El cielo está enladrillado

“¿Quién lo desenladrillará?” El joc de paraules de la nostra infantesa s'ha encarnat en la realitat política, caracteritzada per nombroses situacions de bloqueig. Un cop fixada a data per a la investidura de Pedro Sánchez, res no garanteix a hores d'ara, però, que aquest primer intent resulti exitós. S'ha escrit molt sobre les raons que expliquen la desavinença entre Pablo Iglesias i el líder socialista, reticent a acceptar la formula d'un govern de coalició. Tanmateix, val la pena aturar-se sobre una reiterada objecció, esgrimida pel PSOE: el temor que la sentència del Suprem sobre la “tardor catalana” de 2017 pogués suscitar, només començar la legislatura, reaccions contradictòries en el si d'un executiu amb dues ànimes.`

La reserva no és banal, ni sembla fàcil esbandir-la. Hi arribaran en el decurs de les properes setmanes? Caldrà recórrer a alguna formula flexible, com ara un pacte de legislatura que deixés per a més endavant un eventual govern de coalició? El “problema català” plana sobre la investidura i serà un dels grans mals de cap de la propera legislatura. Probablement, Sánchez s'hagués estimat més formar un govern homogeni i practicar una política d'aliances de geometria variable – més enllà d'una agenda compartida amb l'esquerra alternativa. Ja veurem si Albert Rivera aguanta fins al final les pressions que el comminen a fer un gest de moderació. Però, d'entrada, la negativa de PP i C's a facilitar la investidura pretén palesar que el PSOE necessita l'abstenció dels qui “volen trencar Espanya”. (L'oferiment, tardà, de Casado – Navarra a canvi d'un grapat de vots – sembla més aviat pensat per “desemmascarar” Sánchez que no pas per dur-lo a la Moncloa). La pretesa “complicitat amb els separatistes” serà el discurs recurrent d'unes dretes espanyoles esperonades per Vox… i desitjoses d'explorar les potencialitats d'un “proceso” amb aires de reconquesta.

Si Madrid sembla empantanegada, paràlisi i incompetència són els mots que resumeixen el balanç del Govern que presideix Torra –com a vicari de Puigdemont. Un govern que ha estat incapaç de dur uns pressupostos al Parlament, tenallat per la pugna inacabable entre ERC i les successives mutacions de Convergència. Aquesta pugna, radicalitzant postures, ja va dur a la reprovació dels comptes de l'anterior govern de Pedro Sánchez i a la convocatòria d'eleccions. L'administració, asfixiada per manca de recursos, desatén compromisos i emergències socials, com ara la Renda Garantida de Ciutadania.

Tot està pendent de la sentència, molt probable preludi d'unes eleccions autonòmiques anticipades. La gestió de l'impacte emocional i polític no serà pas senzilla. És ociós especular sobre la severitat del Suprem. Però el fet que es perllongui la presó provisional un cop acabat el judici potser no sigui un bon auguri. En qualsevol cas, correspondrà a la política fer-se càrrec de la situació. Quina serà aleshores l'actitud de l'independentisme, més enllà de la comprensible protesta? “Ho tornarem a fer”? O bé voldrà aprofitar el tarannà d'un govern dialogant per cercar, des del respecte a la separació de poders, una sortida airosa a la situació dels presos? La línia que adoptin els partits durant la investidura –facilitant la formació d'un govern progressista o, per contra, apostant un cop més a “com pitjor, millor” -ens ho dirà.

L'esquerra alternativa, desitjosa d'un retorn a l'agenda social, podria contribuir a decantar aquest escenari, oposant-se sense ambigüitat a les temptacions aventureres de l'independentisme. Conservar l'alcaldia de Barcelona ha estat un fet polític transcendent que hauria d'inaugurar un nou rumb dels comuns. Més enllà dels insults que la Plaça de Sant Jaume va adreçar a Ada Colau, la ciutat va respirar alleujada. De la mateixa manera, per damunt de la cridòria dels diferents “estrategues de la tensió”, quan arribi la tardor, caldrà parlar al cor de l'Espanya treballadora i raonable. Qui aconsegueixi fer-ho, “buen desenladrillador será”.