dimarts, 20 de agost de 2019

Theatrum Mundi

Manuel Fernando González Iglesias

Ja s'ha anat Rubalcaba i els que van anar a acomiadar-li al Saló dels Passos Perduts al Congrés, excepte els ciutadans del carrer, van representar davant les càmeres la novíssima versió de la creació calderoniana del Theatrum Mundi, que ja abans va descriure Quevedo i Villegas en el seu fantàstic "Epíteto y Phocílides en español con consonantes", que m'atreveixo a resumir per vostès en un dels seus feridors versos- com poden comprovar, m'encanten els clàssics- en el molt llunyà 1653.


Així descrivia D. Francisco, aquell a què Casona va anomenar "el caballero de las espuelas de oro", el paper que tots representem al gran teatre del món, especialment aquells que consagren la seva vida al tan vilipendiat "hacerse ver":


No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso.
al que dio papel breve,
solo le tocó hacerle como debe;
y al que se le dio largo,
solo el hacerle bien dejó a su cargo...
 


I si per a amics i enemics de l'estadista mort, així li van anomenar gairebé tots ells, ja només queda el record i unes cendres de crematori, de la representació que vam veure al Parlament espanyol sobreviurà, sobretot, la imatge d'un país que, com va deixar dit el difunt amb la mala llet que el caracteritzava, "sap enterrar com ningú", frase que Don Alfredo va pronunciar quan va poder comprovar en vida els incomptables sentits homenatges que li tributaven allà on anava, només quan va decidir deixar la política i tornar a la docència universitària.


El seu somriure murri delatava una intel·ligència d'enorme calat que només posseeixen els que saben riure a gust de les seves pròpies desgràcies.


I ara que ja ha passat gairebé tot, mirin als seus voltant i diguin-me quin polític/a del nivell de Rubalcaba s'albiren vostès en el panorama parlamentari espanyol amb capacitat, per exemple, de resoldre el conflicte català, com contraproposta dialèctica al que va ser la fi d'ETA, que també gairebé tots els sentits 'homenatjadors' van atribuir l'altre dia al bon químic ficat a política. Si el troben, feu-m'ho, que m'apunto a seguir-li els passos.


De moment pas a centrar-me en les Eleccions Municipals, a les que es presenten en desigualtat de mitjans diversos partits amb l'ànim -uns- de representar els seus veïns, perquè també ho són, i altres per rematar el seu poder estatal nascut en les últimes eleccions generals.


Sobre les europees els admeto les discussions que vulguin als que no pensen com jo. Però a mi em sembla que Josep Borrell és el que més sap sobre aquest tema, encara que no estigui per a gaires esforços físics. Però la substància està en les alcaldies i les regidories, per molt que s'entestin els presidents autonòmics que volen tornar a ser-ho.


Així que no em siguin 'guindos' i mirin-se bé els programes i les cares de les persones, i donin-los una oportunitat als que més coneixen els seus problemes al poble en què viuen. Sabran de seguida qui són, perquè no els han omplert els fanals de cartells i contractat tanques publicitàries, amb patrocinis fruit d'agraïments pels favors rebuts: Aquí una llicència d'obertura, allà una obra pública, més enllà un parent col·locat a la Brigada Municipal... vostès ja m'entenen.


Doncs això, el Gran Teatre del Món que diria Calderón al costat mateix del segon tercera de 60 metres quadrats en què vostès es defensen de la maleïda crisi, i jo el conyàs de procés.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH