Simenon i les merles de Maigret

Georges Simenon va ser un escriptor belga nascut el 1903. El meu amic Julián Marías ho creia un dels millors del segle XX, i no només en llengua francesa. La primera vegada que vaig saber d'ell va ser pel cinema, vaig veure unes quantes pel·lícules basades en històries del seu personatge el comissari Maigret. Em consta que és poc conegut, o m'equivoco? Silenci fins a Marie-Claire i altres 'erasmus' francesos. Però val la pena, nois. Què us puc assenyalar del seu interès per les vides humanes, pels detalls que l'afecten? He portat aquí algunes referències de la seva incerta recerca de felicitat. Gents que arriben a parlar amb tendresa, que desenganyades transmeten interès pels altres, que s'alegren quan troben en altres ulls una llum suau i apaivagadora. Gent la mirada de la qual mostra patiment i el seu rostre pugna per una altra expressió. Gents que no pensen clar, o que tenen la penosa sensació de no haver estat ells mateixos, d'haver-se deixat dominar per una mena de embruixament.

En les seves 'Memòries', Maigret reconeix haver après molt al carrer, a les fires, en els grans magatzems, allà on es reuneixen multituds; mil sorolls familiars. És clar que no comprèn tots els misteris humans, però s'aplica en aquest procediment: "tot és qüestió de saber. Saber l'ambient en què s'ha comès un crim; saber el gènere de vida, els costums, els hàbits i les reaccions de la gent complicada en ell, víctimes, culpables o simples testimonis. Entrar en el seu món sense sorpresa, naturalment i parlant el seu llenguatge".

Pot arribar la fosca sensació que hi ha massa gent que no està al seu lloc, que en una cafeteria estan separats no només per seients buits, sinó per un buit indefinible i més difícil de salvar, que potser emana de cadascú. Ell se sap un professional, no juga a les endevinalles i no li excita a una caça apassionant. Un comissari Maigret mancat de rancor, gairebé sense curiositat: els fets com són, i que al capdavall mira als criminals: "com a éssers que existeixen i que, per bé de la societat i pensant en l'ordre públic, cal mantenir de grau o per força dins de certs límits, i de castigar quan els franquegen". Maigret s'omple de realitat, i es podria dir que "a causa de les merles l'univers penetrava una mica més en el seu somni, i barrejava realitats amb el que estava somiant".