Autonomies indígenes en repúbliques criolles

Per a les societats llatinoamericanes, fins i tot en països multiculturals com Perú, Equador, Brasil, Xile, Guatemala, Mèxic, etc., el concepte d'autonomia indígena és encara un tabú polític, que de ser manipulat podria fer esclatar a aquestes repúbliques bicentenàries a retalls territorials .

Per això, tota proposta o exigència del reconeixement d'autonomies indígenes és ignorada o censurada pels generadors oficials de l'opinió pública, i castigat pels estats com accions de desestabilització o de subversió.

En què consisteix el dret d'autonomia indígena?

Consisteix en la facultat que tenen els pobles indígenes d'organitzar el seu propi govern en el seu territori, fer les seves pròpies lleis, aplicar els seus propis sistemes judicials, i gestionar els seus propis sistemes administratius.

Aquest dret està reconegut en el Conveni núm 169 de l'OIT, en la Declaració Universal dels Drets dels Pobles Indígenes, i en altres cossos jurídics internacionals.

L'autonomia indígena no és sinònim de sobirania (màxim poder). És únicament la màxima democratització del poder polític administratiu dins de la naturalesa d'un Estat Plurinacional.

En llenguatge figurat, l'autonomia vindria a ser l'exercici de la llibertat i drets que fan els fills majors d'edat, sense desconèixer l'autoritat del pare.

Les autonomies indígenes debiliten als estats?

Un Estat Plurinacional, amb autonomies territorials, compta amb una única Constitució Política d'Estat on s'estableixen amb claredat i precisió les competències per a les autonomies, i facultats exclusives de l'Estat Plurinacional (finances, seguretat i relacions internacionals, etc.) Autonomia no és federalisme. Molt menys és independència política.

Les autonomies indígenes no fragmenten, ni divideixen els estats. Molt menys les debiliten. Més per contra les enforteixen. Exemple clar és el cas bolivià.

Maliciosament es relaciona la possibilitat de les autonomies indígenes amb l'"hecatombe" política de l'"exIugoslàvia", on les elits dels pobles van proclamar suposadament la seva independència, van anul·lar a l'Estat, i van acabar en guerres entre pobles.

El cas de l'exIugoslàvia va ser un procés de fragmentació política interna, promogut pel govern dels EUA amb la finalitat d'afermar la seva hegemonia polític militar en aquesta part del món, i apropiar-se de riqueses alienes. Igual com ho va fer amb la separació de Panamà de Colòmbia (inicis del passat segle) per quedar-se amb el control del Canal de Panamà. O el que actualment fa amb els pobles de Veneçuela.

Quina és la major justificació de les autonomies indígenes?

Les Nacions Unides, com els estats nacionals que van ratificar el dret de les autonomies indígenes, reconeixen aquest dret perquè, després de cinc segles de colonialisme continuat, aquests pobles es troben en condicions materials inhumanes.

En tots els països multiculturals, els pobles indígenes carreguen els pitjors nivells de l'índex de desenvolupament humà, producte del saqueig i explotació continuat dels seus béns i forces de treball.

La justificació major d'aquest dret està en la facultat inherent que assisteix a tot poble de decidir el seu destí promissori a allibereu per garantir béns i condicions dignes per als seus membres. Això no és ideològic. És el bàsic que exigeix la lògica jurídica, i el sentit comú.

Les repúbliques criolles, després de dos segles de colonialisme i despulla continuat contra els pobles indígenes, no poden seguir argumentat la falsa promesa de "protecció", "resguard indígena". Molt menys la letal promesa de l'assimilació o integració sota la lògica multiculturalista.

Quins països reconeixen autonomies indígenes?

Fins al moment, l'únic Estat que reconeix el dret d'autonomia als pobles indígenes és l'Estat Plurinacional de Bolívia. Tot i que en els fets són tot just tres pobles que exerceixen aquest dret. Nicaragua i Panamà, en els casos dels pobles Misquito i Cuna, reconeixen aquest dret (sense major autonomia judicial, ni administrativa) fruit de les pressions interessades del govern anglès i nord-americà, respectivament.

A la resta de les repúbliques criolles llatinoamericanes, els pobles indígenes encara subsisteixen com a serfs tutelats, sense drets, ni oportunitats. Mèxic, Perú, Equador, Brasil, Guatemala, països amb desenes de pobles indígenes, encara li tenen por a la idea de plurinacionalitat o al dret de l'autonomia dels pobles, com si fos una pesta letal en contra de la il·lusa unitat nacional que mai van tenir.