Paisatge després de la sentència

Com era d'esperar, la sentència dictada pel Tribunal Suprem en el judici als dirigents del 'procés' no ha acontentat gairebé ningú. La premsa conservadora de la capital tira pestes d'uns magistrats que no haurien donat als secessionistes l'escarment que mereixien. En el pol oposat, l'independentisme parla de venjança i atemptat contra els drets humans. Als seus ulls, només l'absolució dels encausats podia fer-los justícia. La realitat sembla, però, molt més matisada.

La sentència és molt dura pel que fa a les penes que dicta. El còmput de 100 anys de presó per a les nou persones condemnades no podia per menys que avivar les passions. Una sortida al bloqueig de la situació -per no parlar d'una solució al conflicte català- semblen allunyar-se encara més. No obstant això, la mateixa sentència explicita que no incumbeix a la justícia resoldre una qüestió eminentment política. I conté elements que mereixen ser presos en consideració. El Suprem desestima el delicte de rebel·lió esgrimit per la Fiscalia i reté el de sedició, en considerar que els acusats no van recórrer a violència instrumental alguna per aconseguir els seus fins. Alguns juristes han alertat del risc de fer extensiva la consideració de sedició a qualsevol forma de resistència passiva a l'autoritat -objecció que el Suprem sorteja, adduint que no es refereix a una protesta social puntual, sinó a una acció territorialment estesa, prolongada i planificada . D'altres, com Antoni Bayona, han assenyalat la contradicció entre la quantia de les penes i la descripció dels fets provats, atès que per a l'alt tribunal els acusats mai van estar en mesura de materialitzar les seves proclames, ni de doblegar a l'Estat espanyol.

La veritat és que la sentència aplica les penes previstes pel Codi Penal després d'haver encaixat laboriosament la figura delictiva de la sedició dels fets esdevinguts durant la tardor de 2017. Un episodi inèdit, en què la majoria d'un parlament autonòmic va decidir situar-se al marge de la llei. Però, al mateix temps, el Suprem va rebutjar la petició de restringir el gaudi de beneficis penitenciaris als condemnats -una cosa que els permetria, comptant que porten ja dos anys de costosa presó provisional, accedir a permisos de sortida o fins i tot al tercer grau en no molt de temps. Es podria parlar, doncs, d'una sentència molt severa... Els rigors podrien ser notablement temperats pel règim carcerari.

Però no estan els ànims per a lectures assossegades. I menys en plena campanya electoral. L'independentisme ha reaccionat amb un seguit de mobilitzacions i protestes que han demostrat un cop més la seva capacitat de convocatòria. Però que han posat en relleu també altres coses. Els episodis de violència viscuts als carrers de Barcelona indiquen que, per una part del moviment, sens dubte entre els més joves, la frustració s'està tornant en ira davant la incapacitat dels dirigents per proposar una perspectiva política viable. El geni que els va concedir el desig de seguir al poder no es resigna a tornar al seu llum. Els últims esdeveniments han evidenciat la pugna entre els descendents de Convergència i ERC per l'hegemonia de l'independentisme. Un govern que no governa, que no té pressupostos, que incita a sortir al carrer i, després, vacil·la entre condemnar els actes de vandalisme o l'acció policial...

Torra declara davant del Parlament que "tornarà a fer-ho": un altre referèndum unilateral i la proclamació de la República després d'un "procés constituent". I el seu soci de govern declara que no estava al corrent. Era això el tan esbombat momentum? El que sembla cert és que una part de l'independentisme aposta per la política de "com pitjor, millor": mantenir la tensió i frustrar la possibilitat d'un govern progressista a Espanya. Després de la sentència seria l'hora de fer política. Però potser això requereixi nous lideratges.