dissabte, 20 de juliol de 2019

Fatalitat del fracàs

Lilia Cisneros Luján
Periodista Mexicana

Igual que les campanyes per posar remei l'impacte del foc que ens diuen que és menys costós prevenir que apagar un incendi --això sense comptar el que costa la propaganda contractada com a forma de negociació amb els mitjans-- per què no es fa el mateix amb els malandrins? Si atenem les estadístiques poca tranquil·litat vam aconseguir enfront de les desenes de morts --cremats, tirotejats-- tot i que ens asseguren la disminució d'aquests comparativament amb anys anteriors i menys encara si se'ns mostra l'augment dels segrestos, el terrible avanç dels robatoris --en casa habitació, via pública, negocis i vehicle-- parts. Qui mou tot això? Com és possible que els cossos de seguretat no facin alguna cosa per evitar que aquests bandits ens converteixin en víctimes?


Treball seguretat social OficinaEmpleo ep


Pocs dubtes hi ha sobre l'efectivitat de la campanya, que revisa l'estat d'intoxicació de conductors, als quals s'aplica un arrest administratiu per evitar un accident mortal. Per què no es fa alguna cosa similar amb els vàndals, que entren a propietats alienes, destruint edificacions i monuments? No seria menys costós controlar els compradors de robat que intentar pescar in fraganti tant malfactor?


Enfront de l'extorsió, el cobrament de pis, els linxaments i la suposada corrupció generalitzada de qualsevol que treballi en el sector públic, les escasses bones notícies --policies als quals es premia pel seu valor, sistemes educatius marcials, recuperació de joies robades en esglésies o centres antropològics-- es perceben més com distractors que com a autèntic camí cap a una millora de la convivència social. Com afecta el saber que la seva vida val menys que un mòbil? De què serveix reflexionar en el negatiu del comerç exacerbat, si els més beneficiats són els venedors del robat? Perquè gastem els diners de erari en càmeres i centres de vigilància si als lladregots no se'ls presenta davant l'autoritat investigadora perquè: "són menors, indigents o el furtat és d'estar per casa"?


Quan jo vaig començar a treballar a principis de la dècada dels 60, les principals distraccions venien dels companys de treball que sempre portaven alguna novetat que explicar, des del partit de futbol de la nit anterior fins a l'últim xafarderia d'oficina, el telèfon i qualsevol mitjà escrit des del diari, fins i tot alguna novel·la que podien portar al centre de treball. En el món modern del segle XXI que ens posa molts més factors que ens distreuen, ens deshumanitzen i consideren ínfim el valor que tenim com a humans. Per què es dóna més valor a un testimoni davant micròfon que a la demanda judicial? Quina legislació seria convenient perquè un poble --savi o groller; urbà o aldeà-- camini realment cap a la superació i la igualtat en l'èxit i no en la pobresa? Entenen els vilatans i rústics el significat de les possibilitats i els límits de la tecnologia, els embats gairebé selvàtics d'ignorants aliens al significat d'ètica, benefici col·lectiu, respecte a l'altre i productivitat per a tothom?


Davant d'una majoria, encara que sigui relativa, de gent que amb tot i els seus títols universitaris segueix manejant com els naturals d'un llogaret, que només baixaven a la ciutat per vendre les seves collites, és difícil imaginar un grup de persones concentrades que per qüestions personals s'absentin de les seves responsabilitats. La pèrdua i fins i tot la disminució en la tasca que s'assigna a un equip de treball, té a veure amb absència de vivències, lentitud en l'activitat mental i fins a un lèxic limitat. Es pot exigir al membre de l'equip de treball resultats satisfactoris si davant tasques difícils manca d'interès o estimulació? Què passa quan hi ha voluntat feble, esgotament físic --per edat o problemes per a l'administració del temps-- i fins llacunes acadèmiques respecte de continguts elementals de la funció que es realitza?


Sense que sigui cert que només els vilatans s'inclinin a la distracció, sobretot quan estan gaudint d'un ambient còmode -com seria la titularitat d'una secretaria d'Estat- si és veritat que el desconeixement de les tècniques de la feina encomanada converteix alguns titulars en maldestres, d'idees estretes, tancades i tosques com sol succeir amb la majoria dels vilatans incultes. A més de les característiques subjectives dels qui cometen malaptesa en l'àmbit del seu exercici, hi ha elements objectius que expliquin, no necessàriament justifiquin, el cúmul de falles en l'exercici?


La sobresaturació de tasques, la incapacitat per comprendre documents i la forma tediosa de donar indicacions de part del líder es tradueixen en: sentiments d'impotència, decisió d'abandonar la tasca --renunciar-- crítica permanent --fins i tot mitjançant el ridícul-- als col·laboradors i els competidors i per tant pèssima distribució del temps que sempre estarà desfasat i ocupat en tasques no transcendents fent prevaler un entorn caòtic.


El pagès rústic que va comprar un mòbil robat es mantindrà immers en la revisió de les xarxes, la urgència de contestar el seu e-mail, el riure sense contingut que li produeixen els memes, l'atenció de qüestions no programades i moltes altres coses que no impliquin una tremenda necessitat intel·lectual. Això és normal per a qui col·loca envans, atén un lloc ambulant o acudeix de manera passiva a una sessió de pares de família sempre que no se li demani exerceixi una funció complicada; però traslladar aquestes actituds a qualsevol membre d'un poder judicial, legislatiu o executiu, amb perfil de vilatà significa la fatalitat del fracàs. Serà per això que molt emprenedors en curt temps tanquen les seves empreses? Serveix l'aval de molts --per aclamació o a les urnes-- per disminuir les conseqüències catastròfiques de l'acompliment d'alguns funcionaris públics vilatans?

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH