

LA “FORTALESA EUROPEA”

El tancament dels ports d’Itàlia i Malta amb el silenci còmplice de la resta de països de la Unió Europea no ha aconseguit més que empitjorar la tragèdia dels migrants ofegats al Mediterrani. El bloqueig a les ONG que operaven rescatant pasteres a la deriva i la cessió a Líbia d’aquestes tasques han multiplicat per tres els migrants morts durant la perillosa travessia per mar.

A més, quan els refugiats i els migrants aconsegueixen miraculosament pujar a una pastera a la costa líbia, després de pagar 800 dòlars a les màfies, molts d’ells han estat torturats, violats, humiliats i han vist morir gent al seu voltant.

Aquesta no és la solució.

ABORDAR LA MIGRACIÓ EN EL SEU ORIGEN

La única solució assenyada a mig termini és abordar el problema de la migració resolvent les desigualtats en el seu origen. Les polítiques restrictives no acabaran amb el flux migratori. Les persones desesperades acabaran aconseguint arribar a Europa d’una o altra manera.

Acabar amb les migracions comença, en primer lloc, per identificar acuradament les múltiples causes socioeconòmiques que la motiven. La Unió Europea hauria d’establir programes per detectar els diversos factors que obliguen als ciutadans dels països pobres a migrar. I ho hauria de fer de forma urgent a l’Àfrica que n’és la font principal de fluxos migratoris. Per acabar amb les migracions s’ha de determinar amb precisió per què comencen.

Des de la meva experiència, de més de 10 anys de treball solidari al Nord d’Àfrica, sé que el viatge d’un migrant sense papers a Europa és molt perillós. Però també sé que promet oportunitats econòmiques molt més grans pels valents que s’atreveixen a fer-ho: els ingressos per càpita en les economies avançades poden ser més de 50 vegades superiors (en termes de paritat de poder adquisitiu) que els dels països africans en desenvolupament. Per això aquestes persones migren. No ho fan per caprici, si les persones arrisquen la vida per intentar millorar és perquè estan desesperades i aclaparades per la pobresa.

Un cop determinades les causes exactes del complex fenomen migratori s’han d’estudiar i implementar mesures per lluitar contra la pobresa, la desigualtat, la guerra, la corrupció i la discriminació en els països d’origen. Si bé l'Àfrica té abundància de recursos naturals, no té el capital ni la cultura ni el coneixement necessaris per a donar suport a un increment sostenible del creixement. Els recursos públics dels països africans són simplement insuficients.

Amb l’ajuda europea es podria aconseguir un creixement econòmic més ràpid a l'Àfrica que reduís significativament la pressió migratòria a la que s'enfronta Europa. Per descomptat, el desenvolupament a llarg termini de l'Àfrica requerirà d'una major estabilitat geopolítica que l’actual.

Però mentre això no es concreti, hi ha mesures efectives que Europa pot prendre per ajudar a estimular el creixement africà. S’hauria de facilitar la inversió privada europea a l’Àfrica tot identificant projectes que siguin econòmica i socialment rendibles. També la Unió Europea hauria de treballar en l'eliminació de les barreres institucionals i culturals que limiten la gestió de projectes d’inversió als països africans més pobres.

EL PAPER DELS CIUTADANS EUROPEUS SOLIDARIS

No és pot deixar un problema tan greu únicament en mans dels polítics. Els ciutadans europeus hem de sortir de la indiferència, hem de convèncer a les autoritats de que el que passa als països pobres ens afecta i molt. Perquè, senyors lectors, la política de la indiferència no funciona. I a més pot resultar molt dolorosa.

Necessitem ser ciutadans més actius vers als nostres governants. I això només s'aconsegueix demanant-los transparència, fraternitat, justícia, igualtat i empatia davant la tragèdia dels mes desafavorits.

Personalment, no vull veure més notícies de persones sense rostre mortes al Mediterrani. No vull saber de persones oblidades pel seu color de pell o la seva forma de vestir.

No vull ni un mort sense rostre més.