Viure en societat implica, entre altres moltes coses, reaccionar a diferents estímuls. L'incentiu més primari és l'absència d'oxigen, les agressions climàtiques o la fam; si el nadó sent necessitat d'alimentar-se plora, com ho fa si el bolquer mullat o brut li produeix coïssor. Un ésser humà inicia el seu camí de desenvolupament psicològic [1], des de l'etapa prenatal. Països com Corea, consideren l'edat de les persones a partir de la data de gestació, per aquest motiu molts autors acceptin que el desenvolupament emocional en aquesta primera porció de la vida, va unit a fets biològics que tard o d'hora es convertiran en part de el psicològic perquè afectin aspectes derivats del desenvolupament físic -com limitacions que derivin en retard mental o síndromes diversos- o quan es converteixen en determinants de la manera de procedir amb relació a les normes socials o la moral.

Si l'individu va tenir la fortuna de créixer en un embaràs sense sobresalts -físics o psicològics- segurament passarà al primer any de vida, demandant el que vol mitjançant el plor, els crits, el manoteig i moltes altres expressions primàries, fins a tant aprèn a dir: mare, pare, si, no i un sens fi d'activitats observables pels qui l'envolten. Així, més enllà del conjunt d'estímuls apresos a utilitzar en la formació conductual cadascun disposa de respostes que regularment governaran la seva vida i dirigiran les formes en què actua.

Bebu00e9 plorant

Si a la primera etapa de vida, el nadó aprèn que la reacció més eficaç als seus desitjos es dóna quan crida, pica de peus o fa enrabiada, així ho farà durant tota la seva existència, llevat que en les edats posteriors del seu desenvolupament, adquireixi altres tipus de comportament per evitar que derivin en un trastorn. Coneix adults que davant de qualsevol tipus de qüestionament a les seves decisions inicien una batalla gairebé mortal en contra de qui hagi gosat pensar de manera diversa? Estan tots els pares, tutors, cuidadors -cançó de bressol, puericultoras- capacitats per detectar que manifestacions de l'entorn social, provoquen reaccions inadequades en els infants? Cada vegada més el món ens ofereix un entorn d'adults manipulables o manipuladors Com van ser els primers 7 anys de desenvolupament d'aquestes persones?

Un adult amb maduresa, va tenir l'oportunitat de conrear una personalitat conscient de les pròpies aptituds així com les seves limitacions. A més de ser realista, l'adult que no va créixer enmig de enrabiades, agressions inexplicables i desatenció del que la seva conducta infantil extrema ha propiciat -matar animals, tortura a companys, destruir la seva entono- segurament té un model d'identitat i aprenentatge ideal que al llarg de la vida, li va permetre eliminar aspectes negatius que dificulten la convivència i li permeten un cert equilibri entre la seva vida afectiva i intel·lectual. ¿Calígula, era amo de si mateix o resultar en una persona autoritària, incapaç de portar les regnes de la seva pròpia vida sense organització temporal, i amb una sexualitat immadura? ¿La seva incapacitat per viure sanament seu present es va derivar de les confusions del seu passat infantil?

El binomi mare-fill en el qual la persona en desenvolupament aprèn a obtenir i donar respostes amb alternatives extremes de confiança o desconfiança no sempre és l'ideal. Què passa amb nens de mares sotmeses, capaços d'aguantar gairebé en silenci tota mena d'abusos físics? ¿Els fills de pares abusius o desentesos podran arribar a la seva etapa d'autonomia -dos anys- sense dubtes ni processos d'inseguretat?

Entre la sobre-població, el repartiment inequitatiu de la riquesa i la influència nociva d'una tecnologia sense control des de l'etapa de l'adolescència, les persones comencen a denotar estats de confusió [2], com relats incontrolats d'històries inventades que considera reals, -des del amic imaginari fins a la mitomania- afirmacions fictícies per tal d'enganyar els altres o guanyar l'estimació d'un poble -sigui aquest savi o safio- i molts altres trastorns de la percepció [3].

Els afectes són fonamentals sobretot en les primeres etapes del desenvolupament, si el subjecte percep que el que l'envolta és amenaçant de la seva integritat, desenvolupés un JO defensiu a vegades clarament agressiu i altres restant-li importància per mitjà de la broma o la suposada llàstima cap l'altre. ¿S'ha topat amb persones que sempre distorsionen el que veuen i escolten? De debò tots els polítics mexicans han estat corruptes? Quants maníacs han creuat per la seva vida que sempre exageren o aquells als quals els importa un rave els drets humans, les queixes de qui es mor o es queixa? ¿Suposa boig a aquell que exagera els que sent com els hipocondríacs, aquells que poden veure el que sigui encara que els seus ulls estiguin tancats o només tinguin una visió passada inexistent en li presenti?

Per als que tenen fills petits i 'berrinchudos', és sa que s'instrueixin i facin el necessari per evitar adults confosos i, si el que ja tenim és un adult que difícilment va tenir al seu abast possibilitats d'evitar fenòmens que durant el seu desenvolupament el lliuressin de percepcions anormals, tracti d'orientar perquè s'acosti a un bon psicoanalista.

Evitar les distorsions per sensibilitat d'oïda, tacte, olor etc. ajudarà no només al pacient sinó a tots els que l'envolten la submissió als seus alteracions al·lucinògenes, no és per res just. Indubtablement el llenguatge és un mitjà efectiu d'inici per ajudar a qui hauria de evitar molestar els seus semblants. Correspon als propers: amics, familiars, col·laboradors, atrevir-se a dir el que el propi subjecte és incapaç d'assumir, però només podran corregir les patologies -com la espasmofemia- si la capacitat cognitiva del subjecte admet que requereix ajuda.