Després de la matança que van fer els ocells l'any 1952 (i que magistralment va relatar amb bona dosi de suspens Alfred Hitchcock), nou anys després van ser pocs els ocupats d'analitzar la conducta d'óssos rentadors i rates en una lluita biològica, no només per ocupar territoris sinó per evitar la seva extinció. Els óssos rentadors són mamífers carnívors que tenen tres espècies amb algunes variables no només físiques sinó de llocs on habiten. L'espècie més comuna, el nom del qual és simplement ós rentador, es diu parent dels gats de cua anellada i un animal anomenat cacomiztle --en nàhuatl: tlaco-mixtli, 'mig-felí'-- la conducta bàsicament nocturna i assetjadora del qual és compartida per tots ells.
Deu milions d'anys van ser necessaris per a establir les diferències genètiques i els hàbits conductuals de cadascuna d'aquestes variables; però tots ells són creatius, capaços d'alimentar-se amb escombraries, tot i que no són carronyers si la fam ho imposa --tant mengen carn como altres animals atropellats, granotes, peixos, crancs, insectes, ous i rossegadors--. En suma són entremaliats i sobretot amb una intel·ligència poc comuna que els permet desenvolupar destreses per tal de sobreviure en diferents entorns i tot els diversos al seu origen.
A simple vista i com a resultat de la creació humana d'animació recreativa, els poc il·lustrats solen imaginar que són simpàtics animalets de peluix disfressats de bufons bandits, sobretot per la seva permanent antifaç negre; però en realitat de tracta d'animals temibles en extrem sobretot quan se senten acorralats.
Encara que en els temps moderns s'ha establert com el seu territori natural el nord d'Amèrica, l'Europa central i Japó, la veritat és que per la seva capacitat d'adaptació --poden viure en forats d'arbres o coves, en vehicles abandonats, graners i cases buides, etc.-- els óssos rentadors han arribat a territoris llunyans molt complicats i extrems on els climes i les condicions que els envolten no els són favorables. La invasió d'óssos rentadors a Madrid ha estat tal que es va autoritzar des de 2003 en determinades temporades la caça controlada de tals animals, no només perquè són portadors de ràbia, leptospirosi o cucs intestinals, sinó per la seva conducta agressiva i traïdora, motiu pel qual no és recomanable considerar-los com a mascotes.
Llueixen guapos, per la seva exageració de neteja --renten els seus aliments en rierols-- tot i que estiguin llunyans de les lleis de la natura entre moltes altres coses perquè no són criatures sociables, dormen de dia i encara que no hivernen tenen alta possibilitat de sobreviure en les èpoques difícils. Els rosegadors són alguns dels seus aliments favorits, per aquest motiu acabar amb rates --perversos i corruptes o fins i tot les que presumeixen d'haver-se penedit dels seus costums criticables-- és una de les seves habilitats que els senten orgullosos. El plet entre óssos rentadors i rates ha estat sempre un risc per als humans que comparteixen el planeta amb aquests i molts altres feristeles, perilloses o no, dels quals les persones procuren no ocupar-se.
Per anys, els óssos rentadors semblen haver desaparegut, però en realitat s'estan reproduint en les seves llars d'infants --són els tres mesos que es cuiden la femelles i a les cries fins l'any en què aquesta mitja dotzena, comencen a separar-se de les seves mares-- després que van aprendre a usar els cinc dits de les mans del davant i a córrer decidits a causa de les seves potes posteriors similars a les dels óssos. Són perversos els motius pels quals alguns óssos rentadors, amb tot i la seva malícia, s'atreveixen a conviure amb els humans, a tal grau que poden posar en escac a soldats, governants i especialistes en diverses accions que puguin oferir poder o diners i sobretot domini sobre milions de rates. Desaparèixer del panorama i sobretot demostrar que s'han penedit de les seves males accions és l'única possibilitat que tenen alguns rosegadors de salvar-se dels óssos rentadors. Aquests últims recorden que a causa de la seva descuit a Madrid, van ser executats gairebé 500 exemplars només en un parc a on els penedits humans que els van adoptar com a mascotes els van abandonar.
Convertir-se en una espècie invasora --passa amb els peixos i les aus-- és potser més greu que la possibilitat d'extinció, ja que es fan servir armes i bales per limitar el seu creixement, amb el conseqüent risc de mirar-se com un monstre depredador. Després dels caçats en un parc regional a Madrid, els óssos rentadors van disminuir la seva població o simplement van aprendre a moure's a altres territoris? Permetre el creixement de la població d'óssos rentadors és el millor camí per acabar amb les rates brutes que guarden el producte de la seva activitat il·legal en els llocs menys imaginables i espanten les poblacions d'humans? És factible en un sexenni acabar amb les rates que per segles han estat esmunyedisses i hàbils per guardar les porqueries en forats poc visibles i accessibles? El penediment i la seva filiació als clubs de cercadors de la pau, els garanteix la seva supervivència?
Ningú pot assegurar que els óssos rentadors no es converteixin en enemics més perillosos que les rates i no se sap si en el futur serà necessari armar grups de mussols, linxs i coiots per controlar-los. La veritat és que quan es trenca l'equilibri natural, tot i que la motivació sigui "moral" o "ètica", els riscos són tan esgarrifosos com les reaccions d'un grup d'ocells tornats bojos per haver ingerit àcid domoic --present en una alga que van consumir-- com va passar a Califòrnia quan Hitchcock preparava la seva famosa pel·lícula.
Escriu el teu comentari