Canvi climàtic, 'ándeme yo caliente'…

“Y ríase la gente.

Traten otros del gobierno

el mundo y sus monarquías,

mientras gobiernan mis días

mantequillas y pan tierno,

y las mañanas de invierno,

naranjada y aguardiente.

Y ríase la gente.”

(Luis de Góngora y Argote, 1581)

La poesia satírica del poeta culteranista del Segle d'Or espanyol no afecta els perills del sobreescalfament planetari. En realitat, amb el proverbi sol significar la prevalença de l'interès propi enfront del que els passi als altres. Una manera de conducta que es reflecteix, en el millor dels casos, en el passotisme egoista de la gent i, en el pitjor de les situacions, en el fatalisme impotent dels que pensen que poc o gens pot fer-se davant de la dificultat o complicat. Res a veure, per tant, amb l'obstinació del nostre universal Alonso de Quijano.

De l'amenaça del canvi climàtic sembla prendre creixent consciència la ciutadania, especialment la corresponent a edats més primerenques. El fenomen mediàtic protagonitzat per Greta Thunberg ha posat en primer pla per al gran públic els efectes deleteris del creixement descontrolat i nociu de l'enverinament del nostre planeta Terra. La jove de 16 anys va desenvolupar la seva preocupació per les conseqüències del canvi climàtic després de la sèrie d'incendis que van devastar en 2018 cent vint mil hectàrees a Suècia. Des de llavors la singular Joana d'Arc mediambientalista s'ha entestat en una croada internacional de sensibilització per protestar en contra del canvi climàtic i per exigir que es compleixin els Acords de París.

Recordeu el lector que amb les resolucions parisenques, les Nacions Unides afavorien la reducció de les emissions dels gasos d'efecte hivernacle (GEH) amb el propòsit de la seva plena aplicabilitat per a l'any 2020. La Unió Europea va prendre el lideratge en les negociacions que van superar moments crítics de desacord entre alguns dels 174 països participants. I no va passar molt temps perquè el president Donald Trump anunciés la retirada dels EUA de l'Acord de París, per facilitar sense restriccions el proteccionisme industrial nord-americà. L'America first ("Primer els Estats Units") es va imposar als desitjos possibilistes de la gran majoria dels països signants.

No ha d'estranyar que el Vell Continent hagi pres iniciatives per contenir la marxa ineluctable cap a la destrucció de la nostra estimada mare Gaia. És precisament en l'Europa de les diverses revolucions industrials on els efectes "col·laterals" d'un creixement desmesurat s'han manifestat en una contaminació de negatiu impacte en el nostre medi ambient. Alguns països europeus han pres amb celeritat mesures per contenir el deteriorament dels nostres aires, aigües i terres.

Cal pensar, per exemple, que a Suècia, el país de Greta Thunberg, una quantitat menor a l'1% de les escombraries domèstiques acaba en abocadors gràcies al seu sistema anomenat "de rebuig d'energia", el qual converteix les escombraries en energia (centres Waste to Energy). Però el que realment crida l'atenció de l'èxit d'aquest programa és que ara necessita importar escombraries del Regne Unit, Itàlia, Noruega o Irlanda per mantenir operatius els 32 centres WTE que hi ha al país escandinau.

Poc recomanable és, però, l'autoindulgència europea per lloables siguin algunes de les iniciatives individuals d'alguns països. Fa uns dies apareixia en els mitjans espanyols un noticia a la qual poca rellevància se l'ha donat. La inauguració el passat desembre d'una planta de generació d'energia elèctrica a partir del carbó a Safi (Marroc) sembla que ha agitat l'equilibri del sistema elèctric espanyol. Des de llavors, Espanya importa energia més barata del país veí, les empreses no han de suportar els costos per emetre CO2 fixats en el sistema europeu de comerç d'emissions (ETS). És a dir que es passen als nostres veïns del sud els efectes col·laterals d'emissions contaminants i limitades al Vell Continent, en nom de millorar els comptes de resultats de les companyies energètiques espanyoles. El business és només el centre, es justificarà.

Anàloga argumentació fa al cas d'Alemanya, el país de major pes econòmic d'Europa, i també el major contaminador del medi ambient continental pel que fa a les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Les seves emissions per càpita (11,4 tones a l'any en 2016) són una vegada i mitja més altes que les de França o Itàlia. La raó és simplement la utilització del carbó com a generador energètic. Els jaciments de carbó de l'antiga Alemanya de l'Est juntament amb els de Renània del Nord-Westfàlia concentren el major sector de mineria de lignit i electricitat generada en centrals tèrmiques de carbó de tot Europa.

Cert és que la producció d'energia renovable a Alemanya s'ha multiplicat per sis des de l'any 2000. No obstant això, si la UE de veritat vol complir amb els objectius dels Acords de París i els objectius fixats per les institucions europees per alliberar-se de la electricitat generada per carbó a l'any 2030, tots els estats membres i, molt especialment, Alemanya, hauran de fer un considerable esforç.

És impensable posar-li portes al camp, perquè el medi ambient no coneix de fronteres i afecta tots els països europeus i al conjunt mundial. Els més joves, a qui desitgem llarga vida i millor salut, són els primers que haurien de mobilitzar-se perquè puguin gaudir en el futur d'un medi ambient sa i vivible. De moment el partit dels Verds, autèntic paladí de la causa mediambientalista, ha vist augmentar exponencialment el seu suport electoral en l'última consulta europea a Alemanya. Altres partits farien bé de prendre nota.

Article original publicat a Pressdigital