dissabte, 24 de agost de 2019

L'esquerra espatllada

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

La jornada electoral del 26-M ens deixa nombroses indicacions. En el camp independentista, la pugna entre ERC i els neoconvergents segueix oberta. El cicle no conclourà plenament fins a la celebració de les eleccions autonòmiques. I el comportament de l'electorat ens indica fins a quin punt el desenllaç roman incert: per bé que ERC s'imposi amb claredat en l'àmbit municipal –amb l'enorme càrrega simbòlica que suposa vèncer, fins i tot per la mínima, a Barcelona-, Puigdemont guanya el pols a Junqueras en la contesa europea. ¿Un partit per a la gestió local i un altre per a la indignació nacional? És molt probable que les eleccions al Parlament es convoquin un cop coneguda la sentència del Suprem. El contingut d'aquesta sentència i el seu impacte emocional en la societat catalana seran determinants pel que fa a la configuració de l'escenari polític. En qualsevol cas, la solidesa electoral que mostra el camp independentista i la vivesa del seu pol radical fan difícil entreveure una atenuació del conflicte.


Colau imagen derrota



Revertir aquesta situació necessitaria una entesa molt decidida de les esquerres. I cal dir que aquests comicis n'han donat una de freda i una de calenta. El PSOE ha guanyat les generals i les europees, i ha fet un molt bon paper als ajuntaments i comunitats autònomes. La finestra d'oportunitat que ofereixen els escons del Congrés no ens haurien de fer perdre de vista, però, la força que conserva el bloc de les dretes i de l'extrema dreta. Si segueixen sumant com ho han fet a Andalusia, el PP podrà recuperar l'alcaldia de Madrid i conservar la presidència de la seva comunitat la qual cosa representaria un contrapès rellevant enfront del govern progressista de l'Estat. Però, si el socialisme es recompon de la mà de Pedro Sánchez, l'esquerra alternativa, necessària per a formar majories de canvi, es troba immersa en una profunda crisi. Els pèssims resultats obtinguts per Unidas Podemos són el corol•lari d'un declivi ininterromput des de la irrupció de les confluències el desembre de 2015. La seva empenta inicial va nodrir fins i tot la il•lusió d'un sorpasso del PSOE. Si el major encert de Pablo Iglesias fou propiciar la moció de censura que, ara fa un any, va permetre de posar fi al govern del PP, l'espai polític d'UP no ha parat d'acumular errors i febleses… que comencen a passar costoses factures. La desfeta dels “ajuntaments del canvi” és sens dubte la més sagnant.


El cas de Barcelona ofereix pistes inequívoques per entendre el fons del problema. ERC s'imposa com el vot útil independentista entre les classes mitjanes. Però la ciutat no ho és d'independentista: els partits contraris a la secessió segueixen sumant una àmplia majoria de regidors. En el duel Maragall-Colau, el republicà s'imposa només per un grapat de vots de diferència. Barcelona en Comú resisteix prou bé en termes absoluts i tan sols perd un regidor respecte als resultats de 2015. Tanmateix, les pèrdues i el desplaçament dels percentatges de vot a favor del PSC que es produeixen als barris populars, els que varen propulsar Ada Colau a l'alcaldia, són significatius. A l'emblemàtic districte de Nou Barris, per exemple, Bcomú va obtenir el 33,7% dels sufragis al maig de 2015; aquesta vegada, el percentatge baixa fins al 22,9%, mentre que els socialistes passen del 16,2 al 28%. Fins i tot allí on Bcomú roman com a força més votada (Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí, Ciutat Vella, Sants-Montjuïc…), el traspàs de vots cap al PSC és una dada constant.


¿Algú pot dubtar encara que tot plegat resulta de les ambigüitats mantingudes davant del “procés”? A diferència de les inclinacions d'alguns dels seus dirigents, la base electoral dels “comuns” és majoritàriament contrària a la independència. El “procés” ha dut les coses massa lluny. Si no es decideix a abraçar la perspectiva federalista, l'esquerra alternativa només pot consumar un fracàs que anuncia la pèrdua de més de 100 regidors a tot Catalunya. Sucumbir als cants de sirena d'ERC seria fatal. Si vol tenir algun futur, aquesta esquerra ha de cercar les aliances –difícils, però no pas impossibles– necessàries per barrar el pas a la incerta aventura d'un govern independentista a Barcelona.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH