El sucre i els jutges

La notícia ha passat de puntetes pels mitjans informatius. Ha estat com una oreneta d'estiu que, però, importa -i molt- en la promoció de la salut ciutadana en el nostre sistema de governança multinivell. Segons la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l'impost establert per la Generalitat el 2017 per gravar fiscalment les begudes ensucrades no és conforme a la llei. La més alta cort catalana ha validat el recurs presentat per fabricants i associacions de grans distribuïdores i supermercats contra dit gravamen. Per rematar la seva decisió el Tribunal ha imposat el Govern de la Generalitat l'assumpció de les costes del procés, tot això per un al·legat defecte de forma.

Més enllà de les consideracions jurídiques, les dades científiques són incontrovertibles.

Certament, són innombrables els estudis mèdics que ens avisen de les conseqüències dels nostres hàbits alimentaris. Segons l'Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (Semfyc), ingerim més del doble del sucre que hauríem i el 22% d'aquest sucre que prenem ho fem en beure un refresc ensucrat. Tal excés d'excés de sucre comporta seriosos riscos per a la bona salut dels ciutadans. Les derivacions de l'obesitat són deletèries per a les malalties cardiovasculars i els càncers, principals causes de la mortalitat a Espanya. A nivell internacional, els resultats d'un últim estudi observacional publicat la revista British Medical Journal (BMJ) relacionen la presa de begudes ensucrades amb les malalties fatals abans assenyalades, especialment els càncers, en el cas de França.

En termes generals, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que el consum de sucre no hauria de superar el 10% del total de calories que hem de prendre al dia; o sigui, 25 grams o unes 5 culleretes al dia. Doncs bé, una sola llauna de cola conté 35 grams de sucre, equivalent a set culleretes. La pròpia OMS fa anys que demana als governs l'aplicació de mesures fiscals correctores per lluitar contra l''epidèmia de l'obesitat' i el seu associada morbiditat. A Espanya, insistim en que les malalties relacionades amb l'alimentació insana són el primer problema de salut pública, el que comporta el 20% de tota la despesa sanitària, al voltant de 20 000 milions d'euros. De nou l'OMS alerta de l'alt contingut de sucre en els aliments publicitats per a nens de menys de tres anys, i advoca per prohibir els sucres afegits en els productes alimentaris per a aquest grup de població.

Investigacions de la Universitat Pompeu Fabra i l'Escola Nacional de Sanitat-Institut de Salut Carlos III, ja havien confirmat una reducció del consum de begudes ensucrades. En concret, un any després de la instauració de l'impost específic a Catalunya, l'estudi de l'ENS-ISCIII va calcular que la freqüència de persones consumidores habituals de refrescs ensucrats havia caigut un 25%. Una cosa dolenta per als negocis, potser? Curiosament, les begudes artificialment edulcorades no tenen els mateixos efectes patològics que les ensucrades. I això malgrat que s'hagi molt estès l'argument que els edulcorants són 'cancerígens'.

És palmari que en la dicotomia entre salut pública i mercantilització privada, ha guanyat -episòdicament- l'avidesa pels guanys econòmics d'uns pocs enfront del benestar social de molts. Podrà argüir que l'albir personal del consumidor sempre s'ha de preservar. Allà cadascú amb les seves preferències alimentàries i la seva capacitat per autolesionar cometent delictes 'sense falta', i sense danys per als propers circumdants. Però el debat posseeix major calat moral en entrar en joc concepcions diverses de justícia positiva i negativa. Aquesta última sol referir-se als càstigs aplicats a les persones que activament no respecten als altres. No és el cas en sentit estricte del que pertoca a la nostra reflexió, perquè cadascú pot prendre totes les begudes ensucrades carbonatades vulgui durant una jornada. Sense ser penalitzat legalment per això.

Però resulta que els excessos individuals del consumidor de sucre si impliquen al conjunt de les nostres societats de benestar. No s'ha d'oblidar que els sistemes sanitaris universals, en el nostre cas la pública Seguretat Social, estan finançats amb una posada en comú de recursos de tots nosaltres. Les despeses sanitàries s'afronten mitjançant la mancomunitat de les cotitzacions socials laborals i dels recursos fiscals amb els que contribueixen tots els ciutadans. I aquí les conseqüències d'una ingesta desproporcionada individual de sucre comporten malalties el tractament -en major o menor mesura- paguem tots, tant els ciutadans que procuren cuidar-saludablement com els 'gorrers' enganxats als productes hiperensucrats.

Les decisions judicials sovint vénen condicionades per l'ús i abús de l'anomenada 'alarma social'. En el cas que ens ocupa sembla predominar l'enfocament del vell adagi: 'el viu al bollo (ensucrat) i el mort al forat'. Bé farien els jutges competents en mantenir el principi suprem d'aplicar les justícia equitativament, sense crear alarmes socials per més que aquestes quedin adormides durant el període estival pels mitjans de comunicació social i altres xarxes socials telemàtiques.

Afortunadament la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és recurrible. Confiem que es porti a efecte, de la mateixa manera a com hauria de succeir amb l'última sentència contra el pla de l'alcaldessa Ada Colau de regular l'activitat hotelera a Barcelona. Aquesta última sentència al·ludeix a una 'inseguretat jurídica' però no és tampoc ferma. El Pla Especial d'Allotjaments Turístics (Peuat) segueix en vigor. Deixem per a un altre article els comentaris que aquesta última sentència porta amb si. En l'entretemps, vagin per davant els desitjos que vostès. Passin un assossegat mes d'agost. Potser fins a menys sufocant del transcorregut al juliol.