dijous, 1 de octubre de 2020

Alarmes enceses

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

Al llarg de tot el "Procés", el moviment independentista, les seves accions massives o la conducta dels seus dirigents han discorregut sempre per vies pacífiques. En aquest sentit, està fora de lloc el parangó amb ETA que pretenia establir Ciutadans en el debat parlamentari de dijous passat, exacerbant la crispació ambiental. El rebuig de tals maneres - i, per descomptat, la presumpció d'innocència que empara a qualsevol acusat fins que no hagi rebut una sentència condemnatòria -, no haurien portar-nos a ignorar els senyals de perill. La defensa tancada dels detinguts, qüestionant la legitimitat de la investigació judicial, constitueix un gran error. En ell van incórrer els portaveus d'ERC, JxCat i la CUP, adoptant una declaració que "exigia la fi de la repressió i la llibertat de les persones perseguides i preses per les seves idees polítiques" (¿Junqueras i els altres encausats pel Suprem al mateix sac que uns presumptes sabotejadors?) ... i que, lamentablement, van subscriure també els comuns.


Aquests anys han remogut les aigües de la societat catalana. S'han trencat els grans consensos del catalanisme. Han sorgit fractures. I ha anat adquirint nou vigor un nacionalisme de trets identitaris que bategava ja en l'obra de Jordi Pujol. Amb el fracàs de la via unilateral, l'esperança d'arribar a la República s'ha esvaït i la "revolució dels somriures" ha mutat en un rictus d'amargor.


La combinació d'aquests factors amb el discurs dels dirigents podria convertir-se en el brou de cultiu de fenòmens indesitjables ... que acabessin cobrant vida pròpia. Els dies 6 i 7 de setembre de 20017, l'independentisme va proclamar que la majoria ho podia tot: la "democràcia" així entesa estava per sobre de les lleis que l'encarnen, de les garanties que emparen les minories i, per descomptat, de els tribunals. Els qui no compartíem tal visió quedàvem de fet exclosos de la catalanitat. L'independentisme era, doncs, dipositari de "la voluntat del poble". Al davant hi havia una Espanya monolítica, retrògrada i autoritària. Les càrregues policials de l'1-O van cristal·litzar definitivament aquesta percepció i van obrir una profunda ferida emocional al país. Després de l'infaust tardor de 2017, els llaços grocs van substituir a les "estelades". No només com una legítima protesta pels empresonaments, sinó com a expressió d'una superioritat moral ungida pel dolor.


Seria per ventura estrany que, en aquesta atmosfera caldejada, determinats individus o grups, més enllà dels càlculs dels partits, sentissin la temptació de radicalitzar la lluita? Quan el mateix president Torra parla de confrontació amb l'Estat, ¿hauria de sorprendre que algunes ments ofusca concloguessin que això no pot limitar-se a la disputa sobre una pancarta al balcó de la Generalitat? Aquests dies hem pogut veure a entranyables àvies cridant "pim, pam, pum, que no quedi ni un" front un cordó policial. O a un il·lustre doctor, distingit amb Creu de Sant Jordi, proclamar que "aquesta terra és nostra ia qui no li agradi que se'n vagi" davant d'un auditori emocionat per una soflama digna del més ranci carlisme. Una paranoia de conspiracions i atemptats de falsa bandera s'estén per les xarxes. Algú va fregar el llum i va sorgir un moviment de masses, abraçat a un relat maniqueu. Ara, el geni es resisteix a tornar al seu estret habitacle. I ni tan sols els que voldrien emprendre un camí més pragmàtic s'atreveixen a enfrontar-se al seu mal humor.


Tan insensat seria excitar els ànims a la recerca d'una profecia auto-complerta del terrorisme, com ignorar que l'atmosfera s'està carregant d'electricitat. No cal ambigüitat respecte a la violència. És l'hora de la responsabilitat. I l'esquerra hauria de donar exemple.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH