divendres, 13 de desembre de 2019

El veritable repartiment del pastís del poder

Manuel Fernando González Iglesias

Ens hem fet baixar el diumenge del furgó electoral i ja el mateix dilluns ens hem pujat a l'autobús de les municipals i autonòmiques; això sí, cansats de tantes consignes i frases lapidàries que, pel que sembla -després examinar els resultats obtinguts pels diferents partits- canviaran radicalment, de manera especial en l'àrea sociològica de la dreta espanyola.


Perquè si quan vam començar a caminar cap a la Moncloa es percebia clarament que les autonòmiques andaluses havien diagnosticat per als Casat i Rivera que VOX era un aliat útil per a la governabilitat -si es tornava a presentar l'ocasió de sumar majories i governar a Espanya- ara resulta que això ja no és així.


No és així perquè el PP s'ha replegat al seu anterior espai de centredreta, i els d'Abascal - que com a conseqüència d'aquest gir de conveniència dels 'peperos' després de la seva debacle en escons i vots tornen a ser ultres i de la pitjor espècie - sentint-se insultats pel genovès, prometen venjança pressupostària a la terra de Blas Infante, i amb ella un panorama nou a les eleccions municipals i autonòmiques, la campanya, sense pausa i sense treva vam començar a viure avui mateix festa de la Comunitat de Madrid.


Quan passen aquestes coses, un periodista sempre ha de mirar al seu voltant per adonar-se de com es disfressen els interessos econòmics, que són els únics que tenen capacitat perquè els partits tinguin pasta per pagar la nova festa de la democràcia i, per tant , tenen mà preferent en les seves estratègies de legislatura


De moment, els que més han obert la boca aquesta setmana han estat la patronal CEOE, el BANC de SANTANDER i els sindicats UGT i COMISSIONS OBRERES.


Els dos primers, per incendiar el pati polític, recomanant que la dreta anomenada PP i Ciutadans permetin amb la seva abstenció l'accés a la Moncloa de Pedro Sánchez, que es llepa a l'ombra veient que repliquen els que paguen les seves campanyes amb la pasta que reben de la 'mamandurria' bancària i empresarial.


De moment, el més cabrejat és Albert Rivera, que pretén en públic fer-nos creure que ell i els seus no necessiten de la banca ni l'IBEX per seguir endavant; cosa que al meu entendre està fora de dubte, és un posat, llevat que busqui el suïcidi polític i que després de les municipals veuran que anirà canviant de mica en mica, quan es donin compte els taronges que amb els fons que els va a donar al Congrés pels escons obtinguts i els diners de les quotes no pot aguantar una infraestructura que ja porta deu any llargs travessant el desert a la recerca del poder.


Una situació de privilegi que necessitarà dels crèdits aliens, als quals prudentment no els posarem, de moment, noms i cognoms.


Per mirar algun mirall, ens podem quedar en l'exemple del Partit Popular, abans Aliança Popular, que es va passar quinze anys muntant una infraestructura financera solvent, com bé explicava fa un parell de dies Jorge Verstrynge a La Sexta, on es va atribuir la missió financera quan era de dretes i ostentava el càrrec de secretari general en la formació fraguista.


Si els Ciutadans volen arribar a ser líders de l'oposició necessitaran crear un status semblant i deixar de ser el penell taronja abans les forces financeres d'aquest país. Així que, menys llops.


Em referia als sindicats abans. El seu missatge, per esperat, ha estat molt simple: que pactin socialistes i podemitas per canviar l'actual repartiment econòmic del país. Una trucada bolivariana a Sánchez perquè els ajudi davant la desbandada d'afiliats a tot Espanya, que només s'arribaria a frenar si es recupera el poder dels convenis, els salaris mínims i les millores socials, especialment l'estabilitat en les pensions.


¿Es podrà fer sense fer-li un trencat als pressupostos generals de l'Estat? Ho permetrà Brussel·les? Home, si Pepe Borrell arriba a presidir la Comissió Europea i Pedro Sánchez la Internacional Socialista, potser sí que és possible, almenys se li podria donar una bona empenta a l'assumpte.


Fora d'Espanya -per la qual Europa, repetim, vol estabilitat de primer nivell, sobretot si es consuma el BREXIT- el 'Financial Times' ja ha publicat en les seves pàgines la seva satisfacció perquè el PSOE ha guanyat i ha desconnectat a la ultradreta, frenant-la en sec, tot i la barbaritat electoral que havia comès el PP, que s'ha autoimmolat, i que el que cal fer ara és un Govern de majoria a l'alemanya, en què han de sumar els socialistes de Sánchez, i els neoliberals de Albert Rivera.


Si aquesta andanada de la publicació de referència dels poders econòmics no fos prou potent, l'anàlisi que també ha publicat Moody -que significativament coincideix amb l'altra Agència de qualificació DBRS- dóna suport a un govern del PSOE amb Ciutadans, afegint l'afegitó letal per als del partit taronja que "un govern PSOE-Podem respectarà les regles del marc pressupostari europeu". Que traduït al llenguatge simple ve a dir: Rivera, que si els teus no pacten amb els sociates, tampoc passa res greu, tingues per segur que a tu se't deixa sense escala i amb la brotxa a la mà perquè gaudeixis del teu full de ruta.


Així que, preparin per contemplar coses fantàstiques en les pròximes setmanes, després de les que, esperant el final de les votacions municipals, autonòmiques i europees, els partits s'aniran aproximant al veritable repartiment del pastís del poder, que promet ser més que apassionant, atès que cap líder, a dia d'avui, ha dit la seva última paraula, perquè senzillament no saben que passarà el 26 de maig.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH