Draghi se'n va, Varoufuck persisteix

El proper dia 31 d'octubre, coincidint amb l'anunciat final de la pròrroga per arribar a un acord entre el Regne Unit i la Unió Europea sobre el Brexit, Mario Draghi dirà arrivederci com a Governador del Banc Central Europeu. Han estat vuit anys intensos de gestió al capdavant de l'autoritat bancària comunitària. Sense la seva intel·ligència i capacitat professional l'euro, de ben segur, hauria desaparegut com a moneda única continental i símbol mestre del procés d'europeïtzació.

El 6 setembre del 2012 al governador del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, va anunciar un canvi històric en la política monetària europea en declarar solemnement que l'euro era un objectiu estratègic que havia de ser preservat per sobre de qualsevol altra consideració. La seva, certament, no era una posició personal sinó que havia estat recolzada pel Consell de Govern del Banc, compost per un Comitè Executiu amb el propi president, el vicepresident i quatre membres, tots ells designats pel Consell Europeu per votació amb majoria qualificada i pels governadors dels bancs centrals dels països de l'Eurozona. Amb aquestes actuacions el BCE va entrar en el propi joc dels mercats. A l'adduir el recurs a quantitats il·limitades de diners, el BCE pretenia donar un cop d'autoritat davant els capitals pelegrins.

En aquella ocasió les declaracions de Draghi van servir per si soles per espantar els efectes patològics de l'especulació contra l'euro, afavorida pel triomfant capitalisme anglo-nord-americà. En el futur que s'acosta, es necessitaran alguna cosa més que paraules i, desitjablement, caldria posar en marxa les rotatives impressores d'euros. Aquesta és la posició d'un economista 'maleït' que resta i que no calla: Yanis Varoufakis. Els talibans del neoliberalisme imperant li han rebatejat com Varoufuck, en un joc de paraules en el qual s'insereix en el seu cognom l'injuriat 'fotut', imprecació per excel·lència de la moderna llengua de Chaucer. Varoufuck és odiat per especuladors, homes de negre i troiques d'ortodòxies financeres. Els seus vel·leïtats 'marxistizantes' incideixen en la seva condició de perillós enemic per als prepotents de Wall St. i la City londinenca.

Però Varoufuck és un europeista i està carregat de raó en la seva proposta de futur per a una Europa de futur més unida, justa i sostenible. Com reformar i rellançar l'economia europea cap de sortejar els vaticinis de la recessió que ara s'anuncia? Per l'exministre de finances en el govern grec de Syriza de 2015 i cofundador, recentment, del grup paneuropeu DiEM25 (Moviment Democràcia a Europa 2025), la proposta d'un Green New Deal facilitaria 500.000 milions anuals d'euros mitjançant el recurs al deute, i sense incrementar el nivell fiscal amb nous impostos. Es tractaria d'un Pla per evitar els efectes perniciosos del canvi climàtic i la gran funcionalitat del qual seria la d'avançar-se la crisi financera. El DiEM25 s'inspira en el New Deal de Franklin D. Roosevelt, gràcies al qual l'economia nord-americana va superar la greu crisi de 1929 i la subsegüent Gran Depressió. Ara, després de la Gran Recessió desencadenada a 2007-08, la injecció de diners públics mitjançant el recurs a la 'màquina d'imprimir diners' provocaria, segons Varoufakis, un cercle virtuós d'inversió, ocupació i rendibilitat, tot això respectant la sostenibilitat ambiental.

El Nou Pacte Verd funcionaria de la manera següent: el Banc Europeu d'Inversions (EIB) emetria bons amb el suport del Banc Central Europeu i tant com fos necessari en els mercats secundaris. Els bons EIB es vendrien, segons Varoufakis, com 'xurros' en uns mercats desesperats per accedir a actius segurs. En conseqüència, l'excés de liquiditat permetria el finançament del Green New Deal assegurant els objectius bàsics de DiEM25 perquè tots els europeus fossin ciutadans amb dret d'accés en els seus països de residència a béns bàsics com, per exemple, l'alimentació, les infraestructures, el transport o l'energia. En paral·lel es preservaria el dret al treball assalariat, a la percepció d'un ingrés ciutadà i es contribuiria a mantenir la provisió digna d'habitatges, educació, i sanitat de qualitat en un entorn sostenible i respectuós amb el medi ambient.

Es pensarà que aquestes idees són fruits d'un wishful thinking allunyat de les necessitats sistèmiques no només el capitalisme triomfant global, sinó dels interessos nacionals d'alguns dels socis europeus més influents; és a dir, Alemanya. Els mateixos gurus germans que han criticat sense desmai a Draghi durant els últims anys, posen el crit al cel davant l'horitzó del recurs al deute amb fins de progrés i creixement econòmic per a tots els europeus. Com bé assenyala Peter Bofinger, aquests mateixos gurus defensors de les polítiques d'estalvi i austeritat, tan en línia amb els fantasmes històrics generats durant els temps de la República de Weimar (1918-1933), es guarden prou de ressaltar que a l'economia exportadora alemanya li ha anat molt bé des de 2013. Durant el període en què Draghi ha estat al capdavant del BCE, Alemanya ha assistit a un fort creixement del seu PIB i ocupació. A més els contribuents teutons s'han beneficiat en gran manera de les baixes taxes interès dels bons públics governamentals.

La majoria dels països europeus operen per sota de les seves potencialitats econòmiques. El resultat indesitjat és que les divergències entre ells augmenten. Per evitar-ho es requereix integració i solidaritat. Perquè el manteniment de les passades inversions, així com d'altres despeses corrents essencials en el model social europeu --de nou, educació, sanitat o dependència, posem per cas--, no haurien de finançar-sistemàticament mitjançant el deute públic. Tan erroni és afavorir polítiques de 'austericidi' per ajustar a les 'braves' els plans de consolidació fiscal com pensar que podem viure només d'inversions.

Al final, el que està en joc són els fonaments del nostre model civilitzatori europeu. Com bé ens recordava recentment l'estudiós de la desigualtat mundial, Branko Milanovic, el gran 'èxit' del neoliberalisme anglosaxó en aquests últims decennis ha estat el de fer prevaler en les gents les preferències egoistes pels guanys privades en detriment de la 'cosa pública'. De resultes, confrontem una crisi de confiança en la política i la seva capacitat de preservar l'interès general de les nostres societats democràtiques.

Grazie, Mario Draghi... no deixis d'intentar-ho Varoufuck.